Protestes i post-its de censura: transició a Birmània

Aung San Suu Kyi, que va ser guardonada amb el Premi Sakharov del Parlament Europeu el 1990, el Premi Nobel de la Pau el 1991 i el  Premi Internacional Catalunya el 2008, per citar només alguns dels guardons que se li van atorgar durant el seu llarg captiveri, és una de les escriptores perseguides apadrinades pel PEN Català, que li ha donat suport amb nombroses accions i campanyes. L’actual situació política i social de Birmània és encara molt fràgil i són a l’ordre del dia les violacions més cruels dels drets humans per part de l’exèrcit birmà. Es per això que el PEN no ha baixat la guàrdia i segueix amb atenció els esdeveniments d’aquell país.

Karen Swenson va néixer a Nova York on ha viscut fins al seu recent trasllat a Barcelona. Ha publicat cinc llibres de poemes i nombrosos articles a The New York Times i The Wall Street Journal, sobre els països asiàtics en els quals ha viatjat, pràcticament cada any, durant els últims 30 anys. El seu llibre de poemes, The Landlady in Bangkok, va guanyar el National Poetry Award dels EUA. Com a Poeta resident, ha ensenyat al Barnard College, a la Clark University i a la Denver University, entre d’altres.

 

Protestes i post-its de censura: transició a Birmània

Yangôn, juliol de 2011, per Karen Swenson

El sol del matí penetrava a través d’unes finestres enormes situades per sobre del trànsit fumejant de l’avinguda Mahabandoola, a Yangôn, i els rajos il·luminaven quadres que anaven des del realisme fins a l’art abstracte. L’habitació, amb un sostre estret ple de taques d’humitat, estava situada en un dels molts edificis ruïnosos del colonialisme britànic de Yangôn. El censor duia el longyi, un tipus de faldilla de tela que porten els homes birmans, sobresortint per damunt de la panxa i semblava una núvia embarassada d’una famosa obra d’art  holandesa mentre s’estava palplantat davant d’un quadre d’un home que carregava una dona nua sobre les espatlles. Tots dos cridaven. Els pits de la dona van torbar el censor rere les ulleres. El pintor, veient que el censor arrufava el front de manera persistent, es va treure un paquet de post-its de la butxaca i en va enganxar un a sobre de cada pit de la dona, com els tapamugrons bellugadissos d’una stripper. El front arrufat va fugir de la cara del censor, ell i el seu ajudant van marxar i, amb un somriure, el pintor va treure els postits a mode de tapamugrons. En les dictadures els crits inexplicables són acceptables però la nuesa, no.

Aquella fou la cinquena vegada que anava a Birmània. Hi havia anat per la gran cobertura mediàtica que hi havia a Bangkok a causa de  l’alliberament de Daw Aung San Suu Kyi de l’arrest domiciliari i per les notícies d’una distensió en el control estricte de la dictadura militar. El govern havia promès l’alliberament de 2000 presoners polítics, no obstant això, tan sols se n’havien alliberat uns 200, majoritàriament vells o malalts. Els treballs a la presa de Myitsone s’havien aturat, un projecte que es duia a terme amb la col·laboració de la Xina i que havia suscitat nombroses protestes tan des de Birmània com des de l’exterior. Malgrat tot, algunes informacions alertaven que els canvis es podien atribuir a una estratègia orquestrada per tal d’aconseguir que les potències occidentals els llevessin les sancions.

Vaig arribar el 15 de juliol del 2011 al nou aeroport de Yangôn, tot un exemple de modernitat mediocre internacional, malgrat que els taxis de l’exterior es mantenen d’una peça gràcies a la ingenuïtat desesperada dels seus conductors. El meu tenia una porta rovellada plena de clotets semblants a la cel·lulitis. Aquest contrast és un exemple prototípic de la distància entre els sectors privat i governamental a Birmània/Myanmar. Mentre el taxi em duia per Yangôn, el neó estrident dels supermercats i de les botigues d’electrònica dels carrers principals propietat de xinesos o de militars, dos grups pròspers a Birmània, contrastava amb les cases dels carrers secundaris plens de fang i d’esvorancs i amb brots d’herba i arbustos a les façanes.

