Cathal Sheerin


Reproduïm, amb autorització de l’autor, aquesta reflexió sobre les propostes, formulades per alguns governs, de regular les notícies falses. L’article ha estat publicat a la web d’IFEX, una xarxa global d’organitzacions de defensa de la llibertat d’expressió. L’autor Cathal Sheerin, periodista i escriptor especialitzat en la qüestió, ha estat molts d’anys un activista del PEN. L’article fa servir el terme fake news, lleugerament diferent del genèric “notícies falses”: normalment, hem fet servir “notícies falses”, però, atès que el terme fake ja s’està introduint i fa referència a un tipus específic de text, en alguns casos hem optat per aquest anglicisme.

L’amenaça no són les notícies falses, sinó les intencions dels governs de regular-les.

No hi ha res de nou a les notícies fake, excepte, potser, aquest nom; malauradament, les mentides, la propaganda governamental i les informacions errònies han aparegut als diaris -enganyant així els lectors i afeblint el paper fonamental de vigilància dels poderosos que té el periodisme- des de l’inici de la premsa escrita. L’any 2016 ha estat l’any en què s’ha considerat que les notícies falses tenien tant d’impacte sobre els esdeveniments polítics d’arreu del planeta que el president dels EUA, Barack Obama, s’ha sentit obligat a manifestar-s’hi públicament en contra, i polítics del més alt nivell d’Alemanya, Estats Units, Itàlia i Espanya han defensat (especialment pel que fa a la seva circulació a les xarxes socials) que han de ser prohibides o “regulades”.

Les notícies falses poden ser perjudicials (encenen l’odi i és fàcil veure que contribueixen a fer minvar la confiança pública, ja declinant, en els mitjans de comunicació), però els suggeriments que els estats haurien de controlar-les d’alguna manera constitueixen una amenaça molt més gran a la nostra llibertat que les simples mentides publicades a Internet. Per poder mantenir la integritat d’uns mitjans independents i per protegir el nostre valuós dret a la llibertat d’expressió, els periodistes, els defensors de les llibertats i els consumidors de notícies han d’escometre la qüestió de les notícies falses.

Definir una notícia fake pot ser un assumpte complicat, i ens obliga a enfrontar-nos als canvis que estan tenint lloc al periodisme i a tenir en compte el paper del partidisme polític. Tothom reconeix la idea popular del que és una notícia fake: una notícia inventada deliberadament, sovint amb mala fe, amb intenció política, promoguda a les xarxes socials i de vegades creada als Balcans per adolescents que volen fer diners.

Tanmateix, si la veracitat periodística és la motivació principal dels polítics que defensen la regulació, això obre un debat més ample. Els governs menteixen habitualment i els mitjans de vegades repeteixen les falsedats dels governs de manera acrítica: són això notícies fake? El periodisme parcial produeix notícies falses? La informació poc acurada o mal contrastada dóna notícies falses? Les grans històries sovint canvien a mesura que apareixen nous fets: el periodista benintencionat i pencaire que recull material que després resulta ser inexacte, ¿és també un productor de notícies falses? La intenció d’enganyar de manera deliberada és un ingredient essencial de les notícies fake?

Si acceptem que el tret definitori dels fake és la invenció deliberada i la difusió d’informació amb la intenció d’enganyar el públic, aleshores les notícies fake no són notícies acceptables des de cap punt de vista: són només informació falsa transmesa a altra gent. Les “notícies” (produïdes per periodistes) han de subjectar-se a una sèrie de normes professionals, que inclouen que els fets siguin contrastats de manera independent i que la història sigui d’interès públic (i mentir al públic no és d’interès públic).

Tanmateix, Internet, com fa amb tot, complica el panorama. Ho fa bàsicament de dues maneres.

Primer, Internet ha difuminat les fronteres del que es considera periodisme. L’immens creixement de blogaires, ciutadans periodistes i altres creadors de notícies no tradicionals és un exemple meravellós de com Internet ha democratitzat la comunicació global. Algunes d’aquestes veus proporcionen un servei essencial (especialment quan els mitjans estatals i els mitjans principals ignoren fets importants), però moltes altres veus barregen informació i comentari (sense advertir-ne) i actuen sense subjectar-se, o sense conèixer, les normes peridiodístiques que fan que una història fiable sigui una “notícia”. Una enquesta de 2010 va mostrar que, mentre la majoria dels periodistes feien servir les xarxes socials per investigar, un 49% considerava que les històries publicades a les xarxes socials no seguien les normes periodístiques.

En segon lloc, Internet, el cicle de notícies de 24 hores, la competència pels lectors i la minva dels ingressos, tot s’ha combinat per exercir una pressió immensa sobre els periodistes, que han d’aconseguir una notícia aviat, més que aconseguir-la correcta. Això de vegades porta a notícies (incloent-ne de falses) que són extretes d’Internet, reescrites i després publicades sense haver estat ben contrastades amb els fets.

