“De les illes del somni”, Homenatge a Rosa Leveroni

Organitzat pel “Comitè d’Escriptores” del PEN, “De les illes del somni”, tingué lloc a la mateixa sala dos dies després. Aquesta vegada les ponències de Rosa Ardid i Abraham Mohino s’entrellaçaren amb el cant dels versos de Leveroni musicats per Big Mama i recitats per Núria Cabré.

Les diferents fotografies de la poeta projectades la feren estar encara més present entre nosaltres: Rosa Leveroni en banyador a la seva barqueta “No s’hi cap”, en el llindar de la caseta de Port Lligat, en el programa del primer premi “Cadaqués a Rosa Leveroni” de 1987, l’adolescent asseguda al terrat amb una acordió a la mà, la il.lusionada i brillant estudiant de l’Escola de Bibliotecàries, una joveníssima Rosa disfressada amb les seves amigues, la Rosa llegint i treballant en el seu estudi, la Rosa passejant amb una elegància noucentista, la lluitadora del 1940 en un banc d´un jardí de la Barcelona enfonsada dins la grisa tristor del franquisme … I altres fins arribar a la Rosa dels últims anys, aquella que alguns dels assistents a l’acte havien conegut. Fotografies que s’anaren succeint i que amb les barquetes gronxant-se sobre la blavor del mar i la blancor vigilant del poblet de Cadaqués, acompanyaren l’acte: “… melodia d´amor / de l´escuma i la terra; / flama viva del bes / de l´aire i de la pedra…; / Ànima meva, pau, / dins l’eternal bellesa” (fragment de “Petita suite de Port Lligat”).

En presentar Rosa Ardid, una dels ponents de l’acte, vaig repetir unes paraules que ella m’havia enviat: “Vaig conèixer Cadaqués els anys setanta de la mà de Quima Jaume a qui vaig acompanyar a Portlligat en la primera trobada que va tenir amb Rosa Leveroni per parlar-li de la seva obra poètica. Xerrada que va servir per estimular Quima Jaume a publicar. Jo em vaig quedar fora, a la platja, contemplant el meravellós espectacle de Portlligat, amb les barques reflectides en el miralll multicolor de l’aigua que les sostenia, a la caiguda de la tarda, d’un dia d’estiu…” Continua tu, si us plau, Rosa, li vaig dir, i ella va començar la ponència amb el títol “Rosa Leveroni i Cadaqués”. Ens va explicar la importància que tingué per a l’escriptora aquest poblet de l’Alt Empordà a on s’hi respirava dia i nit la salabror de l’art. Primer, l’estada a Cadaqués, i més tard, ja a Port Lligat en una barraca de pescadors, al costat de la de Salvador Dalí. Racó, que com la poeta opinava: “No és ni el cantó amable ni el vulgar de la Costa Brava. Sembla el seu esquelet. I un esquelet és molt bonic!”

A Cadaqués s’aferma l’amistat amb l’hel.lenista Eduard Valentí, pare de l’Helena, l’Helena de tants versos de Gabriel Ferrater. Va ser precisament a través d’ella com Leveroni connectà amb el poeta qui de seguida la considerà convertint-la en una de les destinatàries-protagonistes del seu seu “Poema inacabat”: “Rosa, no em fallis, i no oblidis/que tu em deus i jo et dec un vers”. I va ser gràcies a Helena Valentí que, l’any 1985 a Edicions la Sal “Clàssiques catalanes”, vam poder llegir els millors contes de Rosa Leveroni.

Ardid també va remarcar l’amistat amb la família Riba. Sobretot la del poeta de qui havia estat deixebla a l’Escola de Bibliotecàries, mestratge que tant influí en la seva formació com a poetessa i intel.lectual. Admiració corresposta ja que Riba, des de l’exili, va ser a ella a qui va enviar les seves “Elegies de Bierville”. Sense oblidar que també va ser Carles Riba qui la va acompanyar amb una carta-pròleg en la publicació el 1938 d’Epigrames i cançons.  

Rosa Ardid es centrà sobretot en la poesia de Leveroni. En els poemes de l’edició exhaurida de 1981, prologada per Maria Aurèlia Capmany, i que aplega a més d’Epigrames i cançons (1938), els poemes de Presència i record, editats en 1952 amb un pròleg de Salvador Espriu. Comentà la importància del sentiment amorós que arrelà al cor de la poetessa amb l’eterna dualitat del plaer i dolor. I el de vida i mort, una llibertat, que amb les paradoxals limitacions que comporta tota llibertat, hi brotà amb una desolació plena de saviesa existencial: “La llibertat si ara és plor serà càntic,/cor desolat, en la vida més alta”(de Cinc poemes desolats). Ardid va acabar no sense abans fer un crit d´atenció per denunciar l’abandonament en què ha viscut l’autora aquests darrers anys i va reivindicar reedicions i noves edicions de l´obra de Leveroniana:

“Crisantems: Fúlgid/rastre de llum en l´hora/grisa del vespre…”, (de “Tardor”).