Aquesta bifurcació econòmica es va desenvolupar durant quaranta-nou anys de mandat militar iniciat el 1962 amb el general Ne Win, que va governar durant vint-i-sis anys. El 1987 les Nacions Unides van declarar Birmània com a País Menys Desenvolupat. El 1988 Ne Win, que tenia una predilecció per Nancy Reagan i creia en l’astrologia i la numerologia, va desmonetitzar els bitllets de 25, 35 i 75 kyat sense cap avís ni compensació i els estalvis dels ciutadans corrents es van esborrar del mapa. Suposadament, l’assessor en numerologia de Ne Win li havia dit que viuria fins als 90 anys si canviava la moneda a bitllets que sumessin un valor de 90. Així doncs, va emetre bitllets de 45 i 90 kyat i va viure fins als 91 anys. Aquesta estranya manipulació monetària fou un dels arguments fonamentals per a les protestes virulentes del 8-8-88. La preferència que el meu hotel tenia pels dòlars reflectia la política monetària de Ne Win. Al menjador, un home encorbat amb aparença de tortuga comptava bitllets envoltat de munts d’un, de cinc, de deu i de vint dòlars lligats amb gomes tot formant feixos de 100. L’endemà em vaig adonar que m’allotjava en el mateix hotel on suposadament havia estat el mormó i veterà del Vietnam John William Yettaw abans de creuar el llac Inya nedant per parlar amb Daw Aung San Suu Kyi, cosa que per a ell va suposar el minut de glòria, mentre que per a ella l’amenaça d’ingressar a la presó Insein (pronunciat com la paraula anglesa insane, «boig»). El nombre estranyament elevat d’homes joves que poblaven l’hotel podia molt ben ser conseqüència de la visita de Yettaw. Potser eren espies del govern, una espècia endèmica de Birmània.

Ne Win va dimitir el 23 de juliol de 1988 a causa dels disturbis que van causar els seus canvis monetaris, després que la policia va haver matat milers de persones. El lideratge va recaure primer en el general Sein Lwin, cap de la policia antidisturbis, conegut com el Carnisser de Yangôn, que va governar durant disset dies, i després en el general en cap Saw Maung el 18 de setembre de 1988. Aquest, va crear un govern amb una sigla de ciència ficció quan va esdevenir primer ministre, l’SLORC, el Consell  per a la Restauració de la Llei i l’Ordre (State Law and Order Restoration Council), que va governar Birmània sota el seu nom nou/vell, Myanmar fins al 1992.

El 1990 l’SLORC, va sobrevalorar la seva popularitat i va celebrar eleccions lliures. El partit de Daw Aung San Suu Kyi, la LND (Lliga  Nacional per la Democràcia), va guanyar el 82% dels escons del parlament. Malgrat tot, l’SLORC va ignorar el resultat de les eleccions i el 1992 el general en cap Than Shwe va prendre el poder i va iniciar un nou govern, l’SPDC, el Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament (State Peace and Development Council).

Aquest tipus de relleu és una mesura infalible i recurrent a Birmània. Quan hi ha algun desastre polític que desemboca en manifestacions, el general en càrrec dimiteix i un col·lega el succeeix. I així, un general rere l’altre com la processó fantasmagòrica de reis que va veure Macbeth.

La incidència més recent d’aquesta política va tenir lloc el març de 2011. Than Shwe va transferir els poders a Thein Sein després d’unes eleccions falsejades en les quals suposadament havia guanyat el 91.2% dels vots. S’anunciava com el primer civil que seria president des de feia cinquanta anys. En realitat, però, Thein Sein havia abandonat l’exèrcit per dirigir el Partit de la Unió, la Solidaritat i el  Desenvolupament després d’haver encapçalat el Comitè Nacional per a la Gestió de Desastres Naturals, l’organització governamental que va bloquejar l’ajuda humanitària internacional després que el cicló Nargis devastés el delta de l’Irauadi el 2 de maig de 2008, amb una dada coneguda de 140.000 víctimes.

