valtonyc--300x350

El raper Valtònyc (de qui aquest blog ja parlava fa algunes setmanes) ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. La premsa informa dels delictes pels quals l’Audiència Nacional l’ha condemnat: enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces. Els detalls no són tan importants com el fet que resumeix el titular: tres anys i mig de presó per unes lletres de cançons. Semblaria mal de creure si els darrers temps els jutges i els tribunals espanyols no ens haguéssim acostumat al despropòsit constant. Ni tan sols cal la comparació amb altres sentències, algunes de recents i d’altres no tan recents. Els tres anys i mig de presó per al mallorquí Joan Miquel Arenas constitueixen, sense necessitat de cap consideració, un escàndol democràtic.

La sentència de l’Audiència Nacional és un grau més en la cadena d’actuacions judicials i de la fiscalia sustentades en una mateixa i trista idea de la llibertat d’expressió: titellaires empresonats, cantants perseguits, tuitaires que s’enfronten a peticions de penes d’anys de presó. Resulta molt oportuna la lectura del manifest que més de 200 professors universitaris de Dret Penal feien públic fa poc dies, amb motiu dels “acudits de Carrero”, el cas gairebé surrealista d’una jove per a qui la Fiscalia demana dos anys i mig de presó per posar al Twitter els acudits de Carrero Blanco que fa anys que tothom ha sentit mil vegades. El text fa menció del comentari d’un magistrat, alarmat perquè un alt percentatge de la investigació antiterrorista de l’Audiència Nacional es dedica als acudits i als tuits.

L’Estat contra el cantants, titellaires, tuitaires i humoristes. Grotesc, si no fos alhora profundament alarmant: un jove pot anar a la presó per les seves cançons.

 

Més informació:
– la notícia de la detenció al diari Ara.
– el manifest de més de 200 professors de Dret Penal “Carrero como síntoma”