Article de Manel Ollé, professor titular d’Història i cultura de la Xina moderna i contemporània al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador del Màster en Estudis xinesos a la mateixa universitat.

“No s’han quedat en l’estètica dels colors i les performances: duen paraigües però per protegir-se dels gasos lacrimògens”

La tramitació a la cambra legislativa de Hong Kong del Projecte de Llei d’Extradició, que havia de permetre que les autoritats centrals xineses poguessin endur-se a Beijing a presumptes delinqüents (i possibles dissidents) situats en territori de Hong Kong, ha tornat a desfermar a l’antiga colònia británica, en aquestes últimes setmanes, una onada de manifestacions i protestes que no sembla que hagi d’aturar-se fàcilment.

La cosa ve de lluny i porta cua. Durant l’última década, el govern xinès ha trencat els compromisos adquirits als anys vuitanta i noranta del segle XX amb les autoritats colonials britàniques i amb la societat de Hong Kong. Estava, en teoria, garantit el manteniment d’una autonomia molt àmplia. Es garantia també el manteniment del règim de llibertats i drets civils, i es va pactar un calendari de desplegament d’una progressiva democratització plena en l’elecció dels diputats i del Governador a través del sufragi universal. Tot sota la divisa “un país, dos sistemes” que havia d’estar vigent cinquanta anys, des de 1997 fins el 2046.

Durant els primers anys de domini xinès, a grans trets, aquests compromisos es van respectar, en part per no crear turbulències social i financeres; i en part per mirar d’oferir un mirall exemplar i impecable als taiwanesos, que els permetés perdre la por a retornar a sobirania xinesa. La disminució del pes financer global de Hong Kong, i la reiterada i tossuda insistència de l’electorat taiwanès en votar opcions sobiranistes ha retitat els incentius a la contenció que havia tingut anteriorment el poder xinès.

El gir autoritari que ha emprès el nou lideratge xinès des de fa una dècada, especialment des de la consolidació en el poder de Xi Jinping, ha deixat forta petjada a Hong Kong. L’ofensiva econòmica pequinesa ha permès comprar i domesticar bona part dels mitjans de comunicació, la impunitat ha permès segrestar dissidents, empresaris o editors i llibreters que posaven en circulació biografies incòmodes dels líders xinesos, el trencament dels compromisos d’eleccions directes i de sufragi universal ha permès mantenir líders locals submissos, que han introduït en l’ensenyament la història patriòtica xinesa, el cant de l’himne o la promoció del mandarí en detriment del cantonès, entre altres. El poder legislatiu de Hong Kong només presenta una part dels diputats elegits per sufragi universal, mentre la resta s’escull a través un cos electoral indirecte, fet de col·legis professionals i altres cossos electorals sectorials, sempre elitistes i fàcilment controlats per Beijing. El governador l’escull el parlament a partir d’una terna proposada des de Beijing.

L’objectiu xinès de convertir lentament el que l’any de la retrocessió de 1997 era una plaça financera internacional vibrant i de primer ordre, que movia un volum equivalent al 30% de l’economia xinesa, en una ciutat amb un impacte econòmic limitat i regional s’ha anat aconseguint de forma eficient. Al procés de limitació de les llibertats se li han sumat la sempre endèmica crisi de l’habitatge i una joventut precaritzada i sobretot desvinculada del tot del relat èpic nacional xinès. Els somni xinès els queda molt lluny. I el futur no apunta a cap horitzó visible. El trencament del compromís de l’elecció amb sufragi universal va provocar entre 2013-2014 l’esclat de les protestes del Moviment dels Paraigües Grocs. Els joves van ocupar el centre de la ciutat de forma continuada durant més de dos mesos.

