Fulles d’afaitar, claus, armes violentes? Cartes, dietaris, comunicacions secretes amb el món exterior? Tot d’una el sergent va veure munts de paper de vàter i s’hi llançà al damunt. Aleshores, com si delirés de goig i triomf, es girà vers a l’oficial que dirigia l’operació i anuncià:

―Aquí el té, senyor. És el llibre escrit en paper de vàter.
―Confisqui’l ―va respondre l’oficial―. Absolutament tot! Qui t’ha ordenat escriure llibres a la presó? ―afegí l’oficial, girant-se cap a mi.

La meva novel·la, escrita amb sang, suor i esforç, en paper de vàter acabava de ser-me confiscada! Només quedaven dos capítols que havia amagat entre les últimes pàgines buides d’una bíblia que en Koigi m’havia deixat. La bíblia era allà al damunt de la taula com si es burlés de mi: “Si m’haguessis confiat tota la novel·la de la Wariinga ara no te l’haurien presa”.

Només un escriptor és capaç de comprendre el dolor que representa perdre un manuscrit. En aquesta novel·la havia lluitat amb la llengua, amb les imatges, amb la presó, amb records amargs, amb moments de desesperació, amb totes les circumstàncies mentals i emocionals adverses en què ets veus obligat a actuar quan et trobes sota vigilància. I ara tot això s’havia esfumat.

El pessimisme s’emparà de Kamiti. Tots els presoners havien perdut alguna cosa. Ens havien anat endormiscant deliberadament gràcies a aquell rumor controlat del nostre alliberament. Però la majoria dels presoners havien desenvolupat una astúcia extraordinària que els havia premés de reaccionar en un tres i no res i havien aconseguit salvar una bona pila de les seves notes a la presó. Jo era qui havia sofert la pèrdua més grossa i era evident que els altres compartien la meva pèrdua. Agraïa la solidaritat de tots. Però el dolor no tenia consol.

Les tres setmanes següents van ser les pitjors de la meva detenció a Kamiti. Era com si m’haguessin xuclat la sang. Tot i això, vaig prendre una decisió: passés el que passés començaria de nou. Reconstruiria la novel·la entre les línies impreses d’un llibre de Txékhov… Ja no seria la mateixa novel·la, però no estava disposat a acceptar la derrota.
Tot i que vaig arribar a reescriure l’argument i algunes escenes de fets que era capaç de recordar entre les línies d’un volum de relats de Txékhov ―La dama del gosset―, no vaig tenir ocasió de posar a prova la meva decisió, perquè, després d’unes tres setmanes, el dia 18 d’octubre, el nou director de la presó em va retornar el manuscrit de la Wariinga.

―No hi veig res de dolent ―va dir―. Escriu un kikuiu molt enrevessat! ―afegí.
―Gràcies ―vaig fer per tota resposta. Però segurament mai no sabrà l’emoció profunda amb què vaig pronunciar aquesta paraula. Ni tampoc el que la seva acció representava per al naixement d’una nova literatura en les llengües de Kenya.

Ngũgĩ wa Thiong’o, Detained (1981)
Traducció de Francesc Parcerisas