El país s’omple d’intrusos i de desolació mentre ni un de nosaltres té permís per usar les mandíbules o per tocar l’harmònica. Veig cintes negres, escletxes, pols d’esbarzer, vendavals. Encara no ha trencat l’alba i ja duc lianes pel coll; lianes com anguiles, que no pot escriure cap punta de llapis. No ha trencat l’alba i veig arribar piròmans, els escamots carronyaires de sempre. Veig Odisseu que torna i ningú no el coneix.

Antoni Vidal Ferrando