No feia ni quatre anys i mig que estava casat amb Stefica —gairebé tres dels quals, sota l’angúnia de la vigilància domiciliària— quan Tito, pel novembre de 1956, cansat de mi, em va tancar a la presó.

Mai, ni durant el meu arrest, ni tampoc en els nou anys posteriors d’empresonament —amb el respir de poc més d’un any de llibertat condicional— no vaig dubtar de la fidelitat ni de la constància de Stefica. Si, algun cop, l’ombra d’una sospita pervenia momentàniament, sabia que això era degut a la solitud fosca de la presó, que augmenta les depressions humanes i les malvestats. Aquesta confiança provenia de la manera de ser de Stefica, una persona sense dubtes, més que no pas del meu caràcter, per més que no soc una persona dubitativa. A més, fins i tot el nostre fill de tres anys, Aleska, exposat a l’horror de les represàlies a conseqüència del meu empresonament, no fou gaire més que un lligam de la sang que em vinculava amb la devoció de Stefica.

Està clar que Stefica i jo teníem la mateixa ideologia, però molts d’altres, força més importants que ella, s’havien afanyat a tallar els seus contactes amb mi, com si jo fos un maleït. Però, en la fidelitat de Stefica, les idees, per molt lleial que els hi fos, eren tan sols un complement del nostre matrimoni. La fidelitat de Stefica tan sols hauria decaigut si jo hagués fet quelcom realment immoral, alguna cosa més enllà dels límits acceptables de la flaquesa humana. Molt ferma en les seves pròpies idees, era també capaç d’ajustar la seva posició moral, acomodant-se a nous conceptes per ella mateixa o en funció de la nostra relació.

Durant el temps que suportàrem el meu empresonament plegats, la memòria d’ella no es va separar mai ni de la seva imatge ni de les seves qualitats característiques. Els seus ulls blaugrisos advertien, amb una trista reprovació durant els meus moments de desesperança. Les seves adorables mans amoroses m’oferien ajut. El seu somriure obert, i les seves dents precioses i brillants esborraven les meves tristes preocupacions.

A causa de Stefica, amb ella i a través d’ella, no es va trencar mai el lligam entre la meva cel·la d’empresonament i el món exterior. El món continuava vivint en mi i jo en ell. Mercès a aquest contacte jo vaig esdevenir cada cop més consistent, fins i tot comprensible. No sols perquè Stefica i Aleska em visitaven regularment, i ella em satisfeia les meves necessitats i febleses, sinó també per la seva intrèpida, coratjosa i aferrissada personalitat. La veia en el món de fora com si es tractés de mi mateix. Més que jo mateix. Era la part de mi mateix que perduraria, que s’arraparia a la base de la vida, a l’essència de la idea.

Milovan Djilas, fragment d’Of Prisons and Ideas (1986)
Traduït per Xavier Renau