Imatge de Boingboing.net

A finals del passat mes de novembre, aquest blog publicava un text titulat Novembre negre per a la llibertat d’expressió: s’hi repassaven fins a deu notícies que, aparegudes en el transcurs d’un mes, dibuixaven un paisatge devastador per a la llibertat d’expressió. Ninotaires de premsa i còmics radiofònics jutjats, professors imputats, advertències intimidatòries del Minsteri de l’Interior, plans governamentals per restringir l’accés a Internet, invitacions a la delació, intromissions dels poders de l’estat en les ràdios i televisions públiques, etcètera.

L’ofensiva, de llavors ençà, no s’ha aturat. Al costat dels activistes de les xarxes socials, els rapers semblen les víctimes preferides d’uns tribunals convertits en braços executors de la deriva autoritària del govern Rajoy: és el cas dels 12 membres del grup La Insurgencia, condemnats a dos anys i un dia de presó per l’Audiència Nacional. O del mallorquí Valtonyc, que aquests dies espera una resolució del Suprem respecte de la condemna de tres anys i sis mesos que li va dictar l’Audiència Nacional. En aquest mateix tribunal, l’antic TOP del franquisme, s’enfronta aquests dies Pablo Hasel a una petició de condemna de dos anys i nou mesos de presó, més una multa de 40.500 euros. Els delictes són sempre els mateixos: enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona i a d’altres institucions de l’Estat.

El procés català, mentrestant, segueix generant un devessall d’imputacions, amenaces i condemnes. Germà Bel, exdiputat de Junts pel Sí, és cridat a declarar davant fiscalia pels continguts d’uns tuits. L’actor Toni Albà també ha declarat per tuits humorístics sobre la jutgessa Carmen Lamela. Al filòsof i articulista Bernat Dedéu li cau una condemna de 18.000 euros per insults. Jordi Galves, crític literari, està sent investigat per un presumpte delicte d’odi a propòsit d’un article publicat a El Nacional.

De les darreres setmanes, ens quedam amb una imatge de la dignitat: el vídeo de Pablo Hasel declarant davant l’Audiència Nacional. Més enllà de la valoració que ens mereixin les seves cançons, les seves paraules ressonen com la denúncia més contundent contra l’aparatosa persecució de la dissidència en què s’han embrancat fiscals, jutges i cossos de seguretat, amb l’encoratjament del govern i l’aplaudiment gairebé unànime de la premsa: “Ara resulta que soc jo el culpable que el rei dilapidi els diners públics anant a caçar per Àfrica, o que es compri el silenci de les seves amants amb diners públics. Jo no en tinc la culpa, jo em limito a deixar-ne constància en cançons.” I més endavant: “I quina casualitat que els límits a la llibertat d’expressió sempre són per als mateixos. L’error, per als que volen condemnar-ne a presó, és que jo no desitgi bombes a catalans, a immigrants o a homosexuals, perquè si fos així jo no seria aquí assegut.” La persecució de la crítica sense cap consideració a la llibertat d’expressió i l’escandalós biaix ideològic en l’aplicació de la seva llei: Pablo Hasel retrata la justícia espanyola.

En mans dels aparells de l’estat, en mans de ministres, de fiscals, de policies i de jutges, els delictes d’odi, de calúmnia i d’enaltiment de terrorisme són la porta falsa per on s’esmuny la vella repressió de sempre, l’autoritarisme vergonyosament disfressat d’Imperi de la Llei. Reclamem la Llei en el sentit de justícia i demanem que mai l’opinió sigui delicte.