Com a nou president, Thein Sein va mantenir converses amb Daw Aung San, que ja no es trobava sota arrest domiciliari, la qual cosa repetia exactament el patró que s’havia esdevingut quan Than Shwe va succeir Ne Win al poder el 1988. Durant els últims divuit anys he anat escrivint cartes per a Daw Aung San quan, novament, se l’ha arrestat a casa seva, una activitat frustrant però alhora necessària, l’eficàcia de la qual em sembla difícil de creure, però alhora, imprescindible de seguir-hi creient. En visites anteriors a Birmània he intentat reunir-m’hi, i vaig pensar de tornar a provar-ho. En aquestes visites, he entrevistat escriptors que han estat empresonats, així com també
escriptors que no han tingut encara aquest honor. El meu contacte a Birmània era un home atractiu d’una mica més de cinquanta anys, un pintor i poeta (tots els homes de classe mitjana de Birmània pinten i escriuen). Va ser a la inauguració de la seva galeria on vaig observar al censor en plena feina.

El 1988 Daw Aung San Suu Kyi va captar l’atenció dels mitjans internacionals. Havia retornat a Birmània quan la seva mare, antiga  ambaixadora a l’Índia, havia tingut un atac de cor al març. A l’agost, Daw Aung va escriure al govern per reclamar eleccions democràtiques obertes a tots els partits. A Birmània, era una figura coneguda, atès que era la filla del general U Aung San, assassinat juntament amb d’altres membres del Consell Executiu mentre negociaven la independència de Birmània dels britànics el juliol de 1947. El 26 d’agost de 1988 va pronunciar el seu primer discurs a la pagoda de Shwedagon, a Yangôn, davant de centenars de milers de persones, entre les quals hi havia el seu marit, Michael Aris, i els seus fills.

El 18 de setembre de 1988 va néixer la Lliga Nacional per la Democràcia (LND) amb Daw Aung San com a secretària general, mentre que, paral·lelament, l’SLORC il·legalitzava les reunions polítiques de més de quatre integrants. La LND va declarar que les seves polítiques eren la no violència i la desobediència civil.

Des de l’octubre fins al desembre Daw Aung San va fer gira pel país manifestant-se a favor de la celebració d’eleccions lliures i de la democràcia i va seguir viatjant i adreçant discursos fins i tot després de la mort de la seva mare, el 27 de desembre. El 17 de febrer de 1989 l’SLORC va prohibir la seva candidatura perquè estava casada amb un home estranger. Malgrat això, Daw Aung San no es va deturar i, a l’abril, en una carretera del delta de l’Irauadi, va caminar vers una línia de soldats de l’SLORC armats i amb ordres d’apuntar cap a ella. El 20 de juliol va ser posada sota arrest domiciliari sense càrrecs ni judici. Gairebé un any després, el 27 de maig de 1990, la LND va guanyar el 82% dels escons en les que van resultar ser les últimes eleccions lliures de Birmània.

Cap a mig dia del primer que passava a Yangôn, vaig començar a pensar que la premsa de Bangkok potser estava equivocada; potser hi hauria més que un canvi superficial. L’endemà, el 19 de juliol, era el Dia dels Màrtirs, que commemora l’assassinat del general U Aung San i els seus companys del gabinet de negociació amb els britànics. A totes les llibreries (a Yangôn n’hi ha més que en totes les ciutats
dels Estats Units juntes) hi havia biografies apilades del general U Aung San, tres o quatre de diferents. La seva fotografia dirigia la mirada fixa des de les llibreries, les portades dels diaris, no pas al diari del govern, i un dels diaris adjuntava una reproducció brillant d’un retrat seu. La ironia era que el bon general mort s’oposava al general viu que havia deixat morir la seva gent en el cicló Nargis. La semblança entre pare i filla feia albirar noves possibilitats en un futur.

