Aung Sang Suu Kyi

(Myanmar, 1945)

ESCRIPTORA empresonada

Aung San Suu Kyi (Rangoon, 1945) és filla d’un dels artífex de la independència de Birmània. Al anys seixanta va cursar estudis a Oxford, més tard va treballar a Nacions Unides i en diferents universitats asiàtiques (Kyoto, Simla…). L’any 1988 va viatjar a Birmània per visitar la seva mare malalta i es va trobar enmig de les protestes estudiantils que van paralitzar el país i que van ser brutalment reprimides amb un resultat de centenars de morts.

Els fet que no hi hagués cameres de televisió ha fet que aquesta matança sigui pràcticament absent de la consciència internacional. Daw Aung San Suu Kyi es va comprometre amb el moviment democràtic birmà i es va convertir en la líder carismàtica de la Lliga Nacional Democràtica, moviment d’oposició no-violenta al règim militar. La junta militar, que va canviar el nom de Birmània per Myanmar en el 1989, governa amb mà de ferro un país de cinquanta milions d’habitants que és un dels principals exportadors mundials d’heroïna, jade, perles, robins, i safirs, a més de comptar amb importants reserves de gas i de petroli explotades per la companyia francesa Total-Fina-Elf.

Myanmar està actualment en el punt de mira de varies organitzacions humanitàries per les continues violacions als drets humans, com els setanta mil nens soldats reclutats per força o l’existència de la practica de l’esclavisme, amb un milió de treballadors-esclaus, segon el compte de l’ILO (International Labour Organization).

L’any 1989 es va aplicar a Aung San Suu Kyi un arrest domiciliari que es va allargar sis anys. Malgrat l’absència forçada de la seva líder carismàtica, l’any 1990 la Lliga Nacional Democràtica va guanyar les eleccions convocades per la Junta Militar amb un 82% dels sufragis, però la junta militar va invalidar els comicis i va empresonar bona part dels candidats electes. L’any 1990 Aung San Suu Kyi va rebre el premi internacional Sakharov i el 1991 el premi Nobel de la Pau.

Des del seu arrest domiciliari i més tard des de les reduïdes possibilitats d’expressar-se i de viatjar pel país, Aung San Suu Kyi no ha deixat mai de publicar el seu testimoni de reconciliació nacional i desobediència civil. Una bona mostra del seu testimoni el trobem en el llibre Cartas desde Birmania (Circe, 1998), un recull d’articles on, a partir del relat de viatges pel país, experiències personals, apunts al natural d’aspectes de la vida quotidiana i dels costums i les creences del seu país, descabdella una reflexió cívica i crítica desprovista de demagògia. Aung San Suu Kyi incorpora la seva lluita pacifista i democràtica a un arrelada vivència del budisme thevarada. Contra el tòpic que només en la tradició il·lustrada occidental es troba la modernitat i el progrés, Aung San Suu Kyi aporta la vivència compromesa i actualitzada d’una tradició religiosa mil·lenària feta de tolerància, lucidesa, respecte als drets humans i absent de cap accent escapista, fonamentalista o fanàtic.

Durant els períodes en els quals no ha estat sotmesa al arrest domiciliari, Aung San Suu Kyi ha emprès reiterades temptatives de viatjar pel país amb caravanes de cotxes estenent el seu missatge democratitzador i integrador dels diferents pobles birmans i la seva acció opositora a la junta militar. Les autoritats han posat sempre tota mena de dificultats als seus moviments. L’any 1998 va ser immobilitzada dues vegades en la cuneta d’una carretera dins del seu cotxe; en un cas la immobilització forçada es va allargar tretze dies, sota un sol asfixiant, i com a resultat Aung San Suu Kyi va haver de ser retornada a Rangoon amb ambulància amb un procés de greu deshidratació. L’any 1999 les autoritats birmanes van denegar l’entrada al país al seu marit, el tibetòleg Michael Aris, en aquells moments malalt d’un càncer terminal i separat forçosament per les autoritats de la seva dona des de l’any 1995. La junta militar va oferir a Aung San Suu Kyi la possibilitat de sortir del país per visitar-lo, però, sabent que si sortia de Myanmar no se li tornaria a permetre l’entrada, ella va refusar l’oferiment. El 27 de març del 1999 Michael Aris moria sense haver pogut reunir-se amb la seva dona.

