MªÀNGELS CABRÉ (Barcelona, 1968). Escriptora i crítica literària especialitzada en escriptores. Ha publicat poesia, narrativa i diversos assaigs sobre dones de la cultura i el feminisme. Dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere.

1) Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure?
Si no fos dona, no escriuria el que escric i, si no fos la persona inconformista que sóc, no publicaria llibres que reivindiquen les aportacions de les dones i contribueixen a fer genealogia. Creure en la literatura com una eina de transformació m’allibera de la temptació d’escriure només pel meu propi ego. No sé si aconsegueixo escriure llibres que transmeten valors i són emancipadors, però com a mínim ho intento. Personalment, entenc la literatura com un mitjà en una tasca intel·lectual que va molt més enllà.

2) Creus que en algun moment de la teva carrera literària la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada?
Diria que la meva condició de dona i el meu interès per donar veu a altres dones ha fet que molt sovint em volguessin tallar les ales. Ni he pogut publicar tot el que volia ni he pogut dir tot el que m’hauria semblat interessant dir. Ni les editorials ni els mitjans de premsa (inclosos aquells en els quals he col·laborat) m’han deixat expressar-me lliurement. La censura s’exerceix prioritzant continguts que no són gens transformadors davant d’altres que sí que ho són perquè qüestionen les inèrcies patriarcals. Afirmo doncs que la meva trajectòria ha estat fins ara una carrera d’obstacles permanent. I em temo que ho seguirà essent.

3) Què és el més controvertit que has escrit mai?
A banda del meu primer assaig –Leer y escribir en femenino-, on explico les dificultats que han tingut històricament les dones per a accedir a les lletres, cosa de per si controvertida en un món literari que nega aquestes dificultats, he publicat un poemari de temàtica lèsbica –Gran amor- en un món literari on aquesta temàtica està pràcticament absent. També defenso el bilingüisme en un país que el boicoteja descaradament. Però el més revolucionari que faig és aixecar-me cada dia per escriure, a pesar de les moltes invitacions a deixar-ho de fer en forma de negatives editorials, suspicàcies, recels, etc.

4) Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat?
Suposo que podria esborrar alguna cosa escrita amb presses o sense la deguda documentació. Però no em penedeixo en general del que he fet. Sí que em penedeixo però de no haver estat infinitament més bel·ligerant del que he estat fins ara. O sigui que aspiro en el futur a haver de penedir-me molt més.

5) Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure?
En el seu dia, quan era molt jove, Marguerite Duras va ser per a mi tot un descobriment. Em demostrava que es podia escriure sense imitar als realistes decimonònics, cosa que encara és fa massa sovint. També Clarice Lispector i moltes altres dones que han modulat la seva escriptura al marge de les convencions i amb trencadores veus pròpies. Però crec que si he de destacar un llibre em quedaria amb Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, un molt bon despertador de consciències, inclosa la meva.

 

SOBRE Mª ÀNGELS CABRÉ: Ha publicat poesia, narrativa i diversos assaigs sobre dones i cultura com Leer y escribir en femenino, A contracorriente. Escritoras a la intemperie del siglo XX, Wonderwomen. 35 retratos de mujeres fascinantes,  María Luz Morales. Pionera del periodismo i Miralls creuats: Roig/Capmany (Premi Vallverdú d’Assaig). També és coautora de LILA. Història gràfica d’una lluita (2019). Ha estat docent del Màster Gènere i Comunicació de la UAB i col·labora habitualment als mitjans de comunicació. Dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere, dedicat a impulsar la cultura feta per dones.