Dins del PEN Internacional l’estratègia per aconseguir que fos acceptada la candidatura de Barcelona com a seu del 57è Congrés del PEN, començà amb un primer plantejament al Congrés d’Hamburg (1986) que no va obtenir gaire ressò i continuà amb un nou plantejament als de Lugano i Puerto Rico, celebrats tots dos l’any 1987, i on va haver de competir amb la candidatura de Cartagena de Indias, del Centre PEN de Colòmbia que volia aprofitar l’any 1992 per donar relleu als 500 anys del descobriment d’Amèrica. Finalment, la candidatura catalana fou acceptada a Seül (1988) i confirmada en els de Toronto-Montreal (1989) i Madeira (1990). En el de Viena (1991), el Centre Català de PEN presentà el programa definitiu del Congrés de 1992.

L’abril de 1992, Barcelona exercí per tercera vegada de capital literària del món en acollir el 57è Congrés Internacional del PEN Club. El Congrés del 1992 reuní quatre-cents escriptors d’arreu del món entre el 20 i el 26 d’abril. Es va triar la setmana de Sant Jordi per poder presentar un dels dies més esplèndids del calendari de festes del nostre país, quan Catalunya es converteix en un símbol polivalent de saviesa, amor i bellesa sota els signes del llibre i la rosa. Entre els escriptors de més anomenada que hi participaren cal comptar la narradora i poeta canadenca Margarett Atwoood, el poeta hebreu Iehuda Amikhai, el xinès Duo Duo i el novel·lista anglès Tom Sharpe, l’hongarès György Konrad i el croata Pedrag Matvejevic. Es van triar dos temes per a ésser debatuts en les sessions literàries: “L’Escriptor i els llenguatges literaris en el llindar del tercer mil·lenni” i “L’Escriptor i la nova Europa”.

Jaume Cabré i Baltasar Porcel van participar en una de les taules del Congrés. Deu anys després, queda el convenciment que aquell 57è Congrés del PEN fou d’una notòria importància per a la difusió de la literatura catalana. Sobretot en la mesura que va esdevenir una operació d’imatge davant de qualificats representants de la cultura del món sencer. Una operació d’imatge a favor de la llengua i de la literatura catalanes que creiem que va donar consistència, als ulls de tothom, de la nostra realitat cultural. Al Congrés de Barcelona, d’altra banda, va prendre carta de consistència un nou comitè de treball, el de les escriptores que, a l’interior del centre català fou assumit i dirigit fins a la seva mort per Maria-Mercè Marçal. Durant aquest temps, el Comitè de les Escriptores va dur a terme dues tongades de conferències escenificades i diàlegs entre escriptores amb el nom de “Cartografies del desig”, publicades més tard en forma de llibre.