El local que el PEN Club francès té al número 66 de la rue Pierre Charron, a tocar dels Champs Elysées, és un centre d’acollida dels escriptors catalans que enceten l’exili. Una mena de casa de l’escriptor on es pot menjar i dormir, i on Carles Riba s’ha entrevistat, l’11 de març de 1939, amb Hermond Ould, Secretari General del PEN Club anglès, arribat a París per veure què poden fer per ajudar els escriptors exiliats. El dia abans, Carles Riba ha escrit a Francesc Trabal: «Suposo que sabeu per l’Obiols que Hemon Ould ha vingut a París per veure què pot fer el PEN anglès en ajut nostre. L’Obiols m’ha escrit. Jo seré demà de matí a la r. P. Charron a conferenciar amb Ould. Si hi sou a temps veniu-hi. No sé si em quedaré fins diumenge(…) per una pila de raons que podeu suposar, estic en una certa inseguretat sobre el que faré a París.»[1] Tampoc no hi ha temps per a gaires iniciatives de suport. Malauradament, els ho impedirà, pocs mesos després, l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

La victòria del franquisme ha posat fi a les activitats del PEN Club Català que ha entrat, forçosament, en un llarg parèntesi d’aïllament i d’exili. Fins a 1973 han de rodar trenta-quatre anys durant els quals la representació del PEN Català passa per les mans —gairebé en exclusiva— de Josep M. Batista i Roca que, des de l’exili, n’ha assumit una mena de secretaria permanent a l’exterior: «En 1939 en Joan Gili i jo restablírem el contacte amb el PEN Internacional. Quatre o cinc catalans residents a Londres assistírem a la memorable Conferència Internacional celebrada sota les bombes nazis. Des de llavors el PEN Català ha estat sempre representat en el Comitè Executiu Internacional i en els Congressos Internacionals.»[2]

Fins a la seva mort, Carles Riba continua en funcions de president i, després de 1959, el ceptre passa a Josep Carner. A l’interior de Catalunya, el contacte amb Batista i Roca l’estableixen de manera irregular un grup d’escriptors, entre els quals el mateix Riba i Marià Manent, i més tard Joan Colominas, Osvald Cardona, Josep M. Poblet i Rafael Tasis. Des del seu refugi a Cambrigde, professor d’història al Trinity College, Josep M. Batista i Roca assisteix als congressos i es converteix en la veu catalana a l’exili present a totes les assemblees del PEN. Hi denuncia el règim franquista, la persecució de què és objecte Catalunya i l’intent sistemàtic d’anihilar-hi la llengua i la cultura pròpies. L’any 1953, a Dublín, llegeix aquesta salutació de Pau Casals als escriptors del PEN reunits en el XXVè congrés:
«La raó del meu exili no és altra que la meva fidelitat a la llibertat de l’esperit. Permeteu-me recordar-vos en l’avinentesa de la vostra solemne sessió, la trista situació en què es troben des de fa llarg temps l’Espanya entera i, d’una manera especial, la meva Catalunya on he nascut(…). A Catalunya el règim s’esforça despietadament per destruir una literatura i una cultura que tenen una tradició mil·lenària. Si ens sentim abandonats de tants governants que es diuen demòcrates, que almenys no ens manquin els vostres encoratjaments d’escriptors lliures. No hi ha compartiments estancs en el reialme de l’esperit; si hom no combat el mal allà on és, aquest acaba per desbordar-ho tot i corrompre-ho tot. La llibertat també es indivisible.»

Un dels testimonis notables d’aquest present tan ple de dificultats és la carta que Batista i Roca ha tramès, des d’Oslo, a Marià Manent. Datada el 2 de juliol de 1964, en el marc d’un congrés internacional del PEN, l’epístola repassa aspectes de la història i de les activitats del PEN Català a l’exili, i és, alhora, un model d’estratègia política de la clandestinitat. Un detall saborós de la carta descobreix els paranys de la diplomàcia franquista per silenciar les veus de la literatura catalana a l’exili. El poeta i crític literari espanyol José Luis Cano (1911-1999) es compta entre els assistents al Congrés d’Oslo per gestionar la constitució d’un PEN espanyol: «Fa anys que en Cano intenta organitzar un PEN espanyol a Madrid, i també en fa molts que David Carver, el Secretari General, amb molta amabilitat, em consulta sovint sobre aquest afer. El meu punt de vista és clar i net, cal ajudar (tant la Secretaria General com el PEN Català) a que els escriptors espanyols organitzin llur PEN. Amb tot, he senyalat sempre dos perills: que els franquistes s’infiltrin dins el PEN Espanyol i desnaturalitzin el seu caràcter, i que les autoritats permetin un PEN, més o menys controlat, a Madrid i el presentin com una prova de la “liberalització” del règim(…).»

[1] Marià Manent, El vel de maia. Edicions Destino. Barcelona, 1975 (p. 223-224).
[2]  El text pertany a una carta de Batista i Roca a Marià Manent, datada a Oslo, el 2 de juliol de 1964, en el marc d’un congrés del PEN.