Ucraïna està canviant Europa

Encontre regional europeu del PEN a Kíiv

El PEN Ucraïnès. El PEN d’Ucraïna s’ha convertit en un agent central de la societat civil del seu país, molt actiu en la resistència davant l’agressió russa. Des de l’ocupació russa de Crimea i part de l’anomenat Donbàs el març del 2014, el PEN Ucraïnès va esdevenir més i més actiu a nivell internacional, culminant-ho amb l’organització del 83è Congrés Internacional del PEN a Lviv el setembre del 2017. Hi va fer el discurs inaugural Philippe Sands, hi hagué un intens programa de taules rodones que posaven en diàleg escriptors ucraïnesos i col·legues seus del món sencer i vam fer-hi intenses campanyes pels escriptors ucraïnesos empresonats per Rússia, centrades en la figura exemplar d’Oleg Sentsov. Es pot dir que la invasió total russa iniciada el 24 de febrer del 2022 va agafar el PEN Ucraïnès preparat per a la resistència: ja l’1 de març posaven en línia un diàleg entre Sands mateix i el llavors president del PEN Ucraïnès Andrei Kurkov, al qual seguiren diàlegs amb Margaret Atwood, Salman Rushdie, Francis Fukuyama, Siri Hustvedt, Arundhati Roy, Orhan Pamuk, Timothy Garton Ash, Edith Eger, Silvie Kauffman, Peter Pomerantsev, Marci Shore, Olga Tokarczuk i molts altres que dialogaren amb Natalka Snyadanko, Oksana Lutsyshyna, Volodímir Iermólemko, Serhi Plokhii, Tetyana Orgarkova, Nataliya Gumenyuk, Mykola Riabchuk… Si l’agressió russa és una guerra híbrida militar, digital i propagandística, els nostres col·legues ucraïnesos van saber que el millor escut era dialogar amb escriptors amics del món sencer. Dialogar per resistir.

La invitació. L’homenatge a la novel·lista i poeta Victòria Amèlina —assassinada per un míssil rus— que el PEN Català organitzà amb l’Institut Català Internacional per la Pau pel dia de l’escriptor empresonat del 2023, va ser molt ben rebut a Kíiv. Si llavors vam convidar l’escriptor colombià Héctor Abad Faciolince (que seia davant d’Amèlina en el moment que el míssil l’encertà) i el president del PEN d’Ucraïna Volodímir Iermólenko, enguany ells han convidat un delegat del PEN Català al VIIIè Encontre Regional Europeu de centres PEN de Kíiv.

La delegació. Ens vam trobar doncs al tren de nit de Varsòvia cap a Kíiv amb la presidenta del PEN Francès, la poeta Carole Mesrobian, la del PEN dels Països Baixos, la reportera de guerra Froukje Santing, i la del PEN de Geòrgia, la traductora de l’italià Khatuna Tskhadadze. Aquests encontres regionals van ser iniciats el 2014 (arran de l’ocupació russa de Crimea i part del Donbàs) i aplegaven cada any centres PEN del centre i l’est d’Europa, fins que l’any passat decidiren ampliar-ne l’abast, convidant-hi els centres PEN escandinaus i l’alemany, i enguany centres d’arreu d’Europa. Com vaig dir en un dels debats públics a Ucraïna, la nostra delegació era modèlica en la seva diversitat: dos països centrals en la Unió Europea —França i els Països Baixos—, un país en procés d’adhesió que sofreix també l’agressió russa, —Geòrgia—, i el PEN Català.

Els amfitrions. Tots els convidats vam quedar admirats de l’altíssima qualitat del programa que van posar en peu els nostres amfitrions. Una oficina lluminosa, un equip de dotze persones —ben coordinat per la directora Tetyana Teren— que en tot moment mantenien una cordialitat, eficàcia, elegància i bon humor envejables. I tots poliglots. En el més difícil dels contextos, el d’una guerra d’agressió, el PEN Ucraïnès ha estat un model d’hospitalitat i de cura, també en els detalls emocionals, morals i intel·lectuals de l’encontre. Tots els actes públics van ser retransmesos en línia i hi hagué una presència incessant a les xarxes durant tot l’encontre. Conferències i taules rodones amb els delegats es poden trobar en format pòdcast o a Facebook. Al PEN Ucraïnès hi tenen la mà trencada, en l’acollida de delegacions estrangeres. L’última que havien acollit era de periodistes sud-africans i l’anterior de periodistes indis, sempre buscant que l’anàlisi en clau colonial dels conflictes també s’apliqui a l’imperialisme rus que agredeix Ucraïna.

