Entrevista a Salem Zenia, primer autor dins el Programa Escriptor Acollit, 10 anys després de la seva arribada

Vaig marxar després d’una revolta que va acabar en un bassal de sang.

El 2006, el PEN Català posava en marxa el Programa Escriptor Acollit, de la mà de l’ICORN i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona com a ciutat acollidora. El primer escriptor acollit, que va arribar al cap d’un any, va ser el cabilenc Salem Zenia, amenaçat de mort al seu país, Algèria, com a defensor de la causa amaziga. Avui, Salem Zenia és un català més, completament integrat a la societat catalana, la cultura de la qual defensa com a pròpia. És el millor exemple d’integració i de l’èxit del programa. Salem ha estat des del primer dia un home generós, preocupat i solidari amb la societat d’acollida. Ha publicat en català una novel·la i dos llibres de poemes en català i amazic. És coautor del Diccionari català-amazic i acaba de ser escollit membre de la Junta del PEN Català. Carme Arenas, presidenta del PEN Català, conversa amb ell per valorar aquests deu anys d’estada a Catalunya i, també, la situació actual de la causa amaziga. 

Carme Arenas: Ara fa 10 anys que vas arribar a Catalunya per formar part del Programa Escriptor Acollit, que l’ICORN i el PEN Català acabaven de posar en marxa. Quina era la teva situació a la Cabília algeriana que t’obligués a demanar de sortir-ne?
Salem Zenia: És una llarga història feta de lluita i de patiment. Efectivament, ara fa 10 anys. Com si fos ahir. Dic com si fos ahir per dues raons: la primera pel temps que s’escapa i que no ens deixa acabar els nostres projectes o realitzar els nostres somnis. La segona, pel fet que a la meva terra, la Cabília, gairebé res no ha canviat en positiu. Vaig marxar després d’una revolta que va acabar en un bassal de sang d’una joventut abandonada, aïllada, reprimida físicament i fins als seus somnis. Amb un centenar de morts assassinats per les tropes del règim amb bales de guerra i centenars de ferits greus i amb una situació caòtica on la població estava atrapada entre la repressió del règim i els grups armats «islamistes» replegats a la Cabília, després del referèndum anomenat referèndum per la reconciliació nacional, una mena d’amnistia per a tots els bàndols que van ser actors de la guerra civil des del 1991 fins al 2002 oficialment i sense jutjar ningú.

C. A.: Quina valoració fas del programa i de la teva estada a Catalunya?
S. Z.: En 10 anys les coses han evolucionat molt i a vegades d’una manera molt ràpida. El programa, a més de ser un èxit a tots els nivells: cultural, polític, drets humans, agermanament, és un exemple de generositat i d’obertura. Fins i tot constitueix una veu no només des de Catalunya cap al món, sinó també una veu restituïda a les persones sense veu acollides a través del programa. Crec que últimament el reconeixement del PEN Català, a través dels premis que li han estat atorgats, és una prova de la seva eficàcia. He après a ser generós de l’actitud generosa que he trobat a Catalunya i també de la feina ben feta com a valor principal de tota una societat que aspira a l’existència pacifica, al costat i no en contra dels altres. Són valors que hem de perpetuar, difondre i ensenyar per un esdevenidor millor de pau i d’empatia.

C. A.: Un cop acabats els dos anys d’estada dins el programa, decideixes quedar-te a viure a Catalunya. Per què?
S. Z.: Com he explicat sempre, la decisió de marxar de la meva terra va ser precipitada per raons diverses, de seguretat, de censura, però sobretot de ganes d’informar i d’explicar la nostra situació al món. Una situació que ens tenia aïllats i tancats en un país que reflecteix una imatge d’un paradís tranquil travessat per rius de petroli i tubs de gas, però un país buit, sense gent. Dos anys no són res per dur a terme un projecte d’aquesta mena, quan es tracta d’informar, de convèncer i d’explicar que el meu país no és un paradís. Em vaig quedar per l’oportunitat i la llibertat relativa que tinc aquí, malgrat tenir una situació económica difícil, per continuar la meva obra i compartir la meva lluita amb una societat amb qui comparteixo els mateixos somnis.

