Després de dos anys com a escriptor acollit pel PEN Català i l’Ajuntament de Barcelona, l’escriptor palestí escriu aquest text per l’acte “Alta Veus”, dut a terme a l’Espai Avinyó el passat 26 de juny

Com sabeu, després d’anys d’espera, vaig venir a Barcelona a través de l’organització ICORN (International Cities of Refuge Network). En aquells anys m’obsedia una idea recurrent: que, després d’haver sobreviscut de miracle al primer intent d’assassinat, provessin de matar-me per segona vegada. L’atemptat havia estat, d’alguna manera, planejat per les milícies de Hamàs o per altres organitzacions islàmiques més radicals, com els salafistes o Al-Qaida, que creixen com bolets. Vivia amb aquest temor permanentment. Per això vaig reduir al màxim les meves sortides, quedant-me protegit per les parets de la casa, amb l’esperança de trobar la sensació de seguretat… però va ser inútil!

Quan vaig posar els peus a la pròspera ciutat de Barcelona vaig quedar meravellat de trobar-me davant d’una vida natural i espontània amb tots els seus detalls. Més endavant, em va commoure profundament la càlida rebuda del PEN Català, representat per dues dones excel·lents: Carme Arenas i Raffaella Salierno. Em vaig dir: no només t’has desplaçat d’un punt geogràfic a un altre, sinó de la mort a la vida!

En realitat, ara, després de gairebé dos anys d’estada aquí, puc dir que he tingut sort que l’atzar m’hagi portat fins a Catalunya. Viure en una ciutat antiga, bonica i de caràcter obert com aquesta capital és un honor per a mi com a escriptor i com a persona. També és una gran fortuna viure al cor antic d’aquesta ciutat, concretament al barri del Born. Barcelona m’ha proporcionat exactament allò que necessitava: seguretat i llibertat en abundància; són dos conceptes sobre els quals havia llegit molt i que, tanmateix, no havia experimentat en tota la meva vida. També m’ha concedit una cosa important: temps. Amb un sou mensual i una casa m’he vist alliberat de totes les obligacions de la vida, he pogut ser amo del meu temps i dedicar-me plenament a l’escriptura. I és que he escrit amb profusió i he tractat una gran diversitat de temes, dues coses a les quals no estava gens acostumat quan era a Gaza.

Ara, aquests dos anys, que semblen un somni feliç, s’acosten a la fi. I la xarxa de seguretat on havia tingut la sort de reposar està a punt d’ésser retirada de sota meu. Què faré? És indispensable que m’espavili, com qualsevol altre exiliat, o no em quedarà més remei que retornar a l’infern. Però perquè això no passi s’hauran de complir tres condicions relacionades entre elles: Primer: aprendre català (llengua per la qual sento una simpatia especial, pel llarg i difícil període d’amenaça que ha sofert per culpa del dictador. Franco va marxar, i la llengua es va quedar. Quina victòria més bonica!). El cas és que vaig seguir dos cursos sense treure’n gaire profit, perquè els professors feien servir el castellà com a llengua vehicular, i per a algú com jo que tampoc entén aquesta llengua resultava difícil entendre i aprendre el català. Segon: trobar una feina. I aquest és un assumpte que sé fins a quin punt és difícil per als propis catalans, en el context de crisi econòmica demolidora en què es troba el país. Tercer: trobar un sostre. El que ara espero és assolir aquests tres objectius per establir-me i poder dormir amb certa tranquil·litat; per poder descansar dels dos malsons que encara em visiten en somnis. El primer malson és l’origen de bona part dels mals que hem patit com a poble ocupat, és a dir el del feixisme israelià. I el segon malson és el feixisme exercit per Hamàs, que ha agreujat el patiment provocat per l’ocupació i el bloqueig, ja que és una organització ideològica i religiosa que s’esforça per empènyer-nos a tots cap al pensament dogmàtic i que vol arrossegar-nos a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana.

No us ho amagaré: jo ja havia eludit una mort segura en una altra ocasió, quan vaig ser torturat a les presons israelianes, i també durant els enfrontaments de la primera Intifada, tanmateix, encara no m’he desempallegat d’aquests dos malsons! Finalment, tinc l’esperança de rebre ajut del govern espanyol: que em concedeixin els drets com a refugiat i una targeta de residència per cinc anys. Si això es compleix hauré aconseguit una cosa essencial per a mi i per a la meva família. Una família que, com desenes de milers d’altres, només somia en una cosa des que la vaig deixar: escapar de la presó més gran del món per anar a un indret humà i obert on pugui portar una vida natural. Pel que fa a tota la resta, és responsabilitat meva.

Gràcies per haver vingut.

19 de maig del 2014

Traducció de l’àrab: Valèria Macías Pagès