Raffaella Salierno entrevista Jason Y. Ng

El passat 31 de març, a l’espai VilaWeb, va tenir lloc la conferència de Jason Y. Ng, president del PEN Hong Kong.  L’escriptor és una de les figures més significatives del Moviment dels Paraigües Grocs, que el 2014 va bloquejar durant 79 dies Hong Kong amb una protesta pro-democràcia. Amb motiu de la seva estada a Barcelona, Jason Y. Ng i Raffaella Salierno, Secretària General del PEN Català, van  conversar sobre la situació actual dels Drets Humans a la regió.

1. El Centre PEN de Hong Kong ha estat rellançat recentment* en reacció als atacs a la llibertat d’expressió en aquella regió per part del govern de la República Popular de la Xina. Quin creu que pot ser el paper del centre en la defensa de les llibertats civils a Hong Kong, sobretot després de les últimes eleccions, guanyades per Carrie Lam, la candidata que tenia el suport del règim xinès?
* El Centre PEN de Hong Kong va ser creat, en la dècada de 1980, per escriptors xinesos expatriats. Quan alguns dels seus membres més actius, al cap d’uns anys, van marxar de la regió, el centre va deixar de funcionar.

Jason Y. Ng: Començaré explicant les raons que ens han empès a rellançar el Centre PEN de Hong Kong i perquè ho hem fet ara. Hong Kong va ser retornada a la Xina el 1997, després d’haver estat una colònia britànica durant 153 anys. El pacte de retorn incloïa l’acord que la Xina aplicaria la consigna d’”un país, dos sistemes” i per això, al principi, la transició va ser bastant suau. Seguíem tenint llibertat d’expressió, de premsa, acadèmica i de manifestació, i tot continuava més o menys com abans.

Tanmateix, quan Xi Jinping va ser nomenat President de la Xina l’any 2012, el mateix any que Leung Chun-Ying va ser elegit Cap Executiu de Hong Kong, la situació va empitjorar ràpidament. Es van verificar alguns esdeveniments particularment alarmants: prominents periodistes contraris al govern de Beijing van ser atacats de manera contundent; l’Estat va decidir nomenar directament els rectors de les universitats, atacant d’aquesta manera la llibertat acadèmica que havia existit fins aleshores; i, sobretot, es va produir el segrest de cinc editors i llibreters, a Hong Kong i a la Xina continental, i un d’ells fins i tot a l’estranger. La posada en marxa d’aquestes mesures repressives per part del govern de Beijing i el ràpid deteriorament de la situació a Hong Kong ens van empènyer a reaccionar.

Tradicionalment, els cercles literaris en llengua xinesa i aquells en llengua anglesa havien romàs sempre separats, no hi havia cap plataforma on es reunissin. Per això, quan els atacs a la llibertat d’expressió es van agreujar, ens va semblar necessari crear una organització veritablement bilingüe, que estigués oberta tant als escriptors en llengua xinesa com a aquells en llengua anglesa. L’objectiu era unir forces. El PEN de Hong Kong considera que estant junts som més forts, que treballant plegats, tant si ens expressem en xinès com en anglès, ens és més fàcil atraure l’atenció de la premsa i de la comunitat internacional en general.

Vam contactar, llavors, amb el PEN Internacional, per esbrinar què necessitàvem per tornar a posar en marxa el Centre PEN de Hong Kong. A més a més, l’octubre passat vam enviar tres delegats al Congrés Internacional del PEN, a Galícia, per tal d’explicar el que està passant a Hong Kong i alhora demanar ser readmesos com a Centre PEN. La nostra sol·licitud va ser acceptada i un mes després, al novembre, el Centre PEN de Hong Kong va ser endegat oficialment.

Pel que fa a la segona part de la seva pregunta, voldria començar apuntant que, de fet, l’elecció del nou Cap Executiu de Hong Kong, que s’ha celebrat el 28 de març passat, s’hauria de considerar com una simple selecció. La candidata escollida, Carrie Lam, és la primera dona que assoleix aquest càrrec, però malauradament la seva candidatura no era la més popular, n’hi havia una altra que ho era molt més. El fet és que les eleccions a Hong Kong estan controlades per Beijing, per mitjà d’un comitè format per 1.200 persones, que decideixen per una població de tres milions i mig d’habitants, que és el cens dels votants registrats.

No ha estat, doncs, una elecció democràtica. Aquest sistema de votació ens l’imposa la Xina, un país on no hi ha eleccions democràtiques tal com s’entenen a la resta del món. Carrie Lam està considerada bàsicament com la continuadora de Leung Chun-ying, el líder que he esmentat abans, que havia estat triat el 2012. La senyora Lam és tan impopular com ho era ell. La gent li ha posat fins i tot un sobrenom per ridiculitzar-la.

