Conferència de Remi Raji, pronunciada en dia 3 de febrer a l’Horiginal.

En aquest breu espai de temps, vull centrar-me en la idea del somni i la ràbia com a metàfores de la rellevància i de la pràctica de la poesia al meu continent. Les mateixes metàfores que faig servir les trobem, d’alguna manera, i en un altre lloc, en el tema d’una cançó popularitzada pel grup M.O.V.E a través de Youtube. Es tracta de «Rage Your Dream»: 

 Rage your dream, running through time
Even the wind is full of light
Rage your dream, just be waiting for me
Feel the wind, please don’t forget
Rage your dream, continuing down the endless road
Without turning back for love or the past
You can go, you can shine
Rage your dream, living the moment

Entre el somni i la ràbia és on viu el poeta! Entre el somni i la ràbia és on rau la solució, cap a la consciència d’un nou món. L’autor porta l’encens màgic de la veritat, la convicció de despertar-se en nous matins de llums tendres, en què l’esperança ha de renéixer, en què cada home i cada dona porta un signe d’unió amb els altres homes i dones.

El somni és el lloc d’on venim, i on tornem quan falla tota la resta; el somni és la pedra de toc de la creació; el somni és la regla de l’activista. Qui és viu és qui somia, i el poeta viu fins i tot quan ha mort i ja ha deixat aquest món. La ràbia és el lloc on l’home o la dona desatesa per fi es poden alleujar; la ràbia és la casa dels subalterns que s’acaben de despertar; la ràbia és l’epifania dels silenciats.

La poesia és l’espai on covem el somni d’un futur nou, és el lloc on matem els temors del passat i desafiem els Ciclops del present. Jo pertanyo a la raça dels racontadors que creuen en el poder de la paraula com una força màgica, xamànica, de canvi. La paraula del meu llavi és energia, la paraula del teu llavi és poder, i allà on arriba està amarada d’amor o d’odi. Enmig del somni i la ràbia, és on viu la poesia.

En un escrit anterior sobre la rellevància de la poesia en el renaixement nacional, vaig proposar la reflexió següent:

 « Què entenc jo per Poesia: la Paraula que es parla, la Paraula que es canta, la Paraula que es representa, que s’espectacularitza, que s’electritza més enllà dels seus significats i propòsits convencionals, vull dir la poesia que acumula totes les potencialitats de l’escriptura convencional i radical i busca el plaer, la reflexió, l’acció, i/o potser coses intangibles. La poesia ens brinda la capacitat de sondejar la memòria; la poesia ens atorga la llibertat i la folgança de l’anticipació i la projecció». 

Al llarg dels anys, els poetes han somiat; han viscut en el món real dels somnis vivint una existència de subterfugi, o etèriament com a super-humans que somiaven l’impossible en el món. Homer i Lucreci van compondre històries i somnis en les seves epopeies, Ai Qing somiava una Xina gran i més lliure, Pablo Neruda somiava un món tendre i de perdó; Rumi, Rabindranath Tagore, i els altres místics, somiaven un món que es curava en el seu propi dolor i la seva ignorància; Yehuda Amikhai i Mahmud Darwix somiaven més enllà dels turments del destí imposat d’un poble; Leopold Senghor, Léon Damas i Aimé Césaire somiaven un continent més brillant alliberat de la càrrega d’aquest qualificatiu menyspreable –el Continent Fosc–, Agostino Neto va predir el somni d’una lliure geografia de la ment, i Christopher Okigbo, poeta simbolista de Nigèria, va somiar prou per preveure el conflicte que va arrasar la seva terra, i aleshores, en el fracàs d’aquest somni, es va traslladar a l’altre regne, en un últim acte de ràbia. Okigbo va canviar la ploma per la bala i va pagar el preu del sacrifici suprem. En un estat de transport absolut, el poeta diu:

 Si no aprenc a tancar la boca, aviat aniré a l’infern
Jo, Okigbo, pregoner, amb la meva campaneta de ferro.

 Per a aquells que s’han pres la molèstia d’intentar conèixer la situació a l’Àfrica, amb diferents graus de saber i ignorància, podria ser útil repetir que la poesia, especialment la tradicional, la poesia performativa en la llengua indígena, és un assumpte alhora seriós i perillós. Hi ha  una trava i alhora un corredor d'(in)comprensió entre els poders establerts i l’autor; hi ha, d’una banda, l’autoritat del dictador, la de l’emperador viral que odia la paraula personal i la llibertat d’expressió, la dels tirans que voldrien reduir la intel·ligència de l’escriptor que s’atreveix a crear, a burlar-se alegrament o implicar la seva terra en un diàleg. D’altra banda, hi ha la suprema confiança de l’autor que té el do de la paraula, un tribut al canvi i al desafiament.