Malgrat el pes de la inspiració i mestratge en aquest moviment d’alguns líders (professors, polítics…) que venien de dècades anteriors, el protagonisme de les revoltes recents de Hong Kong cau en gent joveníssima, estudiants de batxillerat i d’universitat. Destaquen figures com les de Joshua Wong. De les demandes inicials de democràcia plena se’n van derivar reinvindicacions “localistes”, que demanen el manteniment de la singularitat i l’autogovern ampli, o fins i tot la independència de Hong Kong. Es partir del Moviment dels Paraigües Grocs que es van crear nous partits democràtics i sobiranistes que van aconseguir entrar al Parlament. Els empresonaments dels líders, la retirada de les actes de diputat i la il·legalització dels nous partits independentistes semblava haver escapçat la dinàmica de protesta, però la societat de Hong Kong s’ha mobilitzat aquest cop encara amb més força.

Durant les últimes setmanes s’han succeït les manifestacions massives i reiterades sense precedents, reprimides amb gasos lacrimògens i una violència policial que no ha fet més que encendre encara més els ànims. No s’han quedat en l’estètica dels colors i les performances: duen paraigües però per protegir-se dels gasos lacrimògens. I el “mur de John Lennon” que aplegava post-its reinvindicatius s’ha estès per tots els racons de la ciutat. La sensació d’impotència davant del silenci del govern, la repressió i el cinisme dels líders del G-20 reunitst fa poques setmanes al Japó, ha radicalitzat posicions i va culminar en la presa del Parlament de Hong Kong el primer de juliol, data carregada de fort simbolisme, en què es commemora el vint-i-dosè aniversari del retorn de Hong Kong a sobirania xinesa.

El trencament de vidres, les pintades sobre retrats de governadors, la retirada o pintada de símbols i escuts va donar una imatge que es va voler presentar com a violenta i descontrolada, però en els fets no es va produir cap ferit, i es va respectar escrupulosament el patrimoni i artístic i els objectes i pertinences dels diputats. Els joves assaltants ni tan sols van agafar cap beguda de les neveres dels diputats: es tractava d’una iconoclàstia calculada. Van concretar i concentrar la seva acció a pintar de negre consignes sobre els símbols d’un poder il·legítim, a pintar als murs… Al cap d’unes hores d’ocupació, es van retirar, sense esperar el desallotjament policial.

La contundència i l’audàcia en les actuacions de protesta (que ja ha costat alguna vida en intentar penjar pancartes, i que ha comportat també ferits en les manifestacions i algunes desenes de detinguts) està acompannyada per una gran capacitat de coordinació i de contenció estratégica. Es busca que el moviment guanyi adeptes, que no s’aturi ni col·lapsi, però cal tenir en compte que fins i tot els fets més greus i arriscats de l’assalt al Parlament han aconseguit, en les enquestes, un suport superior al 83% de la població enquestada.

El desafiament és enorme. La governadora de Hong Kong, Carrie Lam, ha anunciat que el projete de llei d’extradició “ha mort”, però no l’ha retirat. El seu mandat està completament desligitimat. Ha ofert converses, però ningú hi vol parlar. Les reinvindicacions tornen a posar l’èmfasi en la seva dimissió, i en defensa dels drets civils i democràtics, i s’associen en la resistència a tota intromissió de Beijing. Mentrestant, les autoritats xineses s’ho miren expectants des de fora, i segueixen treballant de forma incansable en una estratègia a mitjà termini que busca l’establiment d’un marc irreversible. Es vol convertir Hong Kong en un barri de Cantón, en una ciutat més del macro-projecte de l’Àrea Metropolitana de la Gran Badia, amb infraestructures i govern comú: una macro connurbació unificada, que ha de reunir sota un mateix marc administratiu les llargues desenes de milions d’habitants de les ciutats veïnes de Macau, Zhuhai, Shenzhen, Guangzhou, Huizhou, Hong Kong, etc.

La lluita per aconseguir el manteniment dels drets civils, l’autogovern i les llibertats, i sobretot el sufragi universal a les eleccions legislatives de 2020 i a les eleccions de governador de 2022, marquen un horitzó sense treva. Les coses llisquen fluïdes, i poden girar, insospitadament, en qualsevol direcció en quelsevol moment. Fins i tot sota la capa del poder enorme xinès, els ciutadans de Hong Kong no es donen per vençuts ni es dediquen a fer simulacres.