Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954). Poeta, assagista, crític d’art, editor, articulista d’opinió i actual president de la Fundació Joan Brossa.

1) Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure?
L’estil ha de gosar poder alliberar-se del subjecte psicològic, de la tirania del domèstic i de l’experiència personal a fi que l’obra explori el més enllà i ençà de la literatura. L’escriptura ha de matar l’autor i deixar que la seva respiració i la de la seva època pervisquin en el cos del text i la trama col·lectiva. Això és: “Saber de mètrica sense saber de vida és tan greu com saber de vida sense saber de mètrica”. La meva obra viu oberta amb els altres i els llibres aplegats a Tràfic d’idees conformen una autobiografia sense subjecte que té la llibertat de l’art com a moral.

2) Creus que en algun moment de la teva carrera literària la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada?
Cultura és sinònim de llibertat. I quan la vida és viscuda com una construcció radical i lliure en equivalència a la llibertat estètica, l’escriptura que se’n deriva viu sempre amenaçada pel Gran Poder, el qual té com a enemic la llibertat mateixa. Vam viure la persecució i censura en el franquisme tardà; hem estat assetjats en democràcia pels que volen convertir la cultura en negoci o compra de vot; i, ara, novament, en la Dictadura constitucional, posen a la presó els lliurepensadors. “Escriptura d’exili” és el títol del nou volum del Tràfic d’idees que estic escrivint.

3) Què és el més controvertit que has escrit mai?
Sense dubte, Biathànatos o L’elogi del suïcidi, un llibre de poemes del 1982 on posava als límits el tema de la llibertat de l’escriptura en front de la fatalitat de la vida i el determinisme dels estils artístics i les tendències canòniques. Vaig escriure el llibre amb els poetes de tostemps que havien mort quan volien. El seu plantejament de mètode postmodern era massa avançat, moralment, a l’època. Acabo de donar l’autorització perquè es reediti. El llibre que he escrit aquest estiu Màquina de follar i pensar ho serà, de controvertit.

4) Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat?
Al contrari. Crec que no he fet bé de no haver publicat el poema col·lectiu “Sagrada Família”, que vaig proposar d’escriure al món cultural català a les acaballes dels noranta, des de la revista Àrtics, contra la continuïtat de les obres de la Sagrada Família i el model grandiloqüent del conservadorisme kitsch barceloní que ha destruït el model cultural popular i d’avantguarda.

5) Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure?
Dec a J. V. Foix que m’aconsellés que per escriure cal “caminar, caminar i llegir”; a Joan Vinyoli i Palau i Fabre, que cal “viure, viure i transformar”; i a Brossa: “experimentar, experimentar i experimentar”. Tota la meva escriptura té dosis de referències de lectura que ho són de vida; d’experiències de vida transformades en cultura lliure; i de l’experimentació de les formes i els punts de vista. Sense cultura no hi ha bellesa.

 

SOBRE VICENÇ ALTAIÓ: Poeta, assagista, crític d’art, editor, articulista d’opinió, agitador cultural i traficant d’idees. Ha dirigit el KRTU, Cultura Recerca Tecnologia Universals (1990-2008) i l’Arts Santa Mònica, Arts-Ciència-Comunicació (2009-2013). Va ser el protagonista del film Història de la meva mort (2012), d’Albert Serra. És el president de la Fundació Joan Brossa.