Malgrat la duríssima repressió comandada pel general Than Swue, líder de la junta militar i especialista en guerra psicològica, malgrat els centenars de milers de refugiats i el milió de desplaçats forçosos que es calcula que hi ha a Birmània en el procés d’implacable persecució de l’oposició i de les minories nacionals Shan, Karen, Kachin, Mon i Rakhine, que menen des de fa dècades una lluita guerrillera a l’interior del país, malgrat els atacs violents per forces militars o paramilitars als combois de la Lliga Nacional Democràtica, malgrat el miler llarg de presos de consciència que hi ha a les presons birmanes, i malgrat la crueltat del règim evidenciada en el cas del seu marit; malgrat tot això, Aung San Suu Kyi ha insistit en aparcar qualsevol bri d’odi de la seva lluita i en entaular reiterades reunions públiques i secretes de negociació amb la junta militar i en buscar una via de reconciliació per al seu país.

Entre setembre del 2000 i maig del 2002 Aung San Suu Kyi va patir un segon període d’arrest domiciliari. Amb el seu alliberament s’obria un període de negociacions que ben aviat es va veure que no era altra cosa que un intent per part del règim militar de legitimar-se internacionalment per assegurar la seva entrada a l’ASEAN i per consolidar la inversió estrangera i els ajuts econòmics rebuts per part del Japó (78 milions de dòlars l’any 2001) i pel Regne Unit. La pressió de les organitzacions internacionals que defensen els drets humans ha aconseguit que Pepsi Cola i la marca de roba interior Triumph s’hagin retirat de Birmània, però encara hi resten British American Tobacco, Total-Fina-Elf, i Unocal, entre altres importants multinacionals.

L’abril del 2003 Daw Aung San Suu Kyi denunciava la nul·la predisposició de la Junta militar a fer cap moviment en relació al respecte als drets de les minories nacionals birmanes, dels drets humans i les llibertats democràtiques a Birmània. El passat 30 de maig un comboi de la Lliga Nacional democràtica amb 10 cotxes i 20 motocicletes, i entre 300 i 400 persones, que viatjava per la zona de Yawai Oo, uns 500 Km al nord de Rangoon, va ser atacat per un contingent de 3.000 homes armats amb canyes de bambú i barres de ferro. S’ha associat aquest contingent atacant amb una força paramilitar (USDA) auspiciada pel règim, i s’ha apuntat que bona part dels membres d’aquest contingent podrien ser convictes de la presó de Mandalay traslladats a aquella remota zona per les autoritats. Segons la versió de les organitzacions humanitàries podrien haver mort en aquell atac sobre uns 70 membres de la caravana de Aung San Suu Kyi. Les autoritats birmanes només reconeixen 4 morts i 50 ferits. Des d’aquell dia Aung San Suu Kyi es troba empresonada, segons les autoritats birmanes en situació de “custòdia protectora”. Els governs japonès i britànic han interromput el seu ajut econòmic al règim birmà.

Daw Aung San Suu Kyi no és l’única persona empresonada pels seus escrits i les seves idees que hi ha a Birmània; per recordar només un altre cas, podem citar el del periodista. Sein Hla Oo, de 66 anys, condemnat en el 1994 a set anys de presó per haver criticat el govern militar i haver contactat els partits d’oposició il·legalizats. En el 1997 la condemna va ser prolongada a 14 anys per raons mai explicades. Està detingut en condicions insalubres i de tortura física i moral.i des de el febrer del 2002 no se li permeten les visites de la seva dona.