Europa. Una història personal. La conferència inaugural de l’encontre europeu era alhora la presentació de la traducció ucraïnesa de l’últim llibre de Timothy Garton Ash: Homelands. A personal history of Europe.  Jo havia acabat de llegir-lo al tren de nit i vaig fer que l’autor me’l dediqués a Kíiv. Timothy Garton Ash va analitzar en detall la manera com Ucraïna està canviant Europa, d’entrada perquè ens fa encara més conscients que la llibertat i els drets humans i culturals no es poden considerar mai del tot adquirits i que Europa es construeix cada dia. «És la cinquena vegada que vinc a Ucraïna des de l’inici de la invasió total russa. És evident que Ucraïna pertany a Europa. El mal és que molts europeus no se n’han adonat encara. Ho dic per experiència: el mar de banderes ucraïneses i europees durant la revolució taronja del 2004 va ser un signe inoblidable. Era l’encadenament de les revolucions de vellut a Europa. Primer a Portugal amb la revolució dels clavells del 1974 (n’acabem de celebrar el cinquantè aniversari) , després Solidarnosć el 1989 a Polònia, i Eslovàquia, Sèrbia, Geòrgia… La vostra era una revolució més en l’avenç, ensems, de la llibertat i d’Europa, que van plegades.»

Un genocidi cultural. Durant la visita al museu Khanenko hi hagué una alarma per bombardeig. Vam seguir pels passadissos buits tres directors de museus —a més del Khanenko hi eren els del Museu Nacional d’Art d’Ucraïna i el del Museu Dovzhenko de Cinema— fins a una sala subterrània, i allí ens seguiren explicant les incessants activitats dels museus en temps de guerra. «Hi ha veritable fam de cultura entre la població», deien, i per això multiplicaven els actes culturals als seus espais, ells que havien hagut de posar en caixes els fons d’art de cada museu i transportar-ho tot a lloc segur (no sabem si dins o fora d’Ucraïna). Les parets, tot i que despullades de les obres s’hi exhibien abans del febrer del 2022, no eren totes buides, tanmateix: una exposició de la UNESCO a punt d’inaugurar-se mostrava la destrucció sistemàtica del patrimoni cultural ucraïnès per part de l’exèrcit rus. L’exposició acomplia dues funcions de la UNESCO: denunciar la destrucció de patrimoni cultural que duen a terme els russos a Ucraïna i defensar la llibertat d’expressió, posant de relleu el treball abnegat i tan arriscat dels fotògrafs que, en plena guerra, documenten els crims contra la cultura. Biblioteques a bocins, capelletes esclatades, bulbs daurats de catedrals decapitats, estàtues de poetes executades d’un tret al front, icones socarrades, amfiteatres bombardejats, cinemes i teatres esbudellats, escenaris que ho són només de runes i més de tres mil escoles canonejades…

La responsabilitat del periodista. Aquell mateix dia, el fotògraf Stas Kozluk, que havia comissariat l’exposició de la UNESCO, ens va parlar de la importància de la feina dels fotògrafs, que voldrien aturar la guerra amb la força de les imatges que creen. «No et pots amagar en cap moment de la guerra, deia, perquè de vegades es pot produir el miracle.» Com el de l’àvia de qui va penjar una bella foto a Instagram i gràcies a la seva foto la família la retrobà: feia temps que s’havia perdut en la guerra. També ens parlà del drama dels fotògrafs que són soldats: quan fan fotos són periodistes, però la guerra els ha arrabassat aquesta condició. Mentre Kozluk anava passant imatges s’apagà de sobte la gran pantalla on ens les mostrava. Ens havíem quedat sense llum. I seguí la seva presentació ensenyant-nos les fotografies gràcies a la bateria del portàtil.

El lloc del crim. A Irpin, Butxa i Borodianka vam trepitjar el lloc mateix del crim. Fou durant la visita a les zones ‘desocupades’, és a dir alliberades per Ucraïna després que fossin ocupades per l’exèrcit rus. Hi vam honorar les víctimes al memorial que s’erigeix al lloc mateix de la fossa comuna d’on van desenterrar centenars de cossos torturats i executats pels russos a Butxa. A Borodianka vam visitar desenes d’edificis, simples cases de pisos, destruïts per míssils i també per tancs que s’aturaven al davant de les llars habitades, apuntaven, disparaven. Al tren de tornada, dies després, vaig passar hores escoltant el relat que em va fer l’Antonina: era una mare de Butxa que afortunadament fugí a Suècia, enduent-se la seva filleta, dos dies abans que l’exèrcit rus els envaís, i va ser testimoni, a distància, del calvari que van patir els seus amics, la mestra de la seva filla, les companyes d’escola, el veí que era metge, la cangur… Les muntanyes de desferres d’automòbils, al marge de les carreteres, eren memòria de tants civils que intentaven fugir i eren aturats pels russos amb ràfegues de bales. Hi posen ninos de peluix per recordar en quins cotxes van assassinar-hi infants.