Mai abans, en cap dels cinc viatges anteriors a Birmània, havia vist una fotografia de U Aung San mostrada en públic, i això, malgrat que no era un fet important per a les potències occidentals, si que ho era per a la gent de Birmània. En algunes llibreries també vaig veure exemplars actuals i folrats del Fortune o The Economist, cars però disponibles.

Vaig comentar al meu amic pintor que volia conèixer Daw Aung San. Em va preguntar si tenia algun contacte a la LND. El tenia. Vam trucar des d’un telèfon al carrer, no des d’una cabina telefònica, sinó des d’un telèfon que hi havia sobre una taula en una cantonada i que feia funcionar una dona jove que cobrava segons la durada de la trucada. El meu contacte em va dir que hauria d’anar a les oficines de la LND i que ja veuria què hi podia fer. Tenint en compte que ja havia seguit aquells mateixos passos abans, no em vaig sentir gaire esperançada. El meu amic va cridar un taxi, en va pactar el preu i va donar l’adreça de la LND al taxista.

Quan ens vam aturar vaig preguntar al taxista que on eren les oficines de la LND. Va assenyalar cap al darrere. Vaig caminar en aquella direcció, després vaig preguntar-ho a un vianant que em va assenyalar cap a la direcció contrària. Vaig caminar i ho vaig tornar a preguntar. Un venedor d’una botiga em va indicar que era dues portes més enllà. Vaig entendre, aleshores, que el taxista havia tingut por que el  veiessin portant un estranger a les oficines de la LND.

Em vaig trobar amb U Hla Min i li vaig donar la carta i la biografia que havia escrit la nit abans. Ell em va redirigir cap a un altre oficial que em va dir que intentaria ajudar-me.

Un cop fora de la LND, vaig agafar un taxi fins al centre de la ciutat per fer una visita a un periodista que havia entrevistat el 2004, Sein Win. Mentre viatjava en el taxi, vaig poder observar com havia decaigut Yangôn des que el 2005 els generals havien traslladat la capital del país 320 quilòmetres al nord, a Naypyidaw (que significa Tro de reis). Jo no hi he estat mai, però d’altres l’han descrit com una ciutat brillant plena de joieries d’or. I no tan sols cauen a trossos els edificis colonials, sinó que també ho fan les voreres, amb lloses de formigó trencades o fins i tot inexistents, apilades en munts de residus i deixant a la vista les canonades de plàstic amb fugues que hi ha a sota.
Els vianants han de caminar pel carrer.

Vaig sentir nostàlgia mentre pujava el tram d’escales estret cap a la casa de Sein Win. Sein Win va ser alliberat de la presó el 1980 perquè el govern preferia que morís fora de la seva jurisdicció. Encara no se separava de la bombona d’oxigen i potser estava una mica més prim, però, en tot cas, es veia força igual que el 2004. També se’ns va unir un altre antic conegut, Ne Myou Zin, que em va explicar que havia escrit un article que no havia estat censurat sobre la seva néta que regenta un hotel a Dubai. Ella i el seu marit no poden tornar a Birmània perquè no hi ha feina i ell no la pot visitar perquè té por que no li permetin tornar a entrar al país.

Força gent de la mateixa generació que la néta de Ne Myou Zin han trobat feina a l’estranger. La majoria tenen feines de baixa categoria a l’Orient Mitjà, però els birmans amb educació se’n surten bé en els negocis internacionals. Els pares birmans, si poden, envien els seus fills a estudiar a l’estranger, ja que l’educació a Birmània s’ha convertit en una broma: Ph.D., les sigles angleses de «doctorat», es coneixen popularment com Ph. de phony, és a dir fals, i D. de doctorat. De camí amb taxi entre la LND i la casa de Sein Win vaig passar per davant de les portes barrades amb cadenes de la universitat. El campus, ple d’herba i d’arbres incipients, em recordava fotos de la ciutat de Phom Penh quan Pol Pot va obligar als seus habitants a abandonar-la. Per tal d’acabar amb les manifestacions a la universitat, els generals la van clausurar i van crear universitats en racons obscurs de Birmània i també en línia.Ara per ara, Internet, el recurs que els generals han emprat per dispersar els estudiants, no els ha unit.

