L’escriptora vigatana Dolors Orriols ens va deixar el passat mes d’agost a l’edat de 94 anys. El Comitè d’Escriptores del PEN Català vol sumar-se, amb aquestes línies de Joana Bel, al seu record.

Maria Dolors Orriols i les petges de la boira

Maria Dolors Orriols i Monset va néixer el 1914 a Vic ( Osona). Des de ben jove va interessar-se per l’escriptura i les arts plàstiques fins arribar a convertir-se en especialista en pintura contemporània. És autora d’una extensa obra narrativa iniciada el 1949.

Les seves obres són: Cavalcades ( Aymà, 1949. Premi Concepció Rabell, Montevideo, 1986) Retorn a la Vall (Juris,1950) Reflexos ( club de Divulgació literària,1951. Premi Josep Trueta a Londres, 1964); Cop de Porta ( Pòrtic 1980) Contradansa ( Pòrtic 1982) Petjades sota l´aigua ( Eumo- La Tralla,1984) Molts dies i una sola nit ( una altra sonata a Kreutzer) (llar del llibre,1985) El riu i els inconscients (Columna 1990. Premi extraodinari de novel.la Ramon Turró,1969, París) i Una por submergida ( columna, 1992). L’abril del 2003 publicà Escampar la boira (Ed. Absis)

Una de les novel·les més celebrades d’aquesta interessant autora que ens ha deixat just aquest estiu és El riu i els inconscients, una lectura extraordinària ja que, amb esperit animista la natura té veu, el riu ens parla com a narrador d’aquesta història . Amb ritme fluïd i subterrani es remunta en paraules a fi de desvetllar consciències. Les seves aigües amaguen les tragèdies i els secrets de l’essència d´un poble, ara ja naturalesa de còdols.

Vivències quotidianes, efímeres i transcendents es mesclen ondulants en el transcurs de l’aigua que fondeja la memòria dels segles, talment com si cerqués un sentit universal als somnis, a les lluites i a l’experiència de la justícia negada. És un llibre que vindria a representar dos llibres, un seria la veu prosaica de les persones que ens narra precisa amb cruesa i tendresa les circumstàncies vivencials de la guerra, i l’altra la veu íntima del riu que vindria a representar l’inconscient arrelat a la natura dins l’imaginari col.lectiu. La força poètica, així com la bellesa que es mostra en els textos on el riu parla, són d’una intuïció fascinants:

El riu ens parla

Les veus de les dones tenen un to apagat, que va planejant vora l´aigua com el murmuri dels insectes que ronden. D´una a una, les dones han anat venint devers la riba. Han desfet el seu fardell de roba i s´han agenollat darrere una pedra plana prop del marge. Al seu rostre hi ha una expressió greu. Aquell fardell de roba bruta és com una arca que tanca secrets inviolats. L´esbatanen sobre l´herba i hom no hi veu res més que un pilot de roba qualsevol…Però en el moment que la dona l´agafa , el fica a l´aigua i el mulla,tots els secrets se´m fan coneixedors. Peça per peça em lliura el rastre d´unes hores crues, reals, on hi ha petjades de terra i fang; on l´emprempta de la suor humana està etampada entre la trama i l´ordit. I, mentre jo m´emporto tots els sucs d´unes hores llargues, les dones van cantant. Cada dona canta sola, i aquest cant les reuneix totes plegades d´un cap de riu a l´altre, d´un continent a un altre continent. En llur soledat son un cor, un clam únic, on cada veu té un timbre diferent, però una mateixa vibració de fatalitat, com totes les races oprimides. Les dones canten mentre, aigües avall, m´emporto els seus plors d´una estona abans. Canten invocant-me a mi, pregant al Gurri, el riuet que passa prop del mas, que purifiqui i blanquegi els llençols on s´han rebolcat el seu cos en un desfici etern; les coixineres, xopes de llàgrimes i de somnis, les tovalloles amb olor de nou nat…Sí, les dones canten sempre, mentre jo m´emporto tot el rastre del seu dolor. I el dolor d´una s´uneix amb el de l´altra com una cadena que les lliga totes, i les uneix en un mateix destí.