02 - 05 - 2024 Mai més Farhad Babaei “Mai més” és un article de l’escriptor, editor i dissenyador gràfic iranià Farhad Babaei, publicat originalment en eslovac per la revista Kapitál el 17 de febrer de 2024, i en anglès a la web de l’ICORN. Babaei és l’actual resident ICORN a Bratislava, Eslovàquia. Si la llibertat pogués cantar una cançó, petita, més petita que la gola d’un ocell. Ahmad Shamou, poeta iranià Fa poc més d’un any que l’eslògan “Dona, vida, llibertat” va esdevenir la cançó més curta i alhora més sincera per expressar el desig dels iranians d’una societat més lliure. Una cançó que els iranians porten als llavis mentre continuen lluitant contra un règim despietat i les seves forces de seguretat. Amb aquest text breu, voldria retre homenatge a totes les dones i homes que avui són a la presó per haver defensat la llibertat i els drets civils. Està dedicat a la memòria d’aquells que han vist com les seves veus eren silenciades per sempre per les bales del totalitarisme. El setembre de 2022, Mahsa Amini, aleshores només de 22 anys, va morir com a conseqüència d’una brutal repressió per part de la “policia de la moral” iraniana. Una altra dona jove, Armita Geravand, va caure en coma després de protestar pel mocador islàmic obligatori i l’octubre del 2023 va morir a causa de les ferides rebudes. En el període entre aquests dos crims, les forces de seguretat a l’Iran han matat, empresonat i maltractat moltes més persones. Algunes han estat violades a la presó i s’han suïcidart quan n’han sortit. Posteriorment, la policia secreta ha intimidat les seves famílies i les autoritats no els han permès organitzar la tradicional processó fúnebre posterior a l’enterrament. L’Iran s’ha convertit, potser, en el país més trist del món en qüestió de mesos. Veure com augmenten cada dia el nombre de morts i el dol col·lectiu de tota una nació és una de les experiències més amargues que he viscut fins ara. Dia rere dia, víctima rere víctima, protesta rere protesta als carrers de tot el país. A la nit, la gent expressava el seu intens descontent cridant per la llibertat des de les finestres de casa seva. Sense cap mena de dubte, la policia disparava a les finestres per intimidar-los. El dictador iranià s’amagava al seu palau tot el temps, observant com els seus mercenaris el mantenien al poder mitjançant un vessament de sang constant. Niloofar Hamedi, una periodista de 31 anys, va ser una de les primeres a informar sobre el tracte brutal a les dones per part de la policia i sobre el que va passar a Mahsa Amini, a qui va visitar a l’hospital i la família de la qual va entrevistar. Gairebé immediatament, Hamedi va ser detinguda per les forces de seguretat i va ser condemnada a un any de presó sense cap judici. L’octubre de 2023 va ser condemnada a cinc anys de presó per publicar aquesta informació. Poc després de la mort de Mahsa Amini, les protestes inicialment disperses es van convertir de sobte en un gran moviment unit per l’eslògan “Dona, vida, llibertat”. Tanmateix, aquestes protestes van tenir un esperit diferent a les del 2017, 2015, 2007, o a les protestes estudiantils del 1999. Aquesta vegada, van ser liderades per la generació nascuda després del canvi de mil·lenni, l’anomenada Generació Z: joves capaços de llençar tota por en la seva crida a la llibertat. En pocs dies, aquest grup de joves va aconseguir crear una vasta xarxa que va donar lloc al moviment ‘Dona, Vida, Llibertat’, que reivindicava els drets humans bàsics, que es donen per fets a altres parts del món. Al mateix temps, desafiar l’ús obligatori del hijab és un vot “no” a un règim corrupte i repressiu. Els joves iranians es van adonar a poc a poc que el rebuig del hiyab obligatori només representaria l’inici d’una gran lluita, l’essència mateixa de la qual és el crit “No a la dictadura!”. Ho feien de la mateixa manera que Patricio Aylwin, el primer president de Xile deprés del derrocat Augusto Pinochet, cridava Nunca más en un estadi ple de gom a gom de la capital Santiago. En la meva opinió, després de dècades de lluita contra el règim teocràtic i de milers de vides iranianes perdudes durant els darrers 46 anys, aquest “gran no” pot representar l’inici d’una nova era de lluita per la llibertat, que erosioni gradualment els pilars de la dictadura fins que finalment s’esfondri el terrible bastió del totalitarisme. L’Iran es troba a les mans d’un règim que ha lligat religió i política, tot creant un monstre que només sobreviu a través de la repressió, la censura i els crims. Considero que això és una gran tragèdia històrica, no gaire diferent d’una guerra pel seu impacte en la societat. Els treballadors iranians es veuen obligats a fer hores extraordinàries de manera permanent, o a tenir diverses feines, i encara així els costa arribar a final de mes. Les dones no tenen cap possibilitat de defensar-se legalment en l’entorn de la llei islàmica i en un règim que afavoreix molt els homes. Els artistes estan constantment perseguits per malsons en forma de censura o presó. Els escriptors esperen mesos o fins i tot anys per obtenir un permís per publicar un llibre, si és que l’obtenen i si la seva obra no ha estat totalment prohibida. Ho he viscut de primera mà. Jo i també famílies iranianes, treballadors iranians, escriptors, artistes, estudiants i fins i tot escolars. Tot plegat, és com una una guerra civil que un règim repressiu lluita contra els seus propis ciutadans. No es pot entendre que el règim iranià hagi permès que s’emeti gas verinós a les escoles