Una poetessa entre reixes

A la presó hi vaig conèixer gent
sense numerar, perquè era incomptable.
Hi havia l’assassí i el delinqüent,
el lladre i el mentider,
l’honest i el descregut,
el perdut i el torbat,
el criminal i l’afamat.
Hi havia els malalts de pàtria,
procedents del ventre del dolor,
que havien viscut amb absoluta injustícia
i quan van ser nens se’ls va vulnerar tota la innocència.
Va colpir-los la iniquitat del món.
Van créixer…
O més aviat amb ells van créixer les penes,
engreixant-se amb tota la repressió…
com la rosa a les salines.
Van abraçar l’amor sense por…
La seva culpa va ser proclamar
“estimem la pàtria sense reserves”.
Mai no van saber què havien fet.
L’amor apassionat va ser el seu crim
i el destí dels amants és la presó.

Vaig començar a dialogar amb la meva ànima,
en moments de dubte i distracció.
Quin ha estat el teu delicte, ànima meva?
Ara mateix no li trobo cap sentit.
L’única cosa que vaig fer
va ser revelar el que pensava.
Vaig escriure sobre la injustícia existent
i vaig traçar amb tinta els meus sospirs,

plasmant-los en el poema que componc.
L’acusació va embolcallar-me el cos,
de cap a peus.
Perquè sóc una poetessa a la presó,
una poetessa de la terra de l’art.
A la interlocutòria se’m van imputar les meves paraules;
la ploma va esdevenir el cos del delicte
i la tinta, la sang del sentiment,
la van convertir en empremta que atesta
per dictar la nostra sentència.
Escolta, destí, vida meva,
què van dir l’autoritat i el jutge:
La meva poesia era acusada,
la meva poesia va esdevenir un crim.
Al país de l’ordre -de la llibertat-,
la presó és el destí de qui es dedica a l’art!

[2/11/2015. Presó d’Al-Jeleme. El dia que se’m van imputar els càrrecs.]

Dareen Tatour
Traducció de l’àrab d’Anna Alberich