Porten el Tibet damunt les espatlles

Carles Torner


Reproduïm la crònica de Carles Torner sobre la visita al centre PEN tibetà a l’exili i al Dalai Lama, publicada originalment en francès al blog de la campanya del PEN Internacional Make Space

Una assagista em dóna aquest llibre escrit en tibetà i em diu, simplement: “Hem aconseguit treure’l del Tibet, l’hem imprès aquí a l’Índia, ara l’enviem a l’interior i el distribuïm entre la comunitat tibetana a l’exili”. He de fer un esforç d’imaginació: l’escriptor que va escriure el llibre en la clandestinitat, la xarxa de monestirs i altres organitzacions que van aconseguir treure el llibre del Tibet sota la bota militar xinesa … I imaginar, després, la lectura a l’exili, el valor d’aquestes paraules robades a la censura, la transmissió de la llengua i la literatura tibetanes a les noves generacions com la millor forma de resistir a una ocupació despietada.

Un poeta em presenta el monjo que ha creat el software per desenvolupar webs en llengua tibetana, i aplicacions per a mòbils, i que dirigeix un equip format per lexicògrafs i experts en alta tecnologia. Un narrador em diu que va deixar el seu treball al Ministeri d’Educació i treballa sense descans escrivint llibres per a nens, ja que no tenen autors que en facin i a les escoles de l’exili necessiten aquests llibres. Un acadèmic m’explica com, malgrat les dificultats, s’acosten a les famílies dels escriptors empresonats per animar-los, tot explicant-los que els escriptors reben cartes de col·legues del PEN d’arreu del món que els donen suport.

Una investigadora en ciències socials em diu: “Estem molt agraïts al PEN Internacional per la vostra Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Ens ha donat el llenguatge per descriure la nostra situació i afirmar la universalitat dels nostres drets lingüístics. Perquè totes les comunitats lingüístiques tenen els mateixos drets. El tibetà també! ” I em mostra l’informe del Centre Tibetà pels Drets Humans i la Democràcia, un informe titulat L’educació bilingüe al Tibet. La substitució sistemàtica de la llengua tibetana pel xinès mandarí. Perquè es tracta d’això: substituir una llengua per l’altra, començant per deslegitimar-la davant els seus parlants com a llengua de coneixement. És senzill: es tracta d’ensenyar el tibetà a través de la llengua xinesa, d’explicar en xinès com funciona el tibetà… i això als nens de llengua materna tibetana. Absurd? Excepte que l’objectiu sigui reemplaçar, en la ment dels nens, el valor de la seva llengua pel de la llengua estrangera. Només cal mirar les lletres de l’alfabet tibetà explicades amb ideogrames xinesos. Trencar l’idioma, pensa l’agressor, per destruir la cultura i la fe que els oposen resistència.

Perquè la resistència continua essent invencible, malgrat la destrucció de temples i biblioteques antigues, malgrat els paisatges arrasats, malgrat els empresonaments i les tortures diàries. Com per exemple, aquest home, el fundador i director d’un web sobre la literatura tibetana, detingut i condemnat a quinze anys el 2009. Visiteu aquest web: www.tibetcm.com, passegeu-vos per l’escriptura tibetana, aquesta llengua que des de temps antiquíssims ha traduït tots els grans textos del sànscrit, i penseu en aquest home, Kunchok Tsephel Gopey Tsang, que fa vuit anys que, dia rere dia, es podreix a la presó perquè ha promogut la seva llengua, la seva literatura.

El Dalai Lama ens diu, a la presidenta del PEN Internacional Jennifer Clement i a mi: “Gràcies pel vostre suport als escriptors tibetans. Gràcies pel vostre suport a la nostra literatura a l’exili”. Ens parla molta estona i al final ens va diu: “Poseu en pràctica una ment en pau per a un món compassiu.” Intento mirar aquesta compassió en el mirall de tanta violència de la Xina contra el poble tibetà, intento imaginar aquesta compassió indestructible com una forma extrema de resistència.

Es diuen Lokdun, Nyma Tso Buda Kyab, Lhoudup Palsang, Tsering Tsomo… Tots van fugir del Tibet quan eren molt joves. Tots van travessar l’Himàlaia, es van perdre, gairebé van morir de fred i cansament, van arribar finalment al Nepal i van ser retornats per la policia de fronteres, van córrer el risc de ser detinguts per les autoritats xineses, empresonats, torturats. Tots van arriscar la vida i continuen arriscant-la a l’exili. Alguns són monjos, monges, altres ho han estat en el passat: tres anys, set anys, onze anys … Hi ha poetes, científics, assagistes, novel·listes, periodistes, bloggers, cantants. Ens hem trobat en una meravellosa vetllada de celebració de la poesia, el cant, la dansa tibetana. Són més de setanta. Porten el Tibet damunt les espatlles. Són el Centre PEN tibetà a l’exili.