Aquest article transcriu i tradueix al català el discurs que va fer Ben Okri al 90è Congrés del PEN Internacional que es va celebrar a Oxford del 26 al 30 de setembre del 2024. 

Ben Okri

Hi ha hagut alguna vegada un moment en què el món estigués en pau i el PEN no tingués res a fer? Hi ha hagut alguna vegada un dia en què no hi hagués guerres, dictadors, escriptors tancats a la presó o fugits a l’exili, algun moment en què el PEN pogués llevar-se i contemplar un món sense conflictes? En qualsevol cas, els reptes a què s’enfronta el PEN semblen estar fora de control.

La Carta del PEN és un dels grans documents del segle XX. No és tan sols és un document fundacional per a un segle de turbulències i violència sense precedents: és també el model per a tots els altres documents que van intentar plasmar i reunir l’esperança per a enfrontar-se al caos dels temps. Va ser una carta d’escriptors i poetes i assagistes. I va ser visionària en la mirada i d’efectes molt importants. Va posar en marxa un moviment extraordinari que ha sabut fer intervencions modestes però importants en un món dominat per la força bruta i les realitats del poder. És una prova que la ploma és més poderosa que l’espasa? No. Perquè el document no ha aturat les guerres i no sempre ha salvat els escriptors. No ha fet anar enrere la marea del mal. Però ha mostrat una cosa. Ha mostrat que la ploma és tan persistent com l’espasa. Ha mostrat que la ploma pot ser més persuasiva que l’espasa. També ha mostrat que la ploma pot sobreviure a l’espasa.

Mesurar el poder de la ploma i el poder de l’espasa en un mateix nivell és un acte il·lògic que només pot portar a la desesperació artística. I la desesperació no és una opció per als escriptors en un món que està fatalment esquinçat per les faccions i la guerra.

Cal que els escriptors en temps de guerra estiguin alerta. Perquè la guerra és la suspensió de l’ethos de la humanitat. La guerra és el regnat de la llei del desordre i de la brutalitat. En nom de les moltes raons que els països tenen per fer la guerra, es deixen de banda els valors de la civilització. Però és en temps de guerra quan l’escriptor considera que és més necessari aferrar-se a aquests valors i fer que els països també els respectin. Perquè la civilització no només mor en la guerra, sinó que l’instint civilitzador es brutalitza i la gent està obligada a acceptar tota mena de barbaritats com a norma. Com a escriptors no podem acceptar mai les barbaritats com a norma. La guerra promou el canibalisme moral, en què els líders fan de la destrucció dels seus semblants l’única condició per a la supervivència. Els escriptors en temps de guerra esdevenen els protectors ferotges d’un sentit perdut. Esdevenen custodis morals. Són un mirall per als monstres en què l’època està convertint el ciutadà normal, perquè els líders primer han de convertir els ciutadans en monstres que accepten una versió atroç de la humanitat abans que ells mateixos puguin submergir els seus països en una orgia de sang i mort.

Això no és cert de totes les guerres.  Perquè hi ha guerres d’agressió, guerres de conquesta i guerres justes. És a dir, hi ha guerres que cal lluitar per evitar ser esclaus, i hi ha guerres cal lluitar per alliberar-se del jou intolerable de l’opressió. Les guerres de les quals parlo són les guerres injustes, les impulsades per la conquesta i les que porten opressió.

L’escriptor ha de ser més valent en temps de guerra, però també un estrateg millor. Hem de trobar maneres astutes de reflectir les monstruositats dels temps sense deixar que ens consumeixin. Hem d’evitar esdevenir monstres nosaltres mateixos. Hem de fer cas de l’advertència de Nietzsche sobre l’abisme que mires i que també mira cap a tu.

Per tant, ningú no pot dir quina és la millor manera per a un escriptor de respondre davant els temps. Alguns podrien optar per oferir la benedicció de la calma i el seny, evitant la ràbia en favor de les qualitats més senzilles que ajuden la gent a recordar la seva humanitat i a evocar temps millors que vindran inevitablement. Altres podrien optar per exposar la crueltat dels temps directament i sense concessions. Altres podrien triar la sàtira. Alguns podrien optar pel dietari, per descriure el que succeeix dia a dia perquè la gent no se n’oblidi.