de noies, cosa que fa que sigui impossible que puguin anar a l’escola. Aquest crim va ser una resposta a les protestes en curs, destinada a intimidar i fer tornar l’obediència al dictador. La vida a l’Orient Mitjà i a l’Iran de vegades pren formes que semblen incomprensibles, fins i tot males de creure. Sí, el món és un lloc solitari que és encara més solitari per a les persones que viuen en dictadura, en una guerra o a la presó. El govern islamista a l’Iran utilitza la fe religiosa com a arma per sufocar qualsevol crida a una major llibertat. En ple segle XXI, recorda l’Edat Mitjana, en un país que, a més, té milers d’anys de civilització i cultura. Em crida l’atenció com els actuals governants de l’Iran s’assemblen als sacerdots medievals de l’època de la Inquisició. Així mateix, es podrien trobar semblances sorprenents amb el període comunista a Europa de l’Est. Als països totalitaris i comunistes, qualsevol protesta o crítica a les polítiques del Líder Suprem, qualsevol idea, imaginació, frase o línia de text no conformistes es considera delicte. Una persona que s’atreveix a explorar lliurement dins seu és considerada criminal i la seva vida perd tot valor. Si el poder decideix silenciar-los per sempre, esperen que la resta de la societat ho consideri natural. Un règim abusa de la religió amb aquesta finalitat, i en fa una ideologia política més. Una de les eines clau que fan servir els governs basats en una doctrina política o religioso-política determinada per mantenir el seu poder és la censura. En règims dictatorials, penetra a tots els àmbits de la societat, incloses les ments dels artistes i de la gent normal, on fa metàstasi com el càncer, tot menjant i ofegant progressivament l’esperit humà. Al seu llibre L’esperit de Praga, Ivan Klíma descriu el funcionament de la censura comunista amb molt de detall i amb precisió. Gairebé tot el que va escriure en aquest context ho hem experimentat directament jo i els meus amics escriptors i artistes: por a les forces de seguretat, assassinats en sèrie i desaparicions misterioses, actuacions secretes d’art underground, publicació de llibres en samizdat, discussions clandestines sobre llibres o pel·lícules prohibides. L’autor explica que l’activitat intel·lectual és impossible en règims totalitaris. L’individu adapta voluntàriament el seu pensament, independentment del que realment succeeixi dins seu, al marc de pensament oficial. Això crea inhibicions i limitacions que no permeten que la personalitat es desenvolupi completament. Així, l’espai en què es mou la vida i la ment humana s’estreny constantment. Ivan Klíma descriu amb força precisió el patró seguit per tots els governs totalitaris: mitjançant la censura i la repressió, suprimeixen la llibertat individual i creen una massa informe, que ha perdut la identitat. I una persona sense identitat no té res a dir. Per tant, considero que el moviment per la llibertat, format a l’Iran i liderat per dones, és un intent de vèncer aquesta supressió de la identitat individual i acabar amb la situació de les dones que han estat tancades pel règim totalitari. Un dels símbols que d’aquesta lluita heroica que derrotarà el conformisme és, sens dubte, Narges Mohammadi, la premi Nobel de la Pau iraniana empresonada. Fa anys que no veu els seus fills i no ha tingut l’oportunitat de veure’ls créixer. Tot i que ha estat torturada i intimidada pel règim durant molts anys, la seva veu mai s’ha apagat i encara es pot sentir amb la mateixa claredat. Els règims i dictadors totalitaris, en les seves diverses encarnacions, reprodueixen la novel·la 1984 de George Orwell. Allò que Orwell va preveure i va escriure a la seva novel·la ho hem experimentat o ho estem experimentant sota règims comunistes i totalitaris arreu del món. En el seu llibre Exorcising Terror, que relata el judici d’Augusto Pinochet, l’escriptor xilè Ariel Dorfman diu: “En els propers anys, haurem d’alliberar gradualment tots els llocs on Pinochet va deixar la seva maledicció”. Crec que la història ens ha demostrat que la llibertat, com una font d’aigua, sempre troba el seu camí i que les dones i els homes iranians aconseguiran finalment trencar aquesta maledicció amb el seu lema “Dona, vida, llibertat”. Els iranians tenen un camí llarg i gradual per davant. Moltes coses han de canviar fonamentalment, per exemple en les àrees de la cultura i les llibertats civils. La maledicció de la dictadura s’haurà d’eliminar del país pas a pas. No tinc una visió clara i precisa del futur, però sé i estic segur que aquesta cançó de la llibertat guanyarà al final. La gent guanyarà llibertats personals i drets civils, les mares i els pares no tindran por de la mort dels seus fills, les dones iranianes tindran els mateixos drets que els homes, els llibres clandestins, les pel·lícules i la música sortiran dels seus amagatalls i seran testimonis davant el públic del període sagnant i fosc del passat. Ens reunirem, ens llegirem, ens escoltarem i ens transmetrem lliurement el nostre art els uns als altres. A fora, darrere la porta, no hi haurà ningú esperant per arrestar-nos tan bon punt sortim. Mai més. No hi haurà ningú esperant a la porta per detenir-nos. Escrit amb respecte per tots els iranians que no han tingut por de plantar cara al règim islamista iranià i que lluiten pels seus drets civils i humans. I amb respecte a tots els escriptors, artistes i presos polítics de l’Iran i d’arreu del món que han perdut la vida o estan empresonats en mans de dictadures religioses o ideològiques.