El testimoni de l’horror. Com es construeix, dia a dia, el relat de l’horror? Ivan Polhui havia estat en el passat responsable de manteniment a l’escoleta de Iahidne, i una de les coses que més sobtaven era la vivesa dels seus records. Me’n sorprenia perquè m’havien dit que rebia fins a tres delegacions internacionals per setmana, i els fa a totes el relat de l’infern que va viure la gent del seu poble amb l’arribada dels soldats. Quan li vaig preguntar si va parlar mai amb els russos que els tenien captius, em respongué, ras i curt: «No hi ha res a parlar amb qui et tortura.» I tot seguit ens explicà que havien triat el seu fill per fer de portaveu de tots els captius i intentar parlar amb els soldats russos. L’escollit va ser el fill perquè ell ja era regidor de l’ajuntament i la gent l’estimava perquè sabia escoltar i resolia problemes. Però cada vegada que el fill anava a parlar amb els russos, l’Ivan Polhui tremolava: si els russos haguessin sabut que era regidor l’haurien executat a l’acte. És el que feien amb tots els càrrecs municipals electes, començant pels alcaldes. Mentre ens ho deia es va treure les ulleres de sol de la butxaca i se les posà. ¿Quin sentit té posar-se ulleres fosques en un soterrani on no hi entra ni un raig de llum? Em vaig adonar que l’Ivan Polhui, cada vegada que fa el relat, el reviu, i per això s’havia emocionat, s’havia tapat la mirada plorosa amb les ulleres i, ennuegat, trigava una mica a recuperar la paraula. Vicent Partal, que el 2023 visità Iahidne en una de les missions per a periodistes organitzades pel mateix PEN Ucraïna, en va fer un relat corprenedor a Vilaweb, recollint les paraules d’Ivan Polhui: «Van arribar per ací el tres de març. Era una columna amb tot de tancs i vehicles militars de tota classe que van anar aparcant davant l’escola. Dos dies després, ens van portar a tota la gent del poble al soterrani d’aquesta escola. El més petit tenia un mes i mig, i el més gran, 93 anys. Ens hi vam encabir 358 persones durant un mes. Hi van morir deu dels nostres i ens van obligar a conviure amb els cadàvers. Dormíem amb ells al costat. Al soterrani, no hi entrava gens de llum, i si algú provava d’eixir el disparaven i el mataven. De tant en tant, els russos entraven borratxos i es divertien insultant-nos. A un dels xiquets li van donar una granada de mà a veure si jugant la feia esclatar…”

La resistència no-violenta als territoris ocupats per Rússia. L’últim acte de l’encontre europeu va ser la inauguració de l’exposició «Força Invisible» sobre les formes de resistència civil a l’ocupació russa i la seva expressió artística. La comissària de l’exposició era l’Olha Mukha, amb qui vaig treballar colze a colze durant quatre anys, quan ella era la responsable de congressos a l’oficina de Londres del PEN Internacional i jo n’era el director. L’Olha i el seu equip havien aplegat des de diaris íntims il·lustrats i rescatats de zones ocupades fins a bitllets russos falsos i irònics amb proclames contra l’invasor, des de les manifestacions diverses amb el llaç groc (signe de la campanya per fer visible de resistència a l’ocupació russa) fins a la multitud de cartells, banderes, octavetes, filmacions, publicacions, poemes… Dues sales senceres de la Casa de Cultura de Kíiv eren plenes d’una bigarrada acumulació de formes de protesta política per fer entendre a l’ocupant que la població ucraïnesa no s’ha sotmès. «Si sabessis la d’esforços i de diners que dedica Rússia a reprimir la societat civil als territoris ocupats, quedaries esbalaït», em va dir l’ambaixador canadenc, que havia donat suport a l’exposició. La difusió de les dades personals de soldats o d’autoritats russes responsables dels crims, les crides a no cooperar amb l’ocupant, l’organització de classes clandestines, a més a més de totes les formes artístiques de la resistència són testimoni d’una societat civil a Crimea i al conjunt de les àrees ocupades per Rússia d’una gran creativitat. L’exposició havia escrit el decàleg ucraïnès de la resistència no-violenta com a mètode de conflicte.

