Foto: Oriol Bernad / Manifestació de suport al poble ucraïnès a Riga, Letònia.

En una entrevista a l’organització de notícies Truthout, el filòsof Noam Chomsky qualificava la invasió russa d’Ucraïna com un crim de guerra majúscul, comparable a la invasió nord-americana a l’Iraq o la invasió de Polònia per part de Hitler i Stalin el 1939, fet que desencadenaria la Segona Guerra Mundial.

El xoc emocional que generà l’inici d’una invasió a gran escala d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus el 24 de febrer passat es recordarà durant anys, si no dècades. No només pel fet de veure com un poble que tothom preveia indefens d’entrada era agredit sense cap justificació aparent, sinó per la por que una escalada militar pogués derivar en una nova guerra mundial.

Tanmateix, la resistència del poble ucraïnès i una resposta per part de la Unió Europea més unitària del que s’esperava en un principi, han anat substituint el dramatisme inicial per una acceptació cínica del conflicte, així com una resignació als efectes econòmics que se’n deriven. Després de més de dos mesos de guerra, controlar la inflació desbocada i poder assegurar el subministrament de gas s’han convertit en els principals maldecaps d’alguns líders europeus que, a part de fer la seva visita protocol·lària a Kíiv quan toqui, malden per fer bondat i oferir una resposta política que compleixi amb les expectatives del gran soci nord-americà.

Però és precisament la dificultat per assolir un acord polític en matèria de sancions econòmiques el que ha posat de manifest la profunda divergència que existeix en el si de la Unió Europea a l’hora de respondre conjuntament a un conflicte d’aquestes característiques. No és debades que els països més exigents a l’hora de sancionar l’agressió russa fossin, des de bon començament, les tres repúbliques bàltiques. En efecte, els sentiments de rebuig i empatia, així com de temor que varen aflorar als carrers de Tallinn, Riga o Vílnius durant les primeres hores del conflicte són difícils d’imaginar per qualsevol ciutadà francès, britànic o català. I és que tan sols aquelles nacions que visqueren sota el jou de l’imperialisme rus podien entendre la magnitud d’aquella agressió que, ben segur, tindria unes conseqüències imprevisibles per l’ordre geopolític internacional.

En aquest sentit, el trauma històric dels països bàltics amb Rússia no és una mera qüestió del passat, sinó quelcom que ha definit les seves relacions diplomàtiques amb la gran superpotència nuclear fins a l’actualitat. No està de més recordar que l’annexió de les repúbliques d’Estònia, Letònia i Lituània a la Unió Soviètica el 1940 va donar el tret de sortida a cinquanta anys d’ocupació i repressió política; de crim organitzat, tortures i deportacions en massa. Un període tràgic que, des de la perspectiva d’aquests països, fou igualment comparable a la barbàrie de l’imperialisme nazi. Però aquesta equiparació resulta difícil d’entendre a l’Europa occidental. Al cap i a la fi, fou la Rússia soviètica qui va contribuir de forma decisiva a assolir la victòria contra el feixisme el 1945. L’any en què mig món celebrava la derrota d’un totalitarisme mentre en legitimava l’establiment d’un altre que, a diferència del primer, trigaria cinc dècades a desaparèixer.

La relació històrica d’Ucraïna amb l’imperialisme rus és quelcom plenament compartit amb les repúbliques bàltiques; una relació igualment traumàtica d’opressió i assimilacionisme que es remunta a finals del segle XIX amb el règim tsarista, i que s’accentuarà posteriorment durant el llarg període sota domini soviètic. És imprescindible recordar que, igual que als bàltics, la repressió política i cultural a Ucraïna fou especialment dura durant les purgues estalinistes dels anys trenta, arribant al seu punt àlgid amb el període de l’Holodomor o Gran Fam perpetrada per Stalin, posteriorment conegut com el Genocidi o l’Holocaust ucraïnès.

En aquest sentit, el paral·lelisme històric que es pot traçar dels bàltics a Kíiv respecte a l’expansionisme rus no és només polític o geogràfic, sinó també cultural. La tendència europeista que ha experimentat Ucraïna durant els últims anys, fixant la mirada a l’oest per consolidar-se com una democràcia liberal avançada, fou també la principal preocupació de les repúbliques bàltiques a principis dels anys 90. Una preocupació comprensible, si tenim en compte que darrere s’hi amagava el desig de posar fi a un període traumàtic de gairebé tres segles sota domini rus.

Tornant al present, la lògica imperial de Putin darrere l’agressió militar a Ucraïna posa de manifest una vegada més la fragilitat del dret internacional, així com l’assumpció dels valors democràtics fonamentals que crèiem garantits a l’Europa del segle XXI. Per això, tant als bàltics com a Ucraïna estan convençuts que aquesta guerra no és un conflicte aïllat, sinó quelcom que podria alterar l’ordre geopolític a Europa des de la caiguda de l’URSS el 1991.

A diferència de l’Europa occidental, on a voltes ens oblidem del cost que vàrem pagar per poder viure en societats mínimament democràtiques, a Ucraïna i als bàltics recorden perfectament que la llibertat té un preu, i que aquesta s’ha de defensar. D’aquí ve la contundència en voler sancionar l’agressió militar russa, així com el seu suport incondicional a l’Aliança Atlàntica. No és estrany, doncs, que fos al Parlament d’Estònia on s’aprovés un decret que instava als estats membres de l’ONU a establir una zona d’exclusió aèria a Ucraïna, així com l’acord entre el Departament d’Estat dels Estats Units i el Govern de Letònia d’establir tropes militars de forma permanent al país, reforçant així la seguretat a la frontera nord-oriental de l’organització.

En definitiva, tant a les repúbliques bàltiques com a Ucraïna coneixen bé els errors històrics d’una Europa que sempre s’ha mirat amb recel, però mai de cara, la vella Rússia imperial que ara Putin torna a reivindicar. I és justament a Estònia, Letònia i Lituània on saben que la lluita del poble ucraïnès davant l’amenaça d’una nova ocupació representa el que és ben simple i senzill d’entendre; quelcom despullat d’ideologies o de moralismes tendenciosos de qui es mira el conflicte des de la distància: que la defensa de les llibertats no significa només defensar la pau, sinó garantir la supervivència d’un poble que no només es creu nació, sinó que es vol continuar exercint com a tal.

Text d’Oriol Bernad, filòsof, foto-periodista i col·laborador del PEN Català.