Tant els creadors com els consumidors de notícies són responsables del ràpid creixement d’històries sensacionalistes i deshonestes que té lloc en temps de crisi. Accelerades per les xarxes socials, s’alimenten i alhora impulsen una atmosfera ja tensa, en la qual dominen la por, el cinisme i la histèria: s’imposa el tribalisme, el debat raonat fracassa i les exigències de veracitat sovint es deixen de banda.

Un bon exemple de tot això és la pel·lícula, encara en marxa, entorn a l’afirmació de les agències d’intel·ligència dels Estats Units segons la qual Rússia va interferir de manera directa en les eleccions presidencials nord-americanes de 2016 (fent servir atacs de hackers i notícies fake) amb l’objectiu d’influir en el resultat. El New York Times ha observat que aquesta afirmació encara no ha estat confirmada de manera satisfactòria per proves a disposició del públic, i Masha Green, la periodista russoamericana crítica tant amb Trump com amb Putin, no ha estalviat el seu menyspreu cap a l’informe de la intel·ligència oficial. Tanmateix, molts dels mitjans nord-americans han informat de manera acrítica de l’opinió de les agències d’intel·ligència.

Resulta preocupant que també s’hagi publicat una llista de mitjans que suposadament actuen com a “propagandistes” de Putin. Abans que Gessen publiqués el seu article, Glenn Greenwald -tot i acceptar que és possible que Rússia s’hagi entremès en el procés electoral- també va criticar la feblesa de les proves presentades i va demanar un nivell més alt d’escepticisme periodístic respecte de les afirmacions d’atacs de hackers fetes pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. Per haver demostrat el seu propi escepticisme, Greenwald va ser assenyalat per personatges públics que el van acusar de ser, entre altres coses, un titella de Putin; el destacat senador demòcrata Howard Dean (mostrant que Donald Trump no està sol en els seus intents de desacreditar la premsa independent) fins i tot va insinuar que The Intercept (del qual Greenwald és fundador) podria estar a sou de Rússia o d’Iran.

Aquesta és la mena de disputa, cinisme i desconfiança cap a la premsa lliure que pretén generar la difusió deliberada d’informació intencionadament falsa.

Així doncs, ¿com haurien de respondre els periodistes i els defensors de la llibertat d’expressió?

En primer lloc, cal acceptar que les mentides i les notícies inexactes o inventades són el preu inevitable que hem de pagar per poder gaudir del nostre dret de comunicar-nos en llibertat. Els intents dels governs de determinar i de regular què és (i què no és) una notícia falsa han de ser rebutjats. En un article recent sobre les xarxes socials i les notícies falses, l’organització Article19 assenyala que ja existeixen mecanismes efectius d’autoregulació per al manteniment i la promoció d’unes normes periodístiques exigents; la interferència dels governs, diu l’article, seria alhora perillosa i poc pràctica:

“… la prohibició de les notícies falses ha servit sovint com un instrument per controlar els mitjans i restringir la llibertat de premsa… Qualsevol prohibició legal de notícies falses crearia de forma inevitable un efecte esgarrifós sobre els mitjans i sobre qualsevol persona que volgués contribuir al debat públic. Els fets són, per naturalesa pròpia, complexos i recargolats, fins al punt que és vertaderament impossible evitar petites inexactituds a l’hora d’informar. Exigir als periodistes que publiquin només notícies que siguin absolutament vertaderes seria simplement irrealitzable.”

De manera semblant, la premsa lliure s’ha de defensar dels cínics intents d’alguns dirigents polítics de desprestigiar-la; les insinuacions que els periodistes independents són traïdors, que treballen amb o que són pagats per una potència hostil, o que pretenen provocar fractures socials, són sovint una primera passa d’un camí que acaba per conduir a polítiques de mà dura contra els mitjans.

Tots necessitem fer-nos més intel·ligents com a consumidors de notícies. Tal com informa l’Associació Mundial d’Editors de Diaris i d’Informació, ja hi ha en marxa projectes d’”alfabetització informativa”. L’objectiu d’aquests projectes és ensenyar als joves consumidors de notícies  i d’altre material de les xarxes socials com es genera el periodisme fiable i com jutjar críticament el que llegeixen: se’ls anima a fixar-se en les fonts i en les proves i també a tenir en compte el que falta en una història.

El camí a seguir és l’educació, no la regulació. I si tot l’alarmisme actual ens porta a un pensament més destre i més crític sobre les notícies que oferim o consumim (falses o no), llavors les notícies fake hauran proporcionat, sense voler, un servei útil.