El 80è aniversari de la deportació del poble tàtar de Crimea. El 18 de maig vam participar en les commemoracions del crim de Stalin. L’escriptor tàtar Alim Aliev, membre de la junta del PEN Ucraïnès, ens va fer una descripció minuciosa de la persecució cultural que pateixen actualment els tàtars de Crimea i de l’altíssim nombre de dirigents culturals, escriptors, artistes i líders religiosos empresonats, torturats o desapareguts. Nascut a l’Uzbequistan, Alim Aliev era contundent quan descrivia la deportació dels tàtars per Stalin, l’any 1944: «Va ser un genocidi.» Entre les condicions insalubres i violentes del transport i la pobresa extrema dels primers anys van perdre pel cap baix el 30% del poble tàtar. No van poder tornar a Crimea fins el 1991, amb la dissolució de l’URSS. «Ara vivim una nova colonització, deia Aliev. El que estan fent els russos amb nosaltres a Crimea és el model de la mena de colonització que voldrien dur a terme a tot Ucraïna». Els colonitzen a través de l’anorreament de la llengua, la persecució de la llibertat d’expressió, la repressió religiosa i la sistemàtica destrucció de les diferències culturals. Vam tenir un bon debat sobre la conveniència, ara o en el futur, de formar un PEN Tàtar de Crimea que treballés de tronc amb el PEN Ucraïnès i que esdevingués, a nivell internacional, un signe visible de la seva cultura.

Una guerra dins i contra Europa. L’últim matí, la nostra delegació de centres PEN va preparar una resolució perquè fos comunicada als altres centres europeus i també al PEN Internacional. Vam optar per centrar-nos en el genocidi cultural que pateix Ucraïna i la necessitat de recolzar la resistència a l’agressió dels russos fins repel·lir-la. Hi diem: «No som davant la “guerra d’Ucraïna” o la “guerra a Ucraïna”; som davant una guerra dins i contra Europa. Contra el fràgil i inalienable esperit de llibertat damunt del qual la idea mateixa d’Europa s’ha construït. Rússia està matant homes i dones ucraïnesos, i infants i ancians; està esborrant del mapa pobles i ciutats, està cometent actes de genocidi i d’ecocidi. Però sobretot està intentant construir, sencer, un món nou on les idees de llibertat i dignitat deixin de ser vàlides i on totes les relacions humanes es basin en la por, la violència i la humiliació. Mai no hauríem de permetre que aquest món retorni.»

El vincle entre el PEN Ucraïnès i el PEN Català. La carta fundacional del PEN demana que, especialment en context de guerra, s’activi el diàleg com a forma de solidaritat entre centres del PEN. Aquesta és la solidaritat que donà la benvinguda a Mercè Rodoreda i Francesc Trabal al congrés de Praga de 1938, en plena Guerra Civil, o la solidaritat del PEN Anglès envers Carles Riba quan li va organitzar una gira per Oxford i Cambridge per tal que Riba hi fes una defensa aferrissada de la dignitat dels catalans i de la República. Seguint aquest esperit, el PEN Català ha convidat aquest mes de juny tres escriptors ucraïnesos a una residència literària a Vil·la Joana. Tots tres han fet presentacions a la ciutat de la seva obra.  També al juny hem rebut el president del PEN Ucraïnès, Volodímir Iermólenko, i dos membres de la junta, Tetyana Ogarkova i Vakhtang Kebuladze. Van presentar a l’Ateneu Barcelonès el llibre Ucrania en su historia y sus historias. Ensayos de intelectuales ucranianos. També van reunir-se amb la comunitat d’artistes, escriptors i traductors ucraïnesos de Barcelona. Com va dir Vakhtang Kebuladze al cafè amb els membres del PEN : «Només us demanem una cosa: reconeixement.» El mateix reconeixement que agraïen al PEN Internacional Rodoreda i Trabal al congrés de Praga del 1938. En un diàleg múltiple i divers amb els col·legues ucraïnesos (com bé mostren tots els enllaços que he inclòs en aquesta crònica) seguim aprenent —ho va dir Timothy Garton Ash a Kíiv— que la llibertat d’Europa no és a mai del tot conquerida, sinó que és sempre un combat.

Carles Torner