Després de la celebració de la Conferència Mundial dels Drets Lingüístics es produí un relleu generacional a l’interior de la junta de govern. Isidor Cònsul assumí la vice-presidència fins al 2002 i el càrrec de secretari fou exercit primer per Carles Torner i després per Sam Abrams. Com a vocals de junta s’anaren succeint noms diversos com Maria-Mercè Marçal, Jaume Subirana, Francesc Marc Àlvaro, Lluïsa Julià, Araceli Bruch, Enric Sòria i Rosa Igartua, entre altres, mentre que els representats a les Illes i a València han estat Àngel Terron, Vicenç Calonge, J.F. Mira i Vicent Alonso.

A l’interior del Centre Català del PEN, aquests anys han concentrat la seva feina amb la creació d’un Comitè de Projecció Exterior, el nou dinamisme assolit pel Comitè de les Escriptores amb les activitats ja esmentades i una nova actitud dins del Comitè d’Escriptors a la Presó. El Centre Català havia ingressat en el Comitè d’Escriptors a la Presó, l’any 1987, i, sota la coordinació de Xavier Renau, havia fet gestions per a l’alliberament d’alguns escriptors empresonats al món per motius de consciència (entre els quals Ariel Hidalgo Guillen, Ersin Ergün Keles, Alaa Hamed, Ali Idrissi Kaitouni, Wang Juntao i Roderic Rousham Roberts). A partir de 1996 intensificà la seva participació a l’interior del comitè afavorida per la presència de Carles Torner en el secretariat internacional i amb Rosa Igartua que substituí Xavier Renau en la coordinació del comitè.

Els darrers anys han estat de crisi a l’interior del PEN Internacional. El novembre de 1996, a Mèxic, en el Congrés que se celebrà a Guadalajara, es va viure un canvi de cabdal importància en la direcció del PEN Internacional: la substitució del secretari Alexandre Blohk que, més enllà d’haver estat el secretari internacional durant els darrers vint anys, era un dels homes més influents en el sí de l’Assemblea General dels delegats. La seva destitució afavorí la creació d’una secretaria executiva i col·legiada i Carles Torner n’esdevingué un dels seus membres. Sam Abrams substituí llavors en el càrrec de secretari Carles Torner i durant el temps breu de la seva coordinació, l’activitat del Centre Català del PEN s’omplí amb multitud d’actes i participació popular (penjada de cartells amb poemes de Joan Oliver “Pere Quart”, l’any del seu centenari; lectura pública a la rambla de Barcelona dels Poemes de l’alquimista de Josep Palau i Fabre; celebració pública, lúdica i reivindicativa del “Dia de l’Escriptor Empresonat”, etcètera), fins que la crisi arribà també a l’interior del Centre Català del PEN. Diversos problemes derivats, sobretot, de les dificultats d’establir una bona coordinació amb el Comitè de les Escriptores, van dur Sam Abrams, a començament de l’any 2001, a presentar la dimissió i, amb ell, la presentà també Rosa Igartua. Per mirar de sortir de la crisi, tots els membres de la junta posaren el seu càrrec a la disposició del president Jordi Sarsanedas, el qual nomenà un gabinet de crisi format per ell mateix, Isidor Cònsul i Carles Torner, que miraren d’aconduir-la a bon port, en l’assemblea general que se celebrà el juny del mateix 2001.

En aquesta assemblea fou nomenada una nova junta de govern amb molts canvis respecte de l’anterior. Dolors Oller n’esdevenia presidenta; Isidor Cònsul, vicepresident; però només fins a l’assemblea del 2002, Carme Arenas n’era la nova secretària general; Isidre Grau, tresorer; i els vocals de la junta Carles Torner, Jaume Subirana, Ramon Pla i Arxé, Núria Pompeia i Montserrat Abelló. És la primera junta del segle XXI i qui ha de dur les regnes del Centre Català del PEN durant aquesta entrada al tercer mil·lenni. I ho ha de fer, segurament, participant en el debat interior del PEN Internacional, emprar-ne la plataforma que representa per a la projecció de les lletres catalanes, establir lligams i projectes amb altres literatures, i projectar la literatura catalana com una literatura oberta i moderna. Aquestes són les coordenades de futur per al centre català del PEN. Eixos segurament molt acostats als que devien presidir, vuitanta anys enrere, la taula del Ritz que aplegà, el 19 d’abril de 1922, Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep Millàs-Raurell, Josep M. Batista i Roca i aquell professor anglès que suposem que era John Langdon-Davies.