Però una cosa que els escriptors no poden triar és deixar-se derrotar pels temps. Els escriptors esdevenen herois mantenint el seny amb què somiar. Mantenint la claredat per escriure bé. Els escriptors sovint esdevenen els millors artistes possibles al centre de la tempesta. Ningú té dret a demanar-ho als escriptors, però és el que han de fer.

La veritat és que tots estem modelats per la qualitat dels nostres ideals. I els ideals del PEN, concentrats en la nostra Carta, són una barqueta amb la qual podem navegar per mars turbulents. Són una armadura en temps violents. Són una panacea en temps de bogeria. Perquè consagren els nostres millors valors i ens recorden què vol dir civilització i per què val la pena protegir-la quan les estructures de poder incendien els seus fonaments mateixos. Per als escriptors de tot arreu la Carta és un far d’esperança i solidaritat.

Sembla que els escriptors actuen sols, però han de mantenir un sentit mental i espiritual de comunitat, altrament escriuen en el buit. La condició de l’escriptor és paradoxal: alhora en soledat i en comunitat, tot sol i, tanmateix, escrivint i somiant per a milions de persones que no sospita.

Perquè l’escriptor és l’antídot contra els somnis i les distorsions del poder. L’escriptor s’enfronta als instints antihumans del poder, que han de crear deserts per plantar la ciutat ombrívola de la seva realitat desenfrenada i incontestable.

L’escriptor és el pregoner que amb la seva campana avisa la gent que les seves cases estan essent destruïdes des de dins.

L’escriptor és aquell que diu la veritat, posseït per l’àngel de la consciència o el dimoni de la ràbia.

L’escriptor porta somnis a les persones a qui han enverinat els somnis.

L’escriptor és el nen que recorda a la gent la bellesa del llimac, la màgia del centpeus i la poesia d’un bri d’herba.

Però de vegades, en la nostra necessitat de salvar els escriptors, de protegir-los, oblidem que dia a dia el món s’està morint i que no hi haurà món sobre el qual escriure si el món mor.

És hora que el PEN afegeixi la crisi climàtica a la seva Carta. Perquè la tasca primordial dels escriptors és reflectir el món de la natura. No podem defensar l’escriptor si ignorem la natura. Quin guany hi pot haver si ens salvem però perdem el nostre món? Els escriptors que són perseguits per cridar l’atenció sobre la devastació que estem causant a la natura tenen una especial necessitat de protecció. L’ethos de protegir el medi ambient hauria de convertir-se ara en una part central de la missió del PEN, en cas contrari estarem fallant en la responsabilitat solemne de ser els defensors de la terra sobre la qual descansa el nostre destí com a espècie.

L’arbre que ens dona paper, els pigments que ens donen tinta, el cel que aporta el nostre horitzó, l’aire que respirem, l’aigua que bevem, els aliments que mengem, són aspectes de la nostra supervivència i equilibri. No cal que us que expliqui fets depriments per recordar-vos que possiblement la humanitat és a l’últim capítol del seu destí si no resolem la crisi climàtica en els propers vint o trenta anys.

Però no cal que la nostra tasca estigui carregada de fatalitat. Podem cridar l’atenció sobre el que estem fent a la Terra celebrant la majestuositat de la natura. Podem oferir visions alternatives de futur. Podem lamentar el que s’està fent als nostres oceans, la destrucció dels peixos. Però una cosa que ja no podem fer és ser indiferents. Això no és un problema que hagin de resoldre els altres. No podem quedar-nos a veure com el món mor mentre només salvem els escriptors de les urpes de la guerra o de la presó profunda d’un altre dictador amb por de la veritat. Hem de trobar la manera de fer les dues coses.

Afortunadament no considerem que l’apassionada Carta del PEN sigui com les taules de la llei portades des del cim de la muntanya. És un document escrit per homes i dones atents als reptes del seu temps. És un document adaptable que s’amplia o es pot escurçar segons els temps ho requereixin i segons ens ho indiqui la consciència.

Per a mi el PEN és fonamentalment una organització de gran esperança no només en el poder de la ploma, sinó en el poder dels éssers humans per construir i donar forma a realitats acceptables. Al seus fonaments hi ha un gran pragmatisme. És un pragmatisme arrelat en la relació entre l’ésser humà i la societat, entre la visió i la realitat. Els vertaders pragmàtics són aquells que saben que el món és el lloc allà on s’han de fer realitat els nostres somnis i que la societat és en definitiva la llar de la nostra visió d’un món més feliç.

Octubre 2024