“Com l’animal ferit, morir ben sola/de cara el cel només, dins la malesa…”  (Poema II de “Cinc poemes desolats”).

“Una vela només, i una atzavara;/un mar ben blau i una blavor de cel,..” (de “Desig”)

Abraham Mohino, l’altre ponent, va valorar que curiosament de Rosa Leveroni com de Mercè Rodoreda li hagin publicat dos llibres decisius per aprofundir les dues facetes més desconegudes de cadascuna perquè, si bé tothom coneix la Rodoreda narradora, ha estat gràcies a “Agonia de llum” com hem accedit pràcticament a tota la seva poesia. I amb Rosa Leveroni passa a la inversa, la tenim com a predecessora, al costat de Maria Antònia Salvà i Clementina Arderiu, de la nostra poesia escrita per dones. Però, en canvi, la seva faceta com a narradora ens és pràcticament ignorada. I no cal dir la seva prosa epistolar i dietarística. Els seus articles a revistes fruit de l’estudi de la gran quantitat de manuscrits i mecanuscrits cedits per la poeta a la Biblioteca de Catalunya culminaren amb els llibres: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni (Edicions 3i4, 1997) i La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (Eumo Editorial, 2004). Amb aquest últim llibre és amb el qual Abraham Mohino basà la seva intervenció.

Només començar, Mohino va explicar el per què “La doble vida de Rosa Leveroni”, títol de la ponència. Remarcà la importància de la únió de dues biografies en la personalitat de l’escriptora: la quotidiana i la literària. El seu aprenentatge i amistat amb intel·lectuals de la talla de Carles Riba i sobretot amb Ferran Soldevila -per citar-ne els més decisius- durant la claror esperançada i entusiasta de l’època republicana de l’Escola de Bibliotecàries. Admiració i amistat no mancada d´una atracció física i espiritual que va enriquir profundament la seva biografia literària. Amb paraules seves: “L’esforç persistent que va fer Leveroni per transcendir per mitjà de la literatura els límits petits de la seva existència. Diaris amorosos, epistolaris heteronímics i contes són estratègies d’aquesta construcció biogràfica correctora. I la seva poesia, és clar, és la culminació del procés.” En “Confessions i Quaderns íntims” Abraham Mohino i Enric Pujol hi recullen part d’aquest material convertit en literatura, el dels anys 1933 al 1943, ja que per a Leveroni els seus Diaris, tant el quadern dietari d’“Apunts i notes” -amb la seva sovint superposició cronològica de “La doble llibreta”- com la correspondència, van ser el nodriment de les seves narracions i de la seva poesia.

Vida i imaginació inevitables en qualsevol expèriencia creadora. I és que, si la literatura dóna el que la vida nega, no és plena de vida també la imaginació? I no tan sols com a escriptora -afirmà Mohino- cal tenir-la present sinó, també, com a puntal de l’activisme cultural. La seva presència va ser decisiva en la densa foscor de la guerra, en l’angúnia de la derrota, la resistència en la clandestinitat. En el temps de l’exili exterior i interior enmig de la desolació de la postguerra i la dictadura. Perquè, durant aquest anys, Rosa Leveroni no aturà l’activisme cultural. Mantingué contacte amb els seus amics a l’exili i, no cal dir, quan en retornaren. Fou l’ànima de les trobades dels Amics de la Poesia. En 1944, a la revista Poesia, el seu assaig  “El meu Ausiàs March” contribuí enormement a difondre el nostre gran poeta medieval. I és que podem dir que Rosa Leveroni en va ser la germana noucentista de sentiments i emocions.

                                                                                           “ Testament”“Abril, llangueixo

sota les teves aures,
veles del somni.
En la nit embaumada
la solitud m´espera”.

Tannkas. II “Primavera al camp”

“Si la tempesta
no hagués estat tan forta
i el port difícil,
¿podria ser tan bella
la pau, la font tan clara?”

Tannkas. IV “Marianna Alcoforado”

Amb aquests últims versos de “Cant” es va cloure l´acte:

“Voldria que el meu cant fos com un himne/de gràcies per la sort/de trobar dintre meu tot el misteri/de la vida i de la mort.”

Sí, es va cloure l’acte i amb una bona notícia. En resposta a les preguntes dels assistents respecte a les futures edicions de l’obra de la poeta, Abraham Mohino -que fa temps que hi està treballant- va anunciar que per fi es publicarà en aquest centenari una reedició ampliada i revisada de tota la poesia leveroniana amb cent dels seus poemes inèdits.