Tot i que el país és en guerra, el PEN Club Català ha estat capaç de mantenir una presència activa en el congrés de 1937 i en les dues trobades de 1938. En el primer, celebrat a París, hi assisteixen el matrimoni Riba, Josep Millàs-Raurell, Carles Soldevila i Joaquim Xirau. És el quinzè Congrés Internacional del PEN i l’ambient és d’una tensió extraordinària. No es pot comparar amb l’eufòria encara possible de la trobada a Barcelona, dos anys enrere. L’assemblea parla una i una altra vegada de la Guerra d’Espanya, s’aproven per aclamació les resolucions a favor de la pau i les mocions de censura contra l’atrocitat de la guerra. A París hi ha també dos representants del PEN espanyol: Andrés García de la Barca, “Corpus Barga” i Enrique Díez Canedo.

Un dels moments de més tibantor arriba amb l’homenatge del PEN Internacional a Federico García Lorca, assassinat l’any anterior a Granada. “Corpus Barga” i Díez Canedo proposen un text de declaració a l’assemblea: «Le Congres, profondément ému par la mort de Federico García Lorca, rend hommage a la mémoire du poète, et adresse sa sympathie au peuple espanyol qui défend aujourd’hui son independénce et le droit sacré d’un peuple à disposer de lui-même, et qui, du même coup, sauvagarde les principes essentiels à toute civilisation. Abans de votar la proposta, Carles Riba demana la paraula per adherir-s’hi i llegeix l’esborrany que ha escrit en un tros de paper: la delégation espagnole de Barcelone, je ne dirais pas qu’elle oublie, mais elle est dans (la) proposition de ses frères du centre de Madrid, dans le sens que’elle tient a souligner, que le poète García Lorca réprésente toutes les victimes pures, c’est à dire, les plus essenciellement tragiques, de cette guerre a laquelle ont été poussez les peuples d’Espagne.»[1]

Ha passat un any i, a Praga, es torna a reunir la Federació Internacional de PEN Clubs. Els delegats catalans són Mercè Rodoreda i Francesc Trabal que viuen, en aquells dies, una explícita història d’amor. Carles Riba també tenia previst d’anar a Praga, i entre els papers del seu arxiu hi ha una autorització datada el 15 de juny de 1938, a nom de Carles Riba i senyora, i de Francesc Trabal i senyora, per assistir al Congrés de Praga. Com que  no hi ha pogut anar, ha preparat una salutació al congrés, Als escriptors del món, que constitueix una lúcida valoració de la Guerra Civil espanyola i de la funció històrica dels escriptors catalans. El text ha estat llegit a Praga, es publicarà amb alguna mutilació a la revista “Meridià” i fins molts anys més tard no es podrà llegir sencer en el volum tercer de les Obres Completes.[2]

En canvi, Carles Riba i Clementina Arderiu sí que assisteixen a la reunió del Consell Executiu Internacional de la Federació de PEN Clubs que se celebra a Londres els dies 8 i 9 de novembre. Riba aprofita l’estada a la Gran Bretanya i l’allarga per dictar conferències de literatura catalana a Londres, a Cambrigde i a Oxford, i per exercir d’ambaixador intel·lectual i propagandista de la causa republicana i de la causa catalana.

Així ho explica en la carta que ha datat a Cambridge, el 16 de novembre, per a Joan Vinyoli: «fem d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món. No crec que sigui excessiu de dir que no és ineficaç la nostra acció. D’altres ens hi han precedit i ens hi acompanyen. Cal que en vinguin d’altres. Guanyarem per aquí també, i no solament per les armes.»[3] El dia 21 de novembre de 1938, el poeta John Pudney (sota el pseudònim d’Henry Beau), escriu al “News Chronicle” de Londres: «Tenim un hoste de gran renom que és Carles Riba, el poeta català més famós i, alhora, professor de grec a Barcelona.»[4]

Tot i que treballa al servei del seu govern, la feina més interessant de Riba és el manteniment de la cultura en temps de guerra. El problema més important és que el final de la guerra espanyola és ja del tot previsible. Falten dos mesos per la caiguda de Barcelona i comencen els preparatius de l’èxode republicà cap a l’exili.

[1] Josep S. Cid, El Centre Català del PEN. 70 anys d’història. Barcelona, 1992 (p. 20).
[2] Carles Riba, Obres Completes 3. Crítica 2. Edició a cura d’Enric Sullà i de Jaume Medina. Edicions 62. Barcelona, 1986 (pp. 291-293).
[3] Cartes de Carles Riba I: 1910-1938. Els orígens. A cura de Carles-Jordi Guardiola. La Magrana. Barcelona, 1990 (p. 507).
[4] Jaume Medina, Carles Riba (1893-1959). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989. Vol I (p. 331).