05 - 09 - 2024 Escriure no et salvarà de l’aniquilació en Gaza Som testimonis d’una de les majors destruccions de llibres de la història humana. Universitats, escoles, museus, centres culturals, arxius, biblioteques i llibreries estan sent incinerades, dinamitades i devastades. És el que s’ha definit com a epistemicidi: la destrucció planificada de tot sistema de coneixement, cultural i lingüístic. Intel·lectuals, poetes, escriptores i professors són executats diàriament. Malgrat tot, Palestina ha assolit un 99,36% d’alfabetització en el jovent segons UNESCO, sent una de les societats més cultes de la Mediterrània. Però no, la cultura no els ha salvat. O potser sí. Jove en un concert de música a l’Institut Francés de la ciutat de Gaza / David Segarra David Segarra i Soler Mai vaig arribar a conèixer a Refaat Alareer, professor de literatura anglesa de la Universitat Gaza. Poeta i mentor d’una generació de palestins, i sobretot de palestines enamorades de la lectura i l’escriptura. En la tardor passada una universitat valenciana el va convidar al nostre país. Per aquesta raó ens vàrem escriure. Vaig imaginar un diàleg cultural fèrtil entre les dues ribes de la Mediterrània. Malauradament, va morir el set de desembre del 2023 en un bombardeig dirigit contra el que era el principal intel·lectual de la Franja. Anys enrere havia escrit un poema que s’iniciava així: “Si he de morir, tu hauràs de viure, per contar la meua història”. Als pocs dies de l’assassinat es van convertir en els versos més llegits del segle XXI. En setmanes havia sigut traduït voluntàriament a quasi totes les llengües del món. En la nostra llengua està en les varietats dialectals occidental i oriental. La vida, la mort i la resurrecció de l’obra de Refaat Alareer és potser una clau per entendre la literatura palestina. L’escriptura d’una civilització cosmopolita i mil·lenària, que escriu sota les flames i el plom. El mestre ja no està, però una generació dels seus estudiants continua escrivint. Irònicament, Refaat va aconseguir que començara a llegir el seu estimat Otel·lo de Shakespeare. El país dels llibres Com haureu estudiat, el primer alfabet de la història humana es va desenvolupar en el país de Canaan. En els territoris de l’actual Palestina i Líban. Van ser els cananeus, els anomenats fenicis pels grecs, els que van portar a la nostra terra l’alfabet que adaptarien els pobles ibers. D’aquest inici semita van desenvolupar-se la totalitat d’alfabets actuals del planeta terra. Sí, els hi devem llegir i escriure. Però qui són els palestins i les palestines? Què és la moderna nació palestina? És senzill i complex alhora: són la població nativa. Els descendents físics i culturals dels antics pobles cananeus, filisteus, israelites, samaritans, àrabs, nabateus, romans, perses, egipcis, kurds, armenis, i fins i tot dels croats medievals que es quedaren. Tal i com el nostre poble, són la suma d’estrats culturals històrics amalgamats en un territori. Això els hi fa, com a nosaltres, tindre una cultura profundament arrelada i connectada al seu entorn geogràfic: Àsia, Àfrica i Europa. La Mediterrània d’Homer i Maria del Mar Bonet és la mar de Gaza, Haifa i Jaffa, la de Mahmud Darwix i Rim Banna. Tan propers com som, i tant que ens han allunyat. La literatura palestina és de les més prolífiques, diverses i apassionants del món àrab. Si bé, la llengua àrab és la pròpia, l’anglés és també utilitzat. Cal recordar que Palestina formava part de l’Imperi Britànic entre les acaballes de la Primera Guerra Mundial i l’any 1948. La decisió d’escriure en anglés és un decisió política, per tal d’internacionalitzar un país que ni té estat, ni exèrcit, ni fronteres, ni la més mínima sobirania. Una bona manera d’apropar-se és mitjançant les antologies. I més que en els clàssics, ens centrarem en l’actual esclat de nous formats i gèneres, en les autores i autors actuals. Podem començar amb la ciència-ficció, en Palestine +100 dotze escriptors palestins imaginen la Palestina del 2048. A un segle de la Nakba, la catàstrofe, ens presenten relats que van del noir a noves tecnologies de control, d’universos paral·lels a política-ficció especulativa. El llibre va ser guanyador del English PEN Award del 2018. Continuem amb un llibre que reuneix trenta-huit relats curts de la Generació del Seixanta, un moment revolucionari en la història i l’art de Palestina. A land of stone and thyme és un llibre clau perquè enllaça les ombres del paradís perdut, l’exili de la terra, el refugi en ciutats hostils, la nova Babel, la mort en vida, la vida en la mort i els somnis del paradís redimit. Gaza writes back, nascut arran de la brutal operació Plom Fos del 2009, recull quinze històries i cròniques de joves escriptors que pel bloqueig militar mai han pogut eixir de la Franja. En 2022 va aparèixer una nova antologia, Light in Gaza: Writings born in fire, que reuneix una quinzena de textos, de l’assaig a la crònica, per tal d’imaginar futurs possibles, sembrant un futurisme palestí capaç d’esquivar el domini colonial. Un detall a agrair és que la versió digital és gratuïta. Recomanar també l’edició de primavera del 2024 de l’ArabLit Quarterly: Gaza! Gaza! Gaza! la revista de literatura àrab està dedicada a fer una panoràmica en l’espai i el temps de la creació, la investigació, i el pensament sobre Palestina: dels estudis històrics