Intervenció de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, durant la presentació del manifest Unes humanitats amb futur, el dia 16 de gener a L’Institut d’Estudis Catalans.

La veritable riquesa d’una societat és el coneixement dels seus ciutadans. La cultura humanista és la que ens allibera de les fronteres, de qualsevol barrera, allò que ens fa participar i entendre millor el món en què vivim. En definitiva, com deia Cioran, és un instrument ben útil d’oposició a la barbàrie.

Immersos com estem en plena revolució tecnològica, l’anomenada ‘tercera revolució’, de res no ens servirà si aquesta no se sustenta en la base del coneixement tant humanístic com científic, perquè aleshores els ciutadans comptem només com a consumidors, com a usuaris i se’ns manlleva la capacitat de fer aportacions, de tenir idees.

La filòsofa Martha Nussbaum ja ens ha explicat de manera prou clara en els seus estudis sobre l’ensenyament de les humanitats i la seva relació amb l’ètica o la política, com les societats que no transmeten el coneixement, entren en una deriva on només preval el criteri mercantilista, sense tenir en compte els ciutadans i llurs vides. No interessa la felicitat, el progrés, sinó la productivitat. Això comporta sovint unes conductes molt poc ètiques per part dels seus dirigents, un tot s’hi val que allunya cada vegada més aquests ciutadans de la plenitud i de la maduresa, els fa incapaços de ser al món decidint de quina manera hi volen ser. Tot això genera un munt de desigualtats creixent.

Alguns dels criteris instaurats en la nostra societat per fer recular o per menystenir també en alguns casos els estudis humanístics, la transmissió del coneixement, és que els estudis humanístics no produeixen, són –per tant- inútils.

Recentment, ha estat el professor Nuccio Ordine qui al seu assaig  L’utilità dell’inutile ha rebatut aquests arguments fàcils dient que és precisament el coneixement  no sols allò que fa avançar les societats , sinó també que les fa pròsperes. Dades recents del nostre país revela que la cultura aporta 76.000.000 d’€: una part important del nostre PIB. Per tant, allò que es pot veure des de la miopia com un fet inútil, es revela com el que és més útil, com la millor inversió, fins i tot en termes econòmics.

Cal que els poders no posin límits al coneixement, que no utilitzin arguments econòmics ni les crisis per justificar allò que no és justificable. És precisament en temps de crisi quan cal establir un aprofitament millor dels recursos. I els millors recursos són els que es destinen al coneixement.

Cal, també,  que les institucions i els organismes que treballem en el terreny de la cultura, amb la connivència del MMCC, siguem capaços d’establir un pacte de les prioritats, tot reivindicant el saber  humanístic per poder viure en una societat desenvolupada, culta i lliure.

Cal que reivindiquem també la importància de la investigació, en el camp universitari, com a fi en si mateixa, sense que hagi de comportar un retorn immediat i traduït en xifres.
Cal reivindicar el gust pel saber. Si no, viurem –vivim ja- en un món on cada vegada més escassegen les idees i on sobren les opinions i els comentaris.

Aquest acte d’avui, resultat de la Declaració Unes humanitats amb futur al qual fa un any ens vam adherir, és un acte necessari i de justícia que ha de representar un punt d’inflexió cap a la recuperació dels estudis humanístics com una necessitat vital.