El mercat Bogyoke amb les pagodes de Shwedagon i Sule, un dels meus llocs preferits de Yangôn, ja no es veia animat com abans per les paradetes curulles d’una varietat infinita d’objectes fascinants. Moltes, fins i tot algunes parades de gemes, estaven tancades. L’ambient era ensopit.

El 19 de juliol era el Dia dels Màrtirs. El meu amic pintor i jo vam agafar un taxi fins a les oficines de la LND i, altra vegada, ens va deixar unes quantes illes de cases enllà. Una riuada de gent baixava pels costats de la carretera ofegada per tant de trànsit, la qual cosa em recordava quan el 1995 vaig sentir parlar Daw Aung San per sobre la tanca de casa seva a la University Avenue. Ara, com aleshores, els temorosos de formar part de la gentada que escoltava el discurs s’ho miraven des dels autobusos i cotxes que passaven pel davant. Ens vam quedar fora al costat de dones somrients amb les galtes tacades de groc pel remei contra el sol típic d’allí. Un cop a dins, i del
tot emocionada, vaig poder veure Daw Aung San asseguda entre els altres membres de la LND, gairebé tots ancians. Ella no ho és pas, de vella, però se la veia desesperadament cansada. Els qui adreçaven els discursos eren majoritàriament birmans malgrat que un d’ells, possiblement de l’ambaixada britànica o d’alguna ONG, va exclamar obvietats en anglès sobre com el món no havia oblidat Birmània.

El meu amic em va empènyer cap a la línia de recepció. Vaig poder agafar la mà de Daw Aung San durant uns breus minuts i li vaig dir que al PEN escrivíem per ella cada vegada que la posaven sota arrest domiciliari. Li vaig preguntar també si podíem fer alguna cosa més per ella a banda d’aquells escrits. Durant aquells tres minuts no se li va acudir res més.

Per primera vegada en quaranta-nou anys el cementiri on hi havia enterrats els màrtirs es va obrir al públic. Jo no hi vaig anar perquè estava prohibit accedir-hi amb bosses o motxilles, ni tan sols amb un paraigua. Molta gent hi accedí mentre la premsa, a qui no li era permesa l’entrada, rondava, esperant. La policia hi era present, però no pas en gran nombre i no duien armes pesades.

El meu amic i jo ens vam fer fotos l’un a l’altra davant dels retrats dels màrtirs que hi havia a les oficines de la LND. Em va comentar, cosa que ja havia sentit abans, que com que Birmània no té sistema bancari els militars tenen sales plenes de piles de dòlars que arriben fins a l’alçada de la cintura.

Aquella nit em vaig adonar que volia una fotografia de U Aung San signada per Daw Aung San. L’endemà al matí vaig comprar un diari que adjuntava una reproducció d’un retrat seu i el vaig portar a la LND on els vaig traslladar la meva demanda i els vaig dir que esperaria fins a l’endemà que marxava cap a Bangkok. Vaig parlar amb U Hla Min i em van servir el dinar amb la resta de membres del partit que treballaven a les oficines. Després de dinar em va arribar un missatge agraint la meva paciència. A Daw Aung San no li agradava la qualitat de la fotografia i n’estava buscant una de millor. Tan aviat com en trobés una, me la signaria. Mitja hora més tard tenia la meva fotografia i sí, era de més bona qualitat i estava signada.

Ja lluny de Birmània, el meu amic pintor i jo seguim en contacte. M’escriu que Thein Sein i els generals estan utilitzant Daw Aung San per manipular occident i que, malgrat que parlen de canvi, les accions dels que ell anomena «els seus empleats» no han canviat.

Traducció de Glòria Domènech