Els habitants de Hong Kong són pessimistes respecte al seu futur. El càrrec de Cap Executiu té una durada de cinc anys i pot ser reelegit per cinc anys més. Les previsions, doncs, pels propers cinc, deu anys, són que continuarà el divorci entre el govern i la població. La preocupació de la gent no és que el govern pugui tenir una influència negativa sobre l’economia del territori de Hong Kong. La nostra economia té molta força, i per això la població de Hong Kong no ha adreçat mai la mirada al govern, en espera que aquest pogués millorar el seu benestar o influir positivament en les qüestions socials. La major preocupació de la gent és la repressió de les llibertats, perquè tem que aquest govern acabarà implementant l’agenda política de Beijing.

2. Com creu que el canvi de política del govern de Beijing, dels últims anys, pugui afectar la literatura i la cultura de Hong Kong? Com es veuran afectats els sectors vinculats a aquests camps, és a dir els editors, les biblioteques, les llibreries…?

J. Y. N.: Com he esmentat abans, els britànics van retornar Hong Kong al govern xinès el 1997, amb l’acord que s’hi aplicaria el principi “un país, dos sistemes”, és a dir que la gent continuaria gaudint de llibertats com la de premsa, la d’expressió, la de protesta, l’acadèmica i altres. En realitat, però, d’ençà que va recuperar el domini de Hong Kong, el govern de Beijing ha anat erosionant aquestes llibertats. Ho ha anat fent a poc a poc, per tal que els canvis resultin gairebé imperceptibles per a la població, que està més preocupada i ocupada amb el dia a dia: l’economia familiar, la feina, fer despeses, pagar la hipoteca, donar una bona escolarització als fills…

Com he dit, a partir de l’any 2012, amb els nous lideratges a Beijing i a Hong Kong, aquelles llibertats s’han anat erosionant a un ritme molt ràpid. Ambdós governs esperaven que la gent seguiria callant, sense protestar; però per sort, el 2014, va sorgir el Moviment dels Paraigües, que va resultar molt important per sacsejar la gent, que per fi va començar a parar atenció en coses més intangibles, com, per exemple, la llibertat acadèmica. Beijing comptava amb el silenci i la negligència dels habitants de Hong Kong, però gràcies al Moviment dels Paraigües, ara tothom està alerta.

A partir de 2014, la gent presta molta més atenció a les notícies i mostra més interès per la política. És sorprenent la quantitat de gent que es va registrar per votar en les darreres eleccions.

3. Quina és la situació de la llengua xinesa i dels drets lingüístics a Hong Kong? Creu que la nova política del règim de Beijing també serà perjudicial en aquest àmbit?

J. Y. N.: A l’abril es farà una reunió dels Centres PEN asiàtics a Bangalore, Índia, i hi participarà almenys un membre del Centre PEN de Hong Kong. Responc a la seva pregunta. La llengua que es parla a Hong Kong és el cantonès, que és diferent del guanhua, el xinès mandarí. La nostra és una situació molt semblant a la vostra, amb el català i l’espanyol. Hong Kong forma part de la província xinesa de Guangdong,  on es parla el xinès cantonès, però el cantonès està molt marginat a tota la província, amb l’excepció de Hong Kong. A les escoles s’ensenya el xinès mandarí en comptes de la llengua autòctona, és a dir el cantonès, i tota la programació televisiva, sia la dels canals nacionals o la dels locals, també és en mandarí. I el mateix passa amb les emissores de ràdio. Tot el que té a veure amb la llengua parlada es fa en mandarí, només en mandarí. Aquesta és la situació a la província de Guangdong.

Pel que fa a Hong Kong, el govern de Beijing va intentar que l’educació a les escoles es fes completament en mandarí. Tanmateix, atès que la cultura autòctona de Hong Kong té molta força, de moment s’ha aconseguit aturar la reforma. Això no impedeix, però, que seguim estant molt preocupats, doncs tenim el precedent dels nostres veïns de Guangdong. Per aquesta raó, molts pensen que només és qüestió de temps. També tenim el precedent del que va passar a la ciutat de Macau, un cas molt semblant al de Hong Kong. Macau va ser colonitzada pels portuguesos—en lloc dels britànics, en el cas de Hong Kong—i va ser retornada a la Xina el 1999. La llengua autòctona de Macau també és el cantonès, perquè pertany a la mateixa província de Guangdong, però ara, a Macau, tothom parla el mandarí.

La nostra llengua escrita també és diferent de la que s’utilitza a la Xina continental. Nosaltres utilitzem els caràcters xinesos tradicionals, mentre que a la resta del país s’escriu amb uns caràcters simplificats. Tot i així, els caràcters simplificats van substituint els tradicionals, per exemple als anuncis i a les senyalitzacions del metro. Per aquesta raó, ara comencen a aparèixer organitzacions en defensa de l’escriptura xinesa tradicional i del cantonès.

4. Hi ha diferències quant a la repressió de la llibertat d’expressió a Hong Kong i a la resta de la Xina? Els escriptors de Hong Kong, segueixen tenint més llibertat per associar-se i per generar debat que els seus col·legues de Beijing o Xangai?

