Una segona crònica de Miquel Àngel Llauger de la Trobada d’Escriptors per la Pau del PEN Internacional, a Bled, Eslovènia, maig de 2014.

Dia 10 de maig, latitud 46 Nord, i 1.100 metres d’altitud sobre el nivell de la mar: no diríeu que ha de fer dia d’anar en màniga curta. Però sí, el fa. Som a Kolovrat, en una serralada prealpina d’Eslovènia, amb un grapat de membres de centres PEN de latituds i longituds ben diverses. El PEN eslovè ens ha preparat la visita a llocs carregats de records de la Primera Guerra Mundial. El temps ajuda: en un dia de sol com aquest, la primavera muntanyenca ens dóna un exemple immillorable de la bellesa del món. El cel és color de cel, el riu So?a, o Isonzo, fa esses verdes al fons de la vall, i el blanc de la neu dels cims dels Alps refulgeix. Hi ha ocells que canten: una dada que convé retenir. Aquesta postal idíl·lica és part del front de l’Isonzo, l’escenari d’una de les carnisseries més terribles de la Gran Guerra. “The most horrible things happen in the most beautiful places”, sentencia algú.

Aquí totes les coses tenen tres noms, ens expliquen. Els pobles, les muntanyes, els rius: tot té un nom italià, un nom austríac i un nom eslovè. Aquí, doncs, conflueixen tres llengües i també tres famílies lingüístiques: la llatina, l’anglosaxona i l’eslava. En podem fer literatura: gresol i mosaic de les tres grans ànimes històriques d’Europa. Però són un gresol i un mosaic que s’han hagut de tacar amb molta sang. Com si algú ens volgués explicar que l’Europa dels intercanvis fructífers i l’Europa de la guerra són irremissiblement indestriables. Des de la Primera Guerra Mundial han passat cent anys, sí, però també som a prop dels camps de la neteja ètnica dels anys 90, i tenim ben presents les amenaces actuals.

A Kolovrat hi ha un museu a l’aire lliure, amb trinxeres reconstruïdes, restes d’edificis i coves excavades en la roca, on els combatents es protegien dels bombardeigs. Recorrem les trinxeres i és inevitable que ens vénguin al cap pel.lícules i novel.les que han retratat un infern de granades que exploten, fam, malaltia,  brutor, desesperació, aigua tèrbola i membres amputats. Els eslovens semblen orgullosos de la victòria de Kobarid (prop d’aquí), que va frenar l’avanç italià, però recorden que milers i milers de joves que varen anar al front no en varen tornar. El recorregut acaba amb una informació efectista, suggeridora més enllà dels dubtes que ens pugui suscitar la seva veracitat. “Una vegada que va acabar la guerra, els ocells d’aquests camps varen passar tres o quatre anys sense cantar”. La primavera, al contrari que la de Rilke, era un infant que no sabia cançons.