De la novel·la “Maus”, Art Spiegelman

Legislar des del govern el que es pot dir en una obra literària, en una publicació científica o en un article de diari és la gran temptació en què cauen cada vegada més governs. Es dicta què ha de dir la història. Deu ser cosa de la postveritat.

No soc historiador i no sabria dir quina va ser la implicació dels polonesos en l’extermini massiu dels jueus perpetrat pels nazis durant l’ocupació del país. Però he llegit Maus, la mítica novel·la gràfica d’Art Spiegelman en què els nazis són gats, els jueus són ratolins i els polonesos són porcs. També he llegit Veïns, l’esfereïdora crònica de Jan T. Gross de com la població polonesa va prendre part ben activa en l’aniquilació de la meitat jueva del poble de Jedwabne, l’any 1941. I darrerament he descobert Eduardo Halfon, el narrador guatemalenc d’origen jueu que recorda com el seu avi, polonès i supervivent d’Auschwitz, va prometre no tornar a dir ni un sol mot en la seva llengua materna, la llengua del país que els havia traït. No soc historiador, com deia, i no sé valorar si Spiegelman, Gross o Halfon són justos, o si el que conten és representatiu del que va succeir. Tinc una convicció, però: diuen coses que s’han de poder dir.

El govern polonès no pensa el mateix. El president Andrzej Duda ha signat la controvertida llei que estableix una condemna de fins a tres anys de presó per a qui digui que la nació polonesa va ser còmplice dels crims de l’Holocaust. Fer servir l’expressió “camps de concentració polonesos” per referir-se a Auschwitz i altres camps (que, ningú no ho dubta, van ser construïts pels ocupants nazis) queda prohibit. Es tracta de preservar la dignitat del país, protegir-lo contra la difamació, ha aclarit el president.

La llei ha provocat la indignació d’Israel. No ha agradat als Estats Units, el gran aliat de Polònia. El que resulta pitjor, però, és que ha disparat la preocupació dels jueus de Polònia: els que encara hi viuen, després que els tres milions que hi vivien quedessin reduïts a menys de mig milió en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Tot plegat, en un clima d’antisemitisme creixent que la polèmica no contribueix, precisament, a apaivagar.

Legislar des del govern el que es pot dir en una obra literària, en una publicació científica o en un article de diari és la gran temptació en què cauen cada vegada més governs. Es dicta què ha de dir la història. Deu ser cosa de la postveritat. Les lleis que prohibeixen el negacionisme són dubtoses, per a mi almenys, des del punt de vista de la llibertat d’expressió. Les que poden servir per deixar en territori opac encara que sigui un sol crim de col·laboració amb règims com el nazi són alguna cosa de molt pitjor: fan tuf de feixisme. Succeeix a Polònia però és un signe dels temps.

Més informació:
– Article a “El Periódico”
– Article a “The Guardian”