Conferència de Basem Al-Nabris durant la celebració del Dia de l’Escriptor Empresonat (30.11.12).

Quan vaig arribar a Barcelona, després d’una vida de repressió i persecució com a escriptor, el meu gran somni només era sentir-me segur. Estic molt fatigat i no volia res més que la seguretat. Per viure el que en diem una “vida normal”, com viuen els altres, els éssers humans. No hi havia cap altra ambició. Vaig estar empresonat en presons israelianes durant quatre anys. I quan l’exèrcit israelià va marxar de Gaza, tot tancant les fronteres, va arribar el govern de Hamàs i vaig patir un intent d’assassinat a mans de grups armats, milicians de Hamàs, a causa d’un article. Després vaig viure cinc anys consecutius sota arrest domiciliari, sense feina i vigilat. Això ho va patir també la meva família.

Ara, fa quatre mesos que visc aquí a Barcelona. Quatre mesos, tractant de fer front als detalls d’una “vida normal”, ja que el pres novament alliberat intenta d’adaptar-se a les noves càrregues de la llibertat. Per descomptat, es necessita temps i paciència, perquè no és fàcil. Sobretot perquè el PEN Català des del començament m’ha donat més del que em podía imaginar: la llibertat absoluta, de moviment i d’escriptura. Una llibertat que em fa venir mareig per la seva grandària.

Pel que fa de la meva vida a Gaza va ser, en molts sentits, semblant a la dels ocupants de la cova de Plató. És clar, és perquè sóc escriptor que es reflecteixen totes aquestes transformacions en la meva escriptura. Òbviament ara m’aboco a escriure i a publicar, sense por de qui em convocarà l’endemà per a un interrogatori policial, per part de les milícies que no tenen res a veure amb la cultura.

Sí, és cert que la meva manera d’escriure ha canviat i l’horitzó s’ha obert davant meu:  tot un gran univers de llibertat, aquí a Barcelona. La injustícia a Gaza era el principal motor que m’impulsava a l’escriure, i a Barcelona, ha esdevingut llibertat, el principal incentiu per a l’escriptura. Això és el que ha passat. I tinc la sort de ser aquí, sens dubte. Hi ha molts escriptors, tant al meu país com a tot l’Orient Mitjà, que continuen patint persecució, que tenen l’horitzó tancat davant seu, que ni tan sols  tenen esperança.

No tic cap dubte que sóc escriptor àrab i palestí, que escriu per a un públic principalment palestí i àrab. Aquest fet no ha canviat amb la meva estada a Europa. Però també sóc un poeta. Tinc l’ambició d’arribar al receptor europeu i català en particular. La poesia, com vostès saben, té un públic més ampli que els lectors d’un article. La poesia és de naturalesa existencial i humana i traspassa els límits geogràfics i les nacionalitats.

Quan vaig rebre a Gaza la invitació del PEN Català per a dos anys, vaig començar a buscar documentació i informació a la meva biblioteca i a Internet sobre la cultura catalana i la seva literatura. Per desgràcia, no vaig  trobar res en llengua àrab. Tot el que vaig trobar va ser una gran quantitat de publicacions, però sobre literatura espanyola. Aquest fet em va colpir i em va fer tornar a la realitat. Aquesta antiga nació, d’un poble semblant al poble palestí d’11 o 12 milions d’habitants, no hi ha dubte que la seva cultura és rica a causa dels seus creadors, poetes, novel•listes i artistes.

Des que he arribat, visc amb un desig profund d’escriure un llibre sobre la cultura catalana. Vull aprofitar aquesta oportunitat tan valuosa, i sent el primer escriptor àrab que resideix aquí donaré a conèixer als meus lectors de cultura àrab tot allò que pugui sobre la cultura catalana. Els meus lectors, a part d’en Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Gaudí i les estrelles del Barça no saben gaire res sobre la cultura catalana. En aquests moments estic escrivint un altre llibre, que és el meu diari de Barcelona.

Per acabar, m’agradaria donar les gràcies a l’ICORN, a l’estimada Carme Arenas, Presidenta del PEN Català, i els seus col•laboradors i col•laboradores, a l’estimada Raffaella Salierno, per tot el que m’han ofert i em continuen oferint. També al poble català que, a través de les seves administracions, fan possible la meva estada a Catalunya. Us agreixo molt l’absoluta llibertat de moviment i de pensament que m’esteu concedint. I estimo la  vostra disposició a proporcionar-me  l’ambient perfecte com a persona i com a escriptor. De tal manera que em dic a mi mateix i als meus amics àrabs aquí, que si les persones tenim un àngel de la guarda, jo en tinc molts en aquesta ciutat.

Per Barcelona, ciutat tan bonica, hi han passat i hi han viscut molts dels grans de la cultura del nostre temps. Com a escriptor, estic en deute amb poble de Catalunya i manifesto  el meu compromís de fer conèixer la nació catalana i la seva cultura als lectors àrabs.

Aquesta és la meva esperança i el meu desig. Això és el que faré. Gràcies per acompanyar-me.

Basem Al-Nabriss
30 d’octubre de 2012