Aquesta és la història de l’experiència de la poesia a l’Àfrica, i és l’experiment de l’Àfrica en la poesia contemporània. Al llarg del continent, l’empresa colonial va generar un tipus de poesia escrita propugnada pels nacionalistes i els moralistes. La poesia del nacionalisme cultural que va aparèixer per primera vegada a les obres dels escriptors de la Negritude es va convertir en el principal referent de l’expressió artística en la dècada dels seixanta. A les dècades posteriors, a partir de l’emergència a l’Àfrica de les nacions postcolonials, el patró de la poesia revolucionària va prosperar, un model del qual van ser exponents poetes com Okot p’Bitek i Jared Angira a l’Àfrica de l’Est, D.P. Kunene, Dennis Brutus, Oswald Mtshali, Keorapetse Kgositsile, Jack Mapanje, a l’Àfrica del Sud, i a l’Àfrica de l’Oest, poetes com Wole Soyinka, J.P. Clark, Lenrie Peters, Kwesi Brew, Kofi Awoonor, Kofi Anyidoho, Niyi Osundare, Tanure Ojaide, entre d’altres. L’experiència poètica a l’Àfrica és de les que atorguen a l’autor una gran responsabilitat: el poeta és la consciència de la seva societat; el poeta és el baròmetre moral de la comunitat; el poeta és la veu dels que no tenen veu; el poeta és el far de la veritat, el que porta la llum en àmbits de foscor, d’ignorància i d’hipocresia; el poeta és un somni, i el poeta també és la memòria.

Jo pertanyo a una generació de poetes els escrits dels quals es van donar a conèixer a Nigèria en la dècada dels anys vuitanta i al principi dels noranta. Conegut com a «tercera generació», aquest  grup és el que que porta el geni africà de la supervivència, la perseverança i la brillantor, contra tots els obstacles. Molts dels escriptors d’aquesta generació van néixer al voltant de la dècada dels seixanta, i això explica que se’ls anomeni Post-Independents. Vam ser testimonis del somni d’una nova nació plena de promeses; vam tenir l’experiència tant de la llibertat com de la guerra per a la sobirania; vam recollir tant la flor com els fems del desenvolupament nacional. Vam sobreviure als anys de la hiena. Alguns dels meus contemporanis van ser perseguits pels seus escrits o el seu lligam amb altres escriptors i organitzacions. Alguns van abandonar les costes del meu país, i es van convertir en exiliats a Europa i Amèrica, tant per motius econòmics com polítics. Des d’aleshores, han sorgit nous escrits que comencen a qüestionar la nostra existència com a poble, la nostra poblitud. Els nostres somnis segueixen camins lligats o separats; tenim una ràbia comuna contra les coses mal fetes, i, vull insistir-hi, la poesia ha estat la meva salvadora.

Som molts, coneguts i desconeguts, compositors de somnis en la realitat de les coses: Afam Akeh, Toyin Adewale, Ogaga Ifowodo, Uche Nduka, Olu Oguibe, Obi Nwakanma, Amatoritsero Ede, Maik Nwosu, Chiedu Ezeanah, Nduka Otiono, Ogochukwu Promise, Lola Shoneyin, Tade Ipadeola, Unoma Azuah, Angela (Agali) Nwosu, Emman Shehu, Uzor Maxim Uzoatu, Akeem Lasisi, Pius Adesanmi, Austyn Njoku, Emman Egya Sule, Cecilia Kato, Mabel Evwierhoma, Tolu Ogunlesi, Jumoke Verissimo, Ibukun Babarinde, Niran Okewole, Perpetual Eziefule… i molts més del clan disgregat. Jo sóc un dels hereus, i tinc el privilegi, en tots els sentits, de parlar en nom dels que parlen pels altres. El meu viatge de més de dues dècades i mitja com a escriptor nigerià s’ha caracteritzat per una negociació constant entre el somni i la ràbia. Cada vegada que componc un recull de poemes, és com un treball d’equilibri en el qual tant busco les llums brillants en la pesada monotonia de les coses com congrio un tsunami de metàfores contra la inèrcia, contra la falta de vida i contra la indiferència al meu voltant. En la meva regió d’Àfrica, el somni i la ràbia van de la mà, ben vius en la imaginació poètica.


Els hereus

Som les llengües múltiples del riu bifurcat, volem una veu
Som aquells dels camins que bifurquen i s’escampen en molts somnis
Som beneïts, però perduts en tantes sendes cap a les portes del cel
Som els hereus de la ràbia

Acòlits de mil màscares:
Som la ràbia en la llengua del foc
Som el foc en l’ull de la bellesa
Som la bellesa en la lletjor de la terra

Som la terra sota els peus del ballador
Som els balladors transportats
Som el transport sota la pluja
I som la pluja en l’ànsia de calor, som la calor

Som els múltiples somnis d’un son únic,
Avivem, busquem, vivim morim
Igual que el sol als vostres ulls
Som la ràbia dels somnis diferits…

 Remi Raji , 25 de gener de 2011