Trencaclosques

Fa molta estona que intento recordar com és la cara de la Ruth. Me’n recordo dels seus ulls grossos, del seu nas gairebé inexistent, de la forma de la seva boca. Recordo la textura dels seus cabells i la temperatura de la seva pell. Quan miro d’ajuntar-ho tot, falla alguna cosa. No puc recordar la cara de la meva filla. Fa dos mesos que no l’he vista. Vull creure que està bé.

—Vasca! Tu recordes la cara de la meva filla? —xiuxiuejo.
—Què?
—Que si te’n recordes de la cara de la meva filla. No puc…
—És clar que me’n recordo, és tan bonica…

Em regiro al llit, potser canviant de postura se m’aclariran els pensaments. No, no funciona… És estrany. Me’n recordo de les coses que fèiem juntes, tot i que no hi estic pensant tota l’estona; més aviat miro de no recordar-les, per no plorar. Si ploro, m’enfonso. Però ara que miro d’imaginar-me el seu rostre, de reunir les peces…

L’altre dia, després de la gran pluja, van portar un cadellet a l’habitació. Me’l van deixar tenir una estona al llit. Era enjogassat i dolç, com la meva nena. Em vaig sentir tan bé aquella tarda que tenia ganes de riure… No les mateixes ganes de riure de quan estic neguitosa o quan em poso la cuirassa de l’humor negre. Era una sensació semblant a la felicitat. Tot acariciant el cadell me’n recordava de la Ruth. És clar que en aquell moment no volia recordar la seva cara sinó la seva presència, aquell pessigolleig d’escalfor a la sang.

Potser si mirés de reconstruir les escenes en què estàvem plegades… Per exemple, aquell dia que veníem de casa els pares. Jo la portava a la cadireta i, de cop i volta, vaig veure que mirava cap amunt, cap al sostre d’una casa. Un gos immens es passejava impacient. Ella va estirar el braç i va assenyalar amb el dit: “Miau”, va dir, acostumada a veure només gats a les altures. Emocionada i segurament amb ganes de premiar-me a mi mateixa per la demostració d’intel·ligència de la meva filla, li vaig fer un petó. Vaig parar el cotxet, me li vaig acostar i li vaig fer un petó… però, com era la seva cara? Només en recordo el petit somriure de triomf.

S’està fent de nit, algú ha entrat a encendre la llum. Ens van dir que ens deixarien baixar, però sembla que avui tampoc no toca. La ràdio està encesa però no gaire forta. Un altre cop la cançó aquella de Roberto Carlos… Quan arriben les notícies, l’apaguen.

Alicia Partnoy, fragment de La escuelita (1986)
Traducció de Dolors Udina