El primer president, i alhora cofundador del PEN Català, fou Josep M. López Picó (Sarrià 1856 – Barcelona 1959), un incansable i conegut activista social i cultural, periodista i poeta, deixeble de Josep Carner i mestre de Carles Riba. López-Picó ja havia cofundat la publicació La Revista, col·laborava en d’altres altres revistes i havia publicat almenys vuit llibres de poemes, entre els quals, Poemes del port (1911), Epigramata (1915) L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), i el recull d’articles i epistolaris Moralitats i pretextos (1917).

López-Picó, el 19 d’abril de 1922 va reunir, en un sopar a l’hotel Ritz de Barcelona, un reduït grup d’intel·lectuals, entre els quals Joan Crexells, Josep M Batista i Roca i Josep Millàs-Raurell. També s’hi trobava al professor John Langdon-Davies, que preparava la traducció a l’anglès d’una antologia de poetes catalans. Aquest grup es va constituir en junta gestora, amb la intenció de fundar la branca catalana del PEN Club i Josep Millàs-Raurell n’ocupà la secretaria fins el 1939.

La iniciativa fou ben prematura. Només feia sis mesos que Catharine Amy Dawson Scott havia reunit per primera vegada el PEN Club anglès. I en feia dos que s’havia constituït el PEN Internacional, el qual va llançar una lletra de convit a totes les literatures del món perquè fessin el mateix.

Després de la creació del PEN Club anglès, el mateix mes, es constituí, el PEN francès. I, en tercer lloc, el català. Això fa patent la mentalitat universalista i actualitzada dels intel·lectuals de la nostra cultura.

Entre les activitats de la Junta gestora hi ha, uns dies després, el 5 de maig, el dinar en què van convidar el poeta i novel·lista Jules Romains, que impartia un cicle de conferències a l’Institut Francès de Barcelona i que havia publicat un article sobre literatura catalana.