L’acte de presentació va comptar amb la presència de l’escriptor acollit, Salem Zenia. També hi va assistir el Vicepresident del Govern Josep-Lluís Carod-Rovira, la Presidenta del PEN Català, Dolors Oller, el director general de Cooperació al Desenvolupament, David Minoves i el Director de Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, Francesc Freixa. Per part de les Fundacions de les Caixes, hi van assistir els seus presidents Srs. Lluís Brunet i Arcadi Calzada.

El Programa Escriptor Refugiat, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació Caixa de Sabadell i la Fundació de Caixa de Girona. consisteix a acollir a Catalunya escriptors perseguits i amenaçats als seus països d’origen a causa dels seus escrits. El programa es realitza sota l’aixopluc de la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi (ICORN), que és l’organisme encarregat de coordinar, avaluar, supervisar i assessorar totes les ciutats i regions que s’acullen al programa.

Durant aquest acte, l’escriptor Salem Zenia es va adreçar als assistents amb una breu presentació de la seva situació a Algèria i els motius que l’han empès a abandonar el país.

A continuació reproduïm les paraules de Salem Zenia:

“Sóc periodista i escriptor d’expressió en llengua amazic. Actualment dirigeixo un diari bilingüe francès-amazic, que apareix quan pot. Publiquem amb moltes dificultats degut a la falta de finançament i la falta d’anunciants.

Fins l’actualitat he publicat quatre obres: dos reculls de poesia traduïts en llengua francesa i dues novel·les monolingües, és a dir, en llengua amazic. Actualment estic preparant una nova novel·la i poesia que intentaré traduir en llengua catalana.

Ja ho deveu saber tots, just després de la nostra independència, una dictadura militar va instal·lar-se a l’Àlger gràcies a un cop d’estat contra el govern provisional escollit democràticament. El 1963 es desencadena una guerra civil entre el poder central, és a dir, els colpistes i el partit que acabava de crear-se a Cabília, és a dir, el FFS (Front de Forces Socialistes). Els civils varen pagar molt car aquesta oposició al poder central.

Les poblacions de la Cabília varen patir una repressió i una opressió terribles on totes les llibertats van ser desterrades.

El 1980 una formidable dinàmica va néixer en els centres estudiantils i en els sectors obrers i populars: és el naixement del Moviment cultural amazic (berber) que en el seu si duia una renovació i reivindicacions essencials com el reconeixement de la realitat amazic del poble algerià, les llibertats democràtiques, col·lectives i individuals i, sobretot, el reconeixement i la promoció de la llengua amazic i la seva introducció dins el sistema educatiu. I un estat laic. Durant les primeres manifestacions, es va desencadenar una gran repressió sobre la regió i per primera vegada la tortura va esdevenir sistemàtica.

El 1988 va tenir lloc un alçament popular, primer a l’Àlger, i a continuació es va estendre a quasi tot l’interior del país. Allà la repressió va ser feroç: l’exèrcit havia ordenat disparar a la multitud. Van haver-hi més de 500 morts, principalment joves, i milers de ferits.

Un grup de reformadors de l‘FLN (Front d’Alliberament Nacional) va empendre la refundació del sistema de govern a Algèria, i és aquest mateix grup qui autoritza la creació de diaris lliures, però no de mitjans de comunicació de pes, ni l’autorització a grups opositors de crear els seus propis partits.

Els demòcrates i els laics comencen a guanyar en autoritat i en reconeixement en l’elit política per defensar els seus interessos i autoritzar els islamistes a crear els seus partits polítics, mentre que la constitució els prohibia fer-ho.

El 1990 és l’inici d’allò que alguns anomenen la segona guerra d’Algèria. Els islamistes estaven a punt de prendre el poder i instaurar una república islàmica. La reacció i el pànic dels veïns i d’alguns països europeus van forçar els militars a interrompre les eleccions legislatives. És el principi de la guerra civil: els intel·lectuals algerians, majoritàriament els cabilencs laics, pagaren un preu fort, després de l’assassinat de l’escriptor cabilenc Tahar DJ, l’agost que el Parlament internacional dels escriptors surt a la llum sota la iniciativa de Salman Rushdie i els seus amics, ell mateix condemnat a mort per una fetwa.

És el 1990 que nosaltres varem crear, els meus amics i jo, el primer diari lliure, El país-Tamurt, també bilingüe.

El 1994, en plena guerra civil, els cabilencs van boicotejar l’escola durant un any en resposta al fet que el tamazic hagués estat introduït a les escoles de la república, no sense dificultats.

El tamazic, que és una llengua primordialment oral, havia iniciat el seu pas a l’escrit feia un segle i mig gràcies a un grup d’algerians i, principalment, als pares blancs durant la colonització.

Actualment continuem promovent aquesta llengua que transmet una vella cultura de més de tres mil·lennis i que voldríem compartir amb la resta de l’humanitat en la pau”.

Salem Zenia

Traducció d’Helena Pol