Ressenya de “L’arrel de la boira”, novel·la de Salem Zenia recentment publicada 

Per a la gent del PEN Català, Salem Zenia és, per dir-ho així, un dels nostres. Va ser el primer escriptor refugiat a Barcelona dins el programa Escriptor Acollit (2007), va obtenir el premi Veu Lliure del 2011, i col·labora de manera freqüent amb les nostres activitats. Acaba de publicar, a la casa editora mallorquina Lleonard Muntaner, la novel·la L’arrel de la boira. El títol original és A?ar n tagut, que poca gent sabria identificar com un títol en amazic (berber), una llengua amb milions de parlants al nord d’Àfrica, i que no gaudeix de gairebé cap reconeixement institucional. Salem Zenia viu a Catalunya perquè la seva defensa d’una Algèria laica i de la identitat dels amazics l’han posat a la diana del poder i dels islamistes. En la seva figura hi conflueixen les principals línies d’actuació del PEN: la defensa dels escriptors perseguits o amenaçats, la reivindicació de les llengües minoritzades i l’impuls a la traducció d’obres literàries com a mitjà d’intercanvi entre els pobles.

En el relat oficial de la història de l’Algèria contemporània, el final de la guerra civil i l’assoliment de la independència (1962) constitueixen, naturalment, un moment privilegiat. Hi ha un passatge, a L’arrel de la boira, en què el narrador adopta la màscara de la ironia per reflectir la consciència que el país tenia llavors de viure uns dies fundacionals: “Avui començarà una nova era on l’home respectaria la dona, Déu tindria consideració envers la seva criatura (…) El nou sol il·luminarà tots els homes, els racons, tots els forats, fins i tot el fons de les aigües.” La novel·la de Salem Zenia és, en primer lloc i sobretot, una radical impugnació d’aquesta mitologia nacional. L’acció té lloc durant les 24 hores posteriors a l’anunci del final de la guerra, i dibuixa un paisatge que té molt poc d’epopeia i molt de mirall tenebrós. El que succeeix a un grup de personatges d’un poble de la Cabília serveix per il·lustrar la particular visió del 1962 que ens presenta Zenia: el final de la guerra significa la substitució d’una vella casta de poderosos per una de nova, els antics bandolers esdevenen els nous amos.

Al costat d’aquest fil argumental diguem que històric, hi ha el retrat d’una realitat ancestral que sembla aliena als grans esdeveniments, o, més ben dit, que s’hi arrapa per mostrar-se en tota la seva brutalitat. Els homes i les dones que trobam a L’arrel de la boira són criatures de crueltat primitiva, dominades per una violència desfermada que passa de generació en generació, i amb unes relacions sexuals on no hi ha cap matís a la més brutal dominació masclista. El lector català (de Víctor Català, posem per cas) coneix bé aquests retrats d’un àmbit rural que sembla el millor espai per a les pulsions més atàviques. A la Cabília de Salem Zenia, hi ha, a més, un fons de paganisme i de cultura popular sobre el qual la llengua àrab i la religió islàmica són imposicions foranes. A les escoles, els joves aprenen l’Alcorà “recitant versicles rere versicles, amb una manera que podria recordar el so de núvols de grosses mosques verdoses que ponen sobre cadàvers d’animals en descomposició.” Fa falta coratge, per escriure així. I fa falta, també, una llengua literària enèrgica, capaç retratar el clarobscur d’una realitat lúgubre i de posar, de tant en tant, una lluentor de lirisme al dolor.

Salem ZENIA. L’arrel de la boira.
Traducció de Ricard Ripoll.
Lleonard Muntaner: Palma, 2014.
213 pàgines