de l’origen del nom Gaza fins a un recull, inevitable, de poesia i poetes, però també amb pàgines per a extractes de novel·les i relats de ficció. Tot complementat amb art visual, novel·la gràfica i entrevistes. I no podem finalitzar aquesta primera aproximació sense esmentar l’obra de Sonia Nimr, autora de novel·les d’aventures juvenils fantàstiques, com la seua trilogia Thunderbird. Arrelades en la cultura i el llegendari popular palestí, tenen el mèrit de generar un marc i un món propi arrelat i molt feminista. En català podem llegir els clàssics de Mahmud Darwix, poeta nacional, a qui podríem comparar amb Vicent Andrés Estellés i Joan Salvat-Papasseit per la seua escriptura des del dolor i l’amor a la vida, la pàtria i el poble. Del novel·lista Ghassan Kanafani tenim reunits en un sòl vòlum Retorn a Haifa i Homes sota el sol, dures i molt sentides mostres del procés de desarrelament. L’autor va veure la seua carrera tallada en un atemptat israelià a Beirut. Com a novel·la d’acció política Kafer Enas és trepidant, confesse que la vaig acabar en un dia. I com no, Nakba del palestí-català Salah Jamal, un recull de petits relats entranyables i domèstics, còmics i dramàtics, que ens permeten copsar el dia a dia de la vida sota ocupació militar. D’Eter, editorial especialitzada en traduir de l’àrab al català és la novel·la La tragèdia d’en Saied Mattar. Situada a Haifa, està protagonitzada pels nadius palestins que van sobreviure a la neteja ètnica del quaranta-huit, i que ara són ciutadans de segona. Molt sonada va ser la premiada i polèmica novel·la Un detall menor, d’Adania Shibli, un viatge per investigar la violació i assassinat d’una jove beduïna en el context de la conquesta militar de Palestina. L’autora va rebre el suport d’incomptables escriptores i autors de tot el món, després de que per pressions polítiques es cancel·lara el seu premi a la fira literària de Frankfurt. PEN Català va posicionar-se el setze d’octubre així: “La cancel·lació d’un esdeveniment literari amb una reconeguda autora palestina a la Fira del Llibre de Frankfurt és un acte de ceguesa cultural i política”. I encara més significatiu és que es va organitzar un acte públic amb l’autora al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Per acabar aquest breu panorama tenim el poemari publicat en bilingüe àrab i català per l’editorial Adia, Totes les pedres. Un petit llibre de Bàssem an-Nabrís, part del programa d’escriptors acollits del PEN Català. Xiquets durant un festival de cultura tradicional i popular al camp de refugiats de Maghazi / David Segarra La poesia no és per als poetes Potser el fenomen literari més arrelat, potent i viu a Palestina siga la poesia. Allà no és un simple divertiment o la dèria de minúsculs cercles cults. El poema és la forma tradicional de la comunicació col·lectiva àrab, ja siga cult o popular, ja siga tradicional o modern, ja siga introspectiu o compromés. O tot alhora. Trobem versos en les universitats i en els camps, en els actes polítics i en les presons, en la música tradicional i en el rap, en els concursos de televisió i en qualsevol conversa. I fins i tot a casa nostra, perquè els versos de Refaat Alareer els hem vist i escoltat en les universitats de Barcelona, València, Lleida, Castelló, Alacant i Mallorca. I hem escoltat la poesia palestina en àrab, en anglés i en català. Fins i tot s’han tornat música nostra: Rafeef Ziadah, poeta palestina nascuda als camps de refugiats del Líban, va advertir-nos que “si em veieu plorar al mig de l’escenari, no entreu en pànic. Això és així. Ploreu amb amb mi, i sobretot lluiteu amb mi”. La banda catalana-valenciana Ovidi4 ha creat una electritzant col·laboració musical amb Mireia Vives, Borja Penalba i la palestina: Entre la pell i la ràbia. L’escriptura, com malauradament veiem diàriament, no té el poder de salvar ni la vida de l’escriptor ni la del seu poble. La bala, la bota, la bomba i la presó aixafen els cossos, els cors i els llibres, sí. Però potser la paraula guarda la memòria, el vers la història, i la cançó la cultura de la nació. Tal volta, fins i tot salva una mica l’ànima de l’escriptor i de la poeta. I de nosaltres, que llegim i escrivim ara. Petita llum dins meu, no muigues, encara que totes les galàxies del món ens encerclen. Hiba Abu Nada, poeta assassinada el vint d’octubre del 2023 a sa casa de la ciutat de Gaza. / Un ocell sostenint un món a les seues ales, el meu cor no era prou per sostenir tot açò. Haidar Ghazali, Gaza / Estic cansat Darrere meu hi ha la mar I el foc és davant meu Així, camine pel meu cor Cap al foc Rashid Hussein, Gaza / Un dia, tornarem a nàixer quan vosaltres no estigueu. Perquè aquesta terra ens coneix. És la nostra mare. Mosab Abu Toha, Gaza / Tot sembla conduir a la fi, o a l’inici de tot. Mohammed Moussa, Gaza //// El text conté múltiples enllaços a les fonts com a pràctica ètica i professional per tal de contrastar les informacions i les dades presentades. Els poemes han sigut traduïts per l’autor de l’anglés al català, contrastant alguns d’ells amb el text àrab original S’ha utilitzat l’estàndard valencià del català occidental. / David Segarra (València, 1976) és periodista i documentalista independent. Autor de Viure, morir i nàixer a Gaza (Sembra Llibres, 2014). Director dels documentals No s’apaguen les estreles (2022) i Balansiya (2024).