Irakli Kakabadze: “Si els escriptors no canviem el món global anirem cap a la catàstrofe”

Augusto Magaña / Irakli Kakabadze

Per Augusto Magaña

A Irakli Kakabadze, li agrada definir-se com un “esquizo-artista”. Poeta, narrador, dramaturg, performer, músic, intel·lectual, activista. Troba que aquests adjectius no l’acaben de definir i per això se’n va inventar un de nou. Va nàixer a Tiflis, capital de Geòrgia, i va haver de fugir a Barcelona l’any 2016, després que l’empresonaren i el torturaren per haver llegit un poema acusant un jutge d’haver estat còmplice dels “esquadrons de la mort”, grups paramilitars al servei de l’statu quo. Aquest és el tercer cop que s’ha hagut d’exiliar: ja ha estat dues vegades als Estats Units fugint de la persecució política. Ara viu en un pis del Born, gràcies al Programa Escriptor Acollit del PEN Català i l’Ajuntament de Barcelona. Aquí ha escrit la majoria dels poemes que componen “Revolta Permanent”, el llibre que acaba de publicar en versió trilingüe (català, anglès i georgià).

Augusto Magaña: Fa quasi un any que vas arribar a Barcelona. Ara hi publiques el teu primer llibre. Com t’hi trobes? L’exili ha marcat, d’alguna manera, la teua producció literària?
Irakli Kakabadze: Barcelona és una gran ciutat, no tinc motius per queixar-me de res. Ara bé, l’exili sempre influencia els escriptors. Quan Nabokov es va exiliar a Ítaca, s’avorria tant i estava tan malament, que va escriure Lolita… Perquè te’n faces una idea!

A. M.: I a tu, com t’ha afectat?
I.K.: És complicat de dir… ha sigut un camí d’alts i baixos. Naturalment, trobe molt a faltar el meu país i hi torne tan bon punt puc. Sempre espere tornar-hi. Això sí, el temps que passe fora també m’ajuda perquè puc concentrar-me, escriure, puc fer moltes coses. Puc fer moltes més coses a l’exili que al meu propi país. Estic d’acord amb Derrida quan explica que els escriptors han d’escapar de la pressió social, i ser gairebé desconeguts per poder escriure amb tota la llibertat. L’exili és molt difícil, però també va bé.

A. M.: Sempre t’has involucrat en l’activisme polític. Ara deus poder descansar-ne una mica, no? Com a escriptor, et sents obligat a denunciar les injustícies del teu país?
I. K.: Tots tenim responsabilitats polítiques, encara que els escriptors tenen una capacitat especial per a expressar-se, la qual cosa els atorga una responsabilitat social. Els escriptors són iconoclastes, van contra les icones i trenquen els dogmes, però, a molta gent, no els agrada sentir-ho.

A. M.: Per això el poder ha perseguit la figura de l’escriptor al llarg de la història, perquè sempre ha plantejat un discurs alternatiu al discurs dominant…
I. K.: Exactament. Ara els escriptors tenim un gran repte perquè, si no canviem el món global, on tots vivim com si fóra una única aldea, ens espera una situació horrible, molt semblant a la catàstrofe. Hem de canviar aquest sistema mundial marcat per la competitivitat i l’escassetat que només beneficia un grup de famílies dins dels set mil milions de persones que viuen al planeta. Per tant, el paper de l’art —de la literatura— és molt important. Hui dia, s’ha de renovar el discurs. El vell discurs fisiocràtic, de la biopolítica, no funciona. Hem aconseguit grans avanços tecnològics, però en termes de justícia social no hi ha cap millora. El repte actual és trobar un discurs polifònic, sense línies dominants que s’imposen sobre les altres. Ara només ens arriben les veus dominants, unes poques veus dominants, i oblidem les dels altres sis mil milions de persones.

A. M.: Com pot adoptar un escriptor el discurs polifònic de què parles?
I. K.: Els escriptors hem d’acostar-nos als treballadors. Hem de moure’ns: parlar amb els grangers de l’Índia, escoltar els llauradors d’Amèrica Central i la societat tan diversa que hi ha a l’Àfrica…

A. M.: …implica acostar-se als marges de la societat.
I. K.: Però és que aquests marges són la majoria absoluta del món! Mirant-ho bé, els mitjans de comunicació, els grans mitjans, només donen veu a un grup molt reduït de persones. Ningú no escolta la gent dels marges: no tenen veu! Com els la podem donar? Aquesta és la faena dels escriptors i dels reporters de hui dia.

Traducció de Neus Tirado Gual