En definitiva, tots escrivim per a un diccionari
Joseph Brodsky

Encara que no s’especifiqui, aquest opuscle vol tenir el caràcter d’una indagació: com es viu avui l’ofici d’escriure en català. Naturalment, aquesta indagació pressuposa el fet que la literatura catalana existeix. Existeix i ve de molt lluny: comporta, en la seva diversitat de gèneres i formes, una tradició de segles i constitueix la memòria de les distintes veus i de les diverses respostes que els individus d’una comunitat lingüística han donat com a testimoni del seu ser en el món.

El teixit literari català s’ordeix inexorablement en llengua catalana i comparteix amb aquesta llengua el seu destí, el destí d’una llengua romànica que, present des dels orígens en la formació de la consciència europea, es veu avui amenaçada degut a una difícil penetració dins el mercat globalitzat de la comunicació on, com és natural, impera la llei del més fort i del mínim esforç. Sigui com sigui, és fàcil constatar que, sense que cap raó intrínseca ho justifiqui, la literatura catalana pateix avui una certa situació d’invisibilitat que la fa feble des del punt de vista de la producció editorial i que també l’afebleix greument dins els plans educatius de nivell mig i superior.

Podríem desitjar potser com a reforç de les que poden aportar les institucions catalanes, el suport d’unes lleis no dites, unes pautes de comportament per part d’un estat que assumís i respectés les diferències lingüístiques- com un patrimoni comú: una política de traduccions sàvia i responsable i unes estratègies de bon marketing diferencial dins una convincent propaganda. I podríem demanar també, per part d’aquells que tot i que no viuen en aquesta llengua sí que viuen en el seu territori, el respecte degut a la seva existència i a la de les persones que la parlen, l’interès bonhomiós per conèixer i reconèixer, en la literatura en llengua catalana, respostes ideològiques, culturals i estètiques als problemes existen-cials que les èpoques successives de la història han anat comportant i comporten. Però, en definitiva, la responsabilitat és nostra i la causa s’ho val.

Perquè la literatura catalana és una literatura que, igualment que les de les altres llengües minoritàries europees-, aporta una presència necessària en el concert- de les veus del món. Al cap i a la fi, i seguint el pensament dels grans filòsofs quan reflexionen sobre el fenomen del llenguatge, som a través d’una llengua, i la llengua catalana, una llengua viva i parlada, ha conformat i conforma una manera de ser en comunitat i, per tant, tota acció o omissió que, en els moments significatius, tendeixi a ignorar-la, és, a més d’una falta de respecte a les persones, una adhesió a la innombrable causa d’un extermini cultural.

Òbviament, ja sabem que mantenir una llengua i una literatura minoritària és car i complicat; però hem de pensar que si volem una societat plural i oberta a la convivència, si volem gent civilitzada i solidària, el fet literari seriós és el millor argument contra qualsevol forma de demagògia, l’estratègia de la qual consisteix a tenir només en compte la massa per acabar eliminant l’individu. En definitiva, la literatura- ofereix la millor representació de la diversitat humana, i infinites possibilitats de comprensió i d’interpretació dels fenòmens mundans i personals amb els que ens hem de relacionar cada dia.

Com diu Joseph Brodsky, una societat que impedeix l’existència natural de la literatura i la possibilitat d’aprendre de les obres literàries, està retardant el seu progrés i posa en perill el seu propi teixit.

Finalment, però, en l’arrel i per damunt de tots els arguments exposats, hi la les obres dels escriptors, la seves paraules- nascudes d’un imaginari simbòlic que ens humanitza, i vivificades per la dedicació a una llengua, una dedicació potser sense esperança ni recança, per dir-ho en paraules de Josep Carner, una dedicació que no s’estronca, i que continua i continuarà a través dels segles fins la fi dels segles, si és que hi ha fi dels segles, com diu Narcís Comadira.

El Centre Català de PEN creu també en el valor de la paraula com un espai de llibertat, convivència i civilització. I és per això que ha demanat a poetes, assagistes i novel·listes una breu reflexió sobre l’ofici d’escriure en català avui i sobre com veuen el futur de la literatura catalana. Perquè són ells i elles qui millor poden orientar aquesta indagació, i perquè estem convençuts de la importància de la seva acció i de les seves actituds en relació a la permanència i a la funció de la literatura com a memòria cultural, com a testimoniatge de la diversitat i com a provocadora de l’imprescindible cultiu de la imaginació simbòlica que funda i fa possibles les nostres relacions amb el món.

Dolors Oller
Presidenta del Centre Català del PEN