Els nous estadants del Block 13 foren autoritzats a entrar al dormitori una estona abans de dinar. Els Blockälteste, conegut amb el sobrenom de Popeye, havia dit per mitjà de l’intèrpret l’August, que els deixava entrar a recer a condició de no fer soroll; altrament els faria sortir al carrer i s’hi passarien tot el dia.

[…]

Darrere d’en Popeye, l’August gesticulava com indicant que ho havia advertit. L’alemany, en silenci, passava per davant dels homes amb l’aire d’un marxant de bestiar triant les millors peces de la fira. No s’atura fins a arribar a l’altura del Cadafal. Els seus ulls s’encengueren de goig.
―Intèrpret! Intèrpret! ― cridà com un foll― Qui ha fet això?
Assenyalava amb l’índex de la mà dreta una manta esparracada d’una punta.
―Qui ha estat? Eh? Qui? No sabeu que això és sabotatge? El mot s’havia posat de moda a Alemanya. Un plat trencat, un cop de porta, la pèrdua d’un casquet, qualsevol cosa era sabotatge.
L’August traduí les preguntes d’en Popeye, però ningú no va contestar.
―Aquesta manta ha estat esqueixada en aquesta estona ― insistí el Blockalteste fet una fúria―. Ha de sortir l’autor. Si no…
―No deuen haver estat ells― digué l’August en alemany.
―Estan morts de por. Ningú no s’atreviria…
Com si esperés aquests mots per començar el foc, en Popeye es va desfer aleshores en un temporal de crits, d’amenaces i d’insults. S’obrí pas per entremig de la gent, i fent grans gambades amunt i avall, adoptava actituds teatrals i vomitava injúries. La gent contemplava l’espectacle amb curiositat.
―Aviat ho sabrem. Que no surti ningú.
Els acòlits del Blockiilteste (un per a cada ala de Block) es presentaren per organitzar l’operaci6 d’escorcollar aquells centenars d’homes.
―És un pretext per acabar-vos de saquejar ― explicà l’August―. Això passa cada vegada que hi ha expedició.
Tots els petits residus de “tresor” que els homes havien pogut passar, tabac, encenedors, ganivets de butxaca, estilogràfiques, fotos, trossets de sabó, van fer aviat un pilot al mig de la cambra. El tros de manta no aparegué. L’August havia fet córrer la veu que si hi havia algun culpable procurés no descobrir-se, ja que la seva mort seria segura.
―Al carrer! ― cridà en Popeye―. A formar! A entomar el fred fins que surti l’autor del sabotatge.
L’August no va tenir temps de traduir l’ordre. Els tres alemanys havien començat a repartir cops de puny i puntades de peu a tort i a dret. La porta, massa estreta per a dos-cents homes que volien sortir a la vegada, cruixia com si volgués esberlar-se. Molts, enfollits, saltaven per les finestres. Alguns caigueren i foren trepitjats pels altres.
Un cop s’hagueren quedat sols, els alemanys arreplegaren el botí i se l’endugueren al menjador per tal de triar-lo. A fora nevava fort. Ningú no va dinar fins a mitja tarda.

Joaquim Amat-Piniella, fragment de K. L. Reich