Miquel Cabal Guarro

Typus Generalis Ukraina, autor holandès, c. 1649

Escriure un text sobre les llengües a Ucraïna a aquestes alçades és, com a mínim, arriscat. En primer lloc, perquè fa deu mesos que anem llegint, sentint i veient per tot arreu informació sobre un país, un poble, una llengua i una cultura que, en general, desconeixíem i, per tant, és possible que ja en tinguem una visió concreta i que fins i tot ens n’hàgim construït opinions poc o molt fonamentades. En segon lloc, i una mica a resultes d’això primer, és compromès perquè el públic lector amb interès en el conflicte i, sobretot, en les derivades socioculturals i lingüístiques que l’emmarquen, pot ser que estigui saturat de llegir, sentir i veure tota mena d’arguments que ja no li aporten res de nou. I, malgrat tot, a risc de fer-me pesat i de resultar superficial i repetitiu, penso que encara val la pena d’insistir un element central a l’hora d’aproximar-nos a un conflicte en què la llengua ha tingut i té un paper clau: el que podríem denominar la legitimitat lingüística de l’ucraïnès.

L’ecosistema lingüístic d’Ucraïna és molt complex. A banda de la pluralitat de llengües que s’hi parlen, per la conjuntura bèl·lica actual cal tenir en compte sobretot l’equilibri complicat que s’hi ha donat entre el rus i l’ucraïnès. Per començar, el fet que el territori de la república exsoviètica hagués pertangut a Estats i Imperis diversos al llarg de la història ja va facilitar des d’antic que hi apareguessin identitats múltiples, negociades, no exclusives. N’és un cas ben conegut el de Nikolai Gógol, un escriptor que, més enllà de reverenciar l’Imperi i el tsar, s’entenia ell mateix com a escriptor ucraïnès en llengua russa, és a dir, com a ucraïnès russòfon de l’Imperi Rus. I això passava al segle XIX, l’època que veia florir el nacionalisme ucraïnès mentre sorgien també molts altres moviments d’afirmació nacional de pobles sense Estat arreu d’Europa.

Com en tots els nacionalismes que no es promouen de dalt a baix, sinó que es propaguen de baix cap a dalt —perquè no cal dir que l’imperi Rus no tenia cap desig de promoure cap altre nacionalisme que no fos el rus—, el projecte nacional ucraïnès va gestar-se des d’una dimensió aglutinadora més que no pas uniformitzadora. Així, per exemple, la intel·lectualitat va contribuir en gran manera a fixar un imaginari que pogués ser vàlid i que es veiés com a propi en territoris ucraïnesos amb una història ben diferenciada. És en aquest sentit també que, a través dels diaris, les revistes i la literatura en general, va treballar per promoure un model de llengua que deixés enrere les versions ucraïnitzades de la llengua religiosa que compartien els eslaus orientals i que s’arrelés en la llengua del poble. En aquest moment va començar el procés d’estandardització de l’ucraïnès.

A l’època, però, la llengua ucraïnesa ja havia patit els atacs del monolingüisme i el nacionalisme russos de l’Imperi. Perquè les pràctiques lingüicides contra l’ucraïnès tenen una història llarga i intensa: arrencaren al segle XVII (amb decrets i normes que en coartaven l’ús tant a la banda russa com a la lituanopolonesa), es vehicularen al segle XVIII amb les prohibicions d’imprimir en ucraïnès (de Pere I) i d’ensenyar en ucraïnès a la universitat (de Caterina II), al segle XIX cristal·litzaren en l’embat contra tota manifestació pública en llengua ucraïnesa dels tsars Alexandre I i II, i van culminar ja al segle XX amb unes onades russificadores d’intensitat diversa, que van començar amb la russificació furibunda de Stalin a principis de la dècada de 1930. Perquè a l’URSS totes les llengües eren iguals, sí, però el rus era més igual, no cal dir-ho. Com passa, de fet, en el marc de la Federació Russa actual.

És també en època soviètica, tanmateix, que trobem un període en què es va estimular la divulgació de la llengua i la cultura ucraïneses. Va ser durant els anys de la política indigenista —l’època d’eliminació de l’anomenat xovinisme rus—, a la dècada dels 1920, quan es van fomentar totes les llengües i expressions culturals d’una URSS que tot just acabava de néixer. En aquest moment l’ucraïnès va desenvolupar plenament les fases més avançades del procés d’estandardització, i també va ser en aquesta època que el nacionalisme ucraïnès va revifar. Com ho van fer els de bona part de les minories nacionals de l’URSS que en algun moment de la història havien tingut un sistema sociocultural articulat, val a dir. En el cas ucraïnès, va ser especialment significatiu el progrés que va fer la llengua ucraïnesa en un àmbit educatiu del qual havia estat llargament bandejada. Un progrés que la russificació estalinista va estroncar amb brutalitat.

La Segona Guerra Mundial, la gran fam dels anys de la col·lectivització —que va ser especialment cruenta a Ucraïna i al sud de Rússia i que es coneix també com a Holodomor—, les deportacions ordenades per Stalin i les repoblacions posteriors, així com l’esfondrament de l’URSS i les migracions que va provocar, van acabar de configurar un marc etnolingüístic de gestió complexa, tant des del punt de vista pràctic com des del pla discursiu, que és el que ens interessa més aquí. Perquè l’ucraïnès, com a llengua minoritzada per un parent lingüístic dominador, és motiu de debats encesos i recurrents i es fa servir encara avui per provar o desmentir —en funció de les necessitats de cada bàndol— la legitimitat mateixa del poble que el té com a llengua pròpia.

Així, per exemple, els cercles nacionalistes russos sovint deslegitimen l’ucraïnès argumentant que no és una llengua, sinó un dialecte del rus, o un rus mal parlat, que és una mena d’invent sense tradició literària, que és un xampurrat de pagerols, que s’ha imposat a les escoles i en l’àmbit públic des de la independència de 1991, etc. Per rebatre tots aquests arguments propis del supremacisme lingüístic —que als catalanoparlants sens dubte ens ressonen amb una força notable i que de ben segur ens provoquen reaccions abrandades—, es pot adduir per exemple que en les reunions del Tractat de Pereiàslav mateix, que l’any 1654 segellava l’entesa entre els cosacs ucraïnesos i l’imperi Rus, ja va caldre recórrer al servei de traductors i intèrprets per garantir que russos i ucraïnesos s’entenguessin.

Més enllà de l’anècdota històrica, però, cal tenir en compte que les llengües es defineixen i es legitimen per raons que transcendeixen la lingüística i que trepitgen el terreny de la història sociopolítica. Si fem una petita ucronia de caràcter lingüístic i suposem que els equilibris de poder al llarg de la història haguessin estat uns altres, que els pesos i contrapesos culturals s’haguessin bellugat en altres direccions i haguessin dibuixat uns altres equilibris, potser avui estaríem esgrimint arguments per defensar que el rus o l’ucraïnès són realment llengües i no pas dialectes d’un belarús totpoderós. O bé que el polonès és una llengua minoritzada per un ucraïnès abassegador, que el tracta com un xampurrat de pagerols incultes. I és que, al capdavall, les llengües fan el camí que poden a través dels atzars de la història —el que els deixem fer, en realitat—, i sigui quina sigui la situació en què arriben fins als nostres dies, tenim el deure de donar-los tota la legitimitat que el conjunt dels seus parlants els atribueixen.