“Exilis creuats” uneix més de 60 autors, tant de l’àmbit lingüístic català com de l’àmbit castellà i llatinoamericà, que escriuen sobre la llibertat d’expressió. El llibre es va presentar per primera vegada a la Fira del Llibre de Buenos Aires el 26 d’abril, i a la Fira del Llibre de València el 5 de maig. Ara aterra a Barcelona, on es presentarà de forma oficial el proper 9 de setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Us compartim, a continuació, la contribució de Maria Mercè Roca a “Exilis creuats”:


LES PAPALLONES DE ROBERTO ARLT

El PEN ha tingut l’amabilitat de convidar-me a col·laborar en aquest llibre, que edita amb motiu de la Fira del Llibre de Buenos Aires, on Barcelona és la ciutat convidada. I ho agraeixo, perquè parlar del PEN és parlar de la seva lluita antiga i incansable pels drets lingüístics, pel dret a la llibertat d’expressió i pels escriptors que, per haver-la exercit, pateixen presó o exili.  Avui, 12 de febrer de 2019, el dia que comença el judici als presos polítics catalans, és un dia tristament oportú per parlar d’aquests drets; un dia molt dolorós, perquè és desolador veure al banc dels acusats mig govern de la Generalitat i els Jordis, activistes culturals, tots ells gent que conec i estimo. És impactant, sobretot, ser testimoni de l’escenificació del Poder. El presumpte delicte dels acusats és haver fet possible que el poble votés; el judici a què se sotmeten és polític, és una guerra contra la democràcia i, en una guerra, diuen, la primera víctima sempre és la veritat. I la segona víctima és la llibertat en totes les seves formes, sobretot la llibertat d’expressió. La ciutadania té la percepció que la llibertat d’expressió va retrocedint i és una percepció ben certa. De fet hi ha una regressió global de les llibertats: anem per mal camí. La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, declararà com a imputada per haver permès un debat en seu parlamentària. Però la repressió no es limita als polítics: el raper mallorquí Valtonyc s’ha exiliat perquè s’enfrontava a presó per les lletres de les seves cançons, i a un altre raper, Pablo Hasel,  li demanaven dos anys pel mateix motiu; un exconseller de la Generalitat ha hagut de declarar davant d’un jutge per un  retuit -un retuit!-; es va retirar l’obra de Santiago Serra, sobre els presos polítics, de la Fira Arco; es va segrestar el llibre Fariña, de Nacho Carretero; un fiscal va incriminar l’actor Willy Toledo per haver insultat a déu; uns titellaires, a Madrid,  van ser empresonats sense fiança per enaltiment del terrorisme…

Tot això -el judici als polítics catalans, la llibertat d’expressió en perill, el PEN, la Fira del Llibre de Buenos Aires- em fa pensar en Roberto Arlt, un escriptor que vaig començar a estimar per motius molt personals -El Jorobadito, un dels seus millors reculls de contes, va ser el llibre que, el qui després seria el meu home, va comprar el dia que ens vam conèixer-. Roberto Arlt, l’any 1930, treballava al diari El Mundo de Buenos Aires; hi escrivia una columna que el va fer molt famós, Las Aguafuertes. Quan el dictador Uriburu va perpetrar el cop militar, Arlt escriu un article d’advertència i denúncia, que titula: “¿Cómo podemos escribir así?”, en què explica que la seva última columna ha estat censurada i no es publicarà.  Hi deia:  “Se me ocurre que han llegado los tiempos de escribir así: Viene la primavera i vuelan los pajaritos. ¡Qué lindo es mirar las mariposas que vuelan! ¡Qué lindo! ¡Horror! ¿Podrá pasar esto? Vuelan las mariposas. ¿No atentará contra el estado esta frase? Vuelan. Los aeroplanos también vuelan. ¿No podrá parecerle al director una frase de doble sentido? ¿No confundirá la censura a los pajaritos con los soldados? ¡Horror! Escribí la palabra censura ¿Quién dijo censura? ¿Dónde hay censura? Pero no. A ver ¿Cómo va a haber censura si se puede escribir: Y vuelan las mariposas de pintados colores?”

I nosaltres, el 2019, què hem d’escriure? Tenim por? Haurem de parlar també de papallones?

Text de: Maria Mercè Roca