Sota la presidència de John Galsworthy s’han reunit onze dels centres que constitueixen el PEN Club Internacional, un dels quals, el català, hi és representat per Pompeu Fabra i Josep Millàs-Raurell. Assisteixen a les beceroles d’un procés complex, als moviments inicials encara insegurs que han de greixar amb paraules de consens una maquinària que es posa en marxa. Tot plegat és més difícil que no sembla i les sessions del congrés es desenvolupen amb maror de fons. Malgrat que el PEN Club Internacional ha manifestat el principi de mantenir-se allunyat de la política, la tensió interior s’hi manifesta des del primer dia.

Els escriptors belgues s’han negat a participar-hi si els alemanys hi eren convidats i el centre francès que presideix Anatole France protesta perquè el PEN anglès ha nomenat Romain Rolland, Premi Nobel de Literatura, president d’honor del congrés. Les ferides de la Gran Guerra no han acabat de cicatritzar i les nafres s’obren de nou amb facilitat. En els anys de la guerra, Romain Rolland s’havia distingit per una enèrgica vocació pacifista i, des de l’oasi de Suïssa, havia fet crides als intel·lectuals francesos i alemanys per tal que col·laboressin a favor de la pau. L’assaig Au-dessus de la mêlée (1915) li ha creat enemics entre els escriptors francesos, però ha estat, alhora, el trampolí del seu ingrés a l’Olimp dels Premis Nobel. Més o menys soterrades, les polèmiques i tensions continuaran durant la dècada dels vint per accentuar-se més en la dels trenta. L’encert del PEN Internacional consistirà a mantenir una dosi suficient d’independència respecte dels estats i dels partits polítics i decantar-se, de manera genèrica, cap a la defensa dels drets humans.