La junta presidida per Maria Aurèlia Capmany, tenia Santiago Pey de vice-president, Àlex Broch com a secretari general, Joaquim Soler de tresorer, Anton Carrera com a secretari d’activitats i Joan Rendé responsable de premsa i publicacions, als quals s’afegí una vice-presidència per les Illes en la persona de Gabriel Janer Manila. Tancada la crisi, la nova junta accelerà un programa de relacions amb altres literatures concretat amb la participació en els homenatges a Blas de Otero i a Celso Emilio Ferreiro en el Festival de Teatre de Sitges de 1979, en l’anada per primera vegada a l’encontre anual del PEN Eslovè a Bled, i amb una presència activa en quasi totes les reunions del PEN Internacional. Així, el 1979, Àlex Broch assistí al 44è Congrés, a Rio de Janeiro, i Marta Pessarrodona representà el Centre Català del PEN a l’Assemblea de Delegats de Londres. L’any 1980, Àlex Broch, Joaquim Soler i Joan Rendé, a Bled, foren convidats a iniciaren un primer procés d’intercanvi de traduccions amb la literatura eslovena.

A Barcelona, el mes de maig del mateix any es va participar en l’acolliment d’una delegació d’artistes i intel·lectuals flamencs que va tenir, com a actes destacats, una mostra de pintura al Palau de la Virreina, un recital de poesia flamenca i catalana a la capella de Santa Àgata i un número de la revista “Reduccions” dedicat a la poesia neerlandesa. L’any 1981 es va acudir a l’Assemblea de Delegats de Copenhaguen i al 45è Congres que tingué Lió i París com a seus. Corria el mes de febrer de 1981, quan Maria Aurèlia Capmany i Àlex Broch van rebre, a Copenhaguen, la notícia de l’intent de cop d’estat del coronel Tejero.

Pel que fa la dinàmica interior, els anys eren de protagonisme militant i polític en la literatura catalana i la conjuntura mateixa manava estar atent a l’hora de denunciar casos de censura, repressions i altres retalls a la llibertat en l’obra o les persones de Manuel Viusà, Albert Boadella, Josep M. Batista i Roca, Montserrat Roig i Víctor Mora. L’any 1983, després de signar un acord amb el Conseller de Cultura Max Canher, s’estrenà seu al cinquè pis de l’Ateneu Barcelonès i es tancava, d’aquesta manera, com deia el “Full Informatiu” del novembre d’aquell any, un període d’anys essencialment voluntarista i durant el qual «havent de triar entre assegurar la nostra presència exterior i la interior, vam optar per l’exterior, perquè no s’interrompés la nostra activitat i la nostra participació en els treballs del PEN Internacional.»[1] Àlex Broch, Miquel Àngel Riera i Isidor Cònsul brinden durant el Congrés del 92. En l’assemblea de l’entitat de l’any 1983 fou nomenada una nova junta presidida per Jordi Sarsanedas, amb Joan Rendé com a vice-president, Àlex Broch que continuava de secretari i cinc vocals: Anton Carrera, Lluís Urpinell, Francesc Parcerisas, Vicenç Altaió i Vicenç Villatoro. El moviment dels membres de la Junta de Govern entre 1983 i 1992 contemplaren l’entrada de Xavier Bru de Sala (secretari entre 1985 i 1988), d’Isidor Cònsul (vocal de 1985 a 1988 i secretari a partir de 1988), dels vocals Julià Guillamón, Pilar Rahola, Antoni Morell, Agustí Pons i Vinyet Panyella, i de Xavier Renau com a tresorer. Josep Piera, per la seva banda, fou nomenat vice-president pel País València, l’any 1987.

L’octubre de 1986 es registren els nous estatuts del centre i es procedeix a una campanya de captació de socis que arriben als dos-cents. El 1988, la restauració de la Institució de les Lletres Catalanes va permetre que el Centre Català del PEN tingués una subvenció anual per fer front a les seves necessitats econòmiques i pogués començar a plantejar el repte del Congrés de 1992.

De 1983 fins a la fita de 1992, el Centre Català del PEN s’organitzà treballant en les tres direccions que han marcat els darrers vint anys de l’entitat:
1) Assistència regular a les reunions i congressos del PEN Internacional.
2) Guanyar protagonisme a l’interior dels comitès més dinàmics de l’entitat internacional, sobretot el Comitè d’Escriptors a la Presó i el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics.
3) Aprofitar la plataforma internacional per projectar les lletres catalanes, establint relacions amb altres literatures i fomentant l’intercanvi de traduccions.

[1]  Josep S. Cid, El Centre Català del PEN 70 anys d’història. Barcelona, 1992 (p. 47).