J. Y. N.: La resposta és afirmativa, sens dubte. A la Xina jo no podria fer el que faig a Hong Kong, ni podria parlar de qüestions com aquestes de les que parlem. A la Xina pròpiament dita ni tan sols es pot crear una associació. Per bé que a Hong Kong la situació també va empitjorant, seguim estant millor que els nostres col·legues de la Xina continental. Prenem, com a exemple, el Moviment dels Paraigües, que va aparèixer el 2014. Llavors va sorgir a la Xina un gran nombre de partidaris del moviment que utilitzaven les xarxes socials per manifestar el seu suport a Hong Kong. És van limitar a això; no van manifestar-se pels carrers, ni van formar grups de protesta. Només van manifestar el seu suport al moviment a través de les xarxes socials, com Facebook. Però tot just ahir he sabut que aquelles persones han estat finalment identificades i han estat detingudes. Per tant, la resposta és un sí. La situació a la Xina i a Hong Kong és molt, molt diferent. Si visqués a la Xina continental, no hauria pogut sortir del país per venir aquí per parlar d’aquests assumptes amb vostè. Ni podria escriure res del que escric. No hi ha dubte que hi ha moltes diferències.

De tota manera, pel mateix fet que a Hong Kong encara gaudim de molta més llibertat que a la resta de la Xina, també hi ha molts xinesos que estan en contra del Moviment dels Paraigües. Aquesta gent retreu als habitants de Hong Kong que, malgrat que gaudim de més llibertat, ens seguim queixant. La meva resposta és simple: si no defensem les nostres llibertats, les perdrem. A més, nosaltres representem una esperança per a aquella gent també. Una altra Xina és possible.

5. Els escriptors sota governs repressius sovint han de recórrer a l’autocensura per poder continuar expressant-se. És aquest el cas de Hong Kong?

J. Y. N.: Sí, no hi ha dubte. A Hong Kong es publiquen uns quinze diaris, la majoria dels quals fan autocensura, al no cobrir cap tema polític sensible, o bé han passat a ser mitjans favorables a la Xina, doncs aquesta és l’única manera d’aconseguir publicitat. Molts escriptors, cineastes, acadèmics, etc., si volen seguir fent carrera, han de mantenir-se allunyats de la política. Si parlem de les pel·lícules, per exemple, ara la majoria es limiten a tocar temes romàntics, o relacionats amb el menjar… temes neutrals. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, molts dels estudiants que preparen la tesi doctoral renuncien a fer investigació sobre temes polítics, per així poder rebre beques o perquè no els rebaixin la nota final. La situació dels escriptors és diferent, perquè la gent de Hong Kong no llegeix molt, no és com a Espanya. Al bus o al metro, tothom està pendent del seu mòbil, ningú no parla amb algú altre ni llegeix. Ja de per si, tenir una editorial no és una gran negoci a Hong Kong, i després del que ha passat recentment encara es fa més difícil. Li faig un exemple. El meu darrer llibre tracta del Moviment dels Paraigües. Bé, abans de lliurar-lo a l’editor vaig anar a fer un cafè amb ell i li vaig explicar de què tractava. Volia estar segur que se sentís còmode publicant-lo, perquè li hauria pogut portar problemes. El meu editor va demostrar ser molt valent i va decidir tirar endavant el projecte, però després va tenir problemes per trobar una impremta que volgués imprimir el volum.

Respecte als mitjans de comunicació electrònics, a Hong Kong no tenen molta difusió degut a dos problemes principals. El primer és que el govern de Hong Kong els va prohibir recentment cobrir rodes de premsa, eleccions i altres assumptes polítics d’actualitat. La mesura es va justificar argumentant que no hi ha requisits especials per llançar una plataforma virtual, i per aquesta raó no tenen la credibilitat de què gaudeixen els mitjans de comunicació en paper. Encara que els mitjans de comunicació electrònics puguin ser més independents que la premsa escrita, com sigui que tenen prohibit cobrir una gran part de l’actualitat política, no són molt populars. El segon problema és el finançament. Al no poder fer diners amb la publicitat, la major part dels mitjans de comunicació electrònics han de recórrer al micro-mecenatge per finançar-se. Això els obliga a fer una campanya per recaptar fons cada sis mesos, o es veuen obligats a tancar.

6. Quin tipus de suport voldria rebre el PEN de Hong Kong, per part dels altres Centres PEN?

J. Y. N.: Els Centres PEN poden fer molt per ajudar-nos. El més important per a nosaltres és la seva experiència, ja que el nostre és un centre nou. Un centre com el PEN Català, amb 95 anys d’història, que ha passat per esdeveniments tan dolorosos com una guerra civil, l’exili, etc., ens pot ser de gran ajuda a l’hora de discutir idees i programar campanyes. Òbviament, el cas de Hong Kong és diferent del d’Espanya, però de segur que hi ha qüestions de fons que són semblants. Comptem molt també amb el suport del PEN Internacional, que ja ens ha ajudat a rellançar el nostre centre.

Una altra cosa important que els Centres PEN poden fer per ajudar-nos és actuar com a caixa de ressonància per a les nostres reivindicacions, per tal que no romanguin circumscrites a la regió de Hong Kong, sinó que circulin per les diferents plataformes dels altres Centres PEN. D’aquesta manera podran arribar a molta més gent arreu.