Oh, pare… se’n van anar als núvols i jo
em vaig quedar per a recordar-los. No hi
ha cap dona, ni si em somriu la fortuna,
que em faci oblidar, que em tregui de la
casa dels records. No hi ha res. Les seves
coses estan a l’abast del pulmó. Gairebé
puc tocar els seus alens amb la mà, amb
les ungles. Gairebé, de tan ple d’ells que
estic, se’m buida l’ànima. Van ser aquí.
Aquí van viure. Aquí, l’últim a morir, va
deixar mig ou de l’esmorzar. Va deixar el
llit arrugat, la porta entreoberta i l’aire
contingut. Gairebé els puc tocar un a un:
els que en aquesta casa antiga van morir
fa un segle, i els que van morir fa un any.
Ai, que difícil que és viure, fidelment, a la
casa dels records!

Bàssem an-Nabrís, Totes les pedres.
Traducció de Valèria Macías Pagès