Ngũgĩ wa Thiong’o: literatura del món, no literatura global

Ngũgĩ wa Thiong’o durant una visita al PEN Català © Jan Nebot Torrella

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o acaba de visitar Barcelona, convidat pel PEN Català, el CCCB i Raig Verd, la casa editora que ja ha posat a disposició del lector català tres dels seus títols. La relació de Ngũgĩ (com ell vol ser anomenat) amb el PEN Català és antiga: l’any 1996 ja va visitar Barcelona i va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, promoguda pel PEN i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals). Aquest passat 10 de maig, en el col·loqui que va protagonitzar davant mig milenar de persones, al hall del CCCB, Ngũgĩ va recordar la declaració: “Tot en aquell text sonava a música celestial per a les meves oïdes”.

Les cròniques de l’endemà de l’acte públic destaquen la història de la seva decisió d’abandonar l’anglès com a llengua d’expressió literària i d’optar pel kikuiu, la seva llengua materna, i el swahili. Era l’any 1977. Ngũgĩ havia escrit una obra de teatre en kikuiu que l’havia portat a la presó. Hi va estar un any, i va ser allà on va decidir que ja no seria un més d’entre els escriptors africans que fan servir la llengua dels colonitzadors. Llavors va començar a escriure, sobre el paper higiènic de la presó, la seva primera novel·la en kikuiu. “No era un paper suau com el d’ara”, explica, “però era molt millor com a suport per escriure-hi”.

Ngũgĩ parla de com la relació entre llengües dominants i dominadores és un patró que es repeteix arreu del món: després d’una conferència a Nova Zelanda, o a Noruega, els parlants de maorí o de sami se li acosten per demanar-li com és que coneix tan bé la seva situació. Reivindica el que ell anomena “la base”, el punt de partida: aquella llengua a la qual algú pertany i a partir de la qual pot obrir-se a conèixer el món. Explica que el nombre de llengües no és mai un problema, sinó que el problema és la relació de jerarquia que s’hi estableix: el feudalisme lingüístic, en diu. Acaba amb una frase que els periodistes que s’havien trobat amb ell dos dies abans ja destacaven: “El monolingüisme és el diòxid de carboni de les cultures, el multilingüisme n’és l’oxigen”.

L’endemà, Ngũgĩ és el centre d’un seminari en què també participen Alícia Fuente-Calle, directora de programes de LINGUAPAX, i Simona Škrabec, membre de la Junta del PEN Català i Presidenta del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional. Amb més temps, i en un ambient més distès, Ngũgĩ pot aprofundir en alguns dels temes que se li proposen, com el de la descolonització de l’acadèmia, que li proposa Alícia Fuente-Calle. Explica que l’any 2010, per primera vegada un estudiant va poder acabar una carrera universitària després de fer tot el recorregut educatiu en hawaià. És el resultat, diu, de molts d’anys de lluita per la llengua dels pobladors originals de les illes. Continua fent servir comparacions per explicar la relació entre la protecció de totes les llengües i l’accés a la cultura universal. “Una llengua és una casa, però una casa d’allà on no podem sortir és una presó. El que fa que una casa sigui una casa és que en podem sortir i visitar les cases dels altres”.

Una llengua és una casa, però una casa d’allà on no podem sortir és una presó.

Simona Škrabec li planteja quin és el paper que ha de tenir la literatura en la defensa dels drets lingüístics.  L’impuls de la creativitat i les traduccions a totes les llengües de les grans obres de la literatura universal són elements fonamentals, creu Ngũgĩ. Amb les traduccions, les grans creacions de totes les literatures esdevenen capaces d’adreçar-se directament a parlants de centenars de llengües del món. Un personatge de Shakespeare, o del Mahabharata, entra en l’univers mental d’aquests nous lectors. Després, Ngũgĩ estableix una diferenciació il·luminadora: la que hi ha entre la “literatura del món”, que és la que es fa accessible a totos els habitants del planeta parlant les seves llengües, i la “literatura global”, la que es basa en la fantasia d’una sola llengua a través de la qual els lectors de tot el món han d’accedir a les creacions de l’esperit.

Carles Torner, director executiu del PEN Internacional, li demana per la importància que les literatures africanes es tradueixin entre elles. Ngũgĩ conta llavors una bella història. Un conte seu, una faula titulada “La revolució d’anar drets, o per què els humans caminem drets”, escrita originalment en kikuiu, va ser adoptada pel Col·lectiu Panafricà Jalada com una eina de difusió de les llengües africanes i de creació d’una cultura comuna feta a partir d’aquestes llengües. Gràcies a l’impuls d’aquest col·lectiu, el conte de Ngũgĩ està traduït a 55 llengües, la major part africanes. Això en fa el text literari traduït a més llengües africanes, i un dels més traduïts del món. El col·lectiu Jalada en vol fer el punt de partida d’un projecte molt més ambiciós de traduccions entre els diferents idiomes del continent.

Més informació:

– Conferència de Ngũgĩ al CCCB en vídeo
– Entrevista a “Nationalia”
– “La universalitat del kikuiu”, crònica de Júlia Bacardit a “Núvol”
– Crònica d’Anna Punsoda de la conferència al CCCB a “El Nacional”
– “La revolució de posar-no drets”: el conte de Ngũgĩ en anglès i dagaare
– La història del conte de Ngũgĩ, a “The Guardian”
– Pàgines de l’editorial Raig Verd sobre Ngũgĩ wa Thiong’o