C. A.: Quina valoració fas de la societat i de la cultura catalanes?
S. Z.: De la societat catalana hem après molt. Una societat viva, amb ganes extraordinàries de fer país, un gran sentit de la solidaritat, una cultura amant de compartir, oberta als altres dins un món que –ben al contrari– es tanca més a més, un món on els murs es construeixen cada dia i cada vegada més alts. El moviment “Volem acollir” no el trobarem a tot arreu. Surt d’aquesta actitud d’una societat amb una cultura que ha adquirit un altre nivell i que es projecta cap a una humanitat assumida.

C. A.: Des que vius a Catalunya, has publicat dos llibres de poemes, en amazic i català, i una novel·la. Com valores la teva inserció dins la societat literària catalana?
S. Z.: No és gens fàcil sostenir un ritme de treball i d’escriptura mentre estàs exiliat. Per aconseguir publicar les teves obres necessites fer un doble esforç i un suport d’amics i d’entitats, com el programa ‘Escriptor acollit’, justament. El poc que he publicat a Catalunya ha tingut èxit i estic content d’afegir un nou públic lector al meu públic tradicional. És una oportunitat per fer conèixer la cultura amaziga en general, la cultura i la literatura cabilenca en particular, i a través d’allò fer conèixer la cultura catalana al meu primer públic.

C. A.: També has confegit, amb Carles Múrcia, el Diccionari amazic-català, català-amazic, que és una eina fonamental d’integració de l’extensa comunitat amaziga a Catalunya. Com valores aquesta iniciativa pensada com a eina d’integració? Què ha significat dins el panorama de la filologia amaziga?
S. Z.: Efectivament, el diccionari és una eina fonamental. És el diccionari més important publicat últimament en aquestes dues llengües, gràcies a l’esforç de militants com en Carles Múrcia, en Carles Castellanos, en Hassan, l’Aziz i tots els altres sense oblidar el suport valuós del PEN Català. Per als amazics de Catalunya no només és una eina d’integració, també és una eina de recuperació de la seva llengua marginada i minoritzada. Fixa’t que fins ara no existeix cap diccionari amazic-amazic d’importància en els països d’origen on es parla encara l’amazic o els dialectes de l’amazic. Els règims nord-africans temen la revivificació de l’amazic, perquè saben molt bé que això acabarà amb la ideologia i la supremacia àrabo-musulmana al nord d’Àfrica.

C. A.: Ara el diccionari s’està acabant de digitalitzar gràcies a la col·laboració del PEN Català i del Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Política lingüística. Com valores aquest nou pas?
S. Z.: No acabarem de donar les gràcies a tots i agraïm molt el suport i l’ajuda de les entitats que han participat en aquest projecte. La digitalització és una eina de futur i ja estem en aquest “futur”. Crec que una llengua que no té presència en l’espai digital perdrà molt de la seva vitalitat. Hem d’aprofitar com a parlants de llengües minoritzades o sense estat aquesta oportunitat de marcar la nostra presència a través de l’espai digital i evitar els controls o els bloqueigs “estatals”.

Per a l’amazic la situació és molt complicada, a més de l’aïllament geogràfic que afavoreix la dialectalització, els amazics en general de moment han de fer front al mateix fenomen que és la ideologia àrabo-musulmana, que sosté el projecte d’esborrar tota presència cultural i lingüística amaziga a través de l’arabització i de la re-islamització forçada.

C. A.: Quina és la situació de la llengua amaziga, quant a la seva codificació?
S. Z.: Per a l’amazic la situació és molt complicada, a més de l’aïllament geogràfic que afavoreix la dialectalització, els amazics en general de moment han de fer front al mateix fenomen que és la ideologia àrabo-musulmana, que sosté el projecte d’esborrar tota presència cultural i lingüística amaziga a través de l’arabització i de la re-islamització forçada, tot utilitzant mitjans moderns com ara els mitjans de comunicació, la religió, les mesquites i sobretot una escola que adoctrina més que no dispensa saber. La feina de codificació va molt lentament i això a través de la militància present sobretot a la diàspora.

C. A.: Durant aquests 10 anys, quins canvis hi ha hagut a Algèria des del punt de vista polític?
S. Z.: No ha canviat gaire res. Al contrari, la situació ha empitjorat amb més desigualtats, més violència social i sense perspectives de futur. Al 2017 encara tenim el mateix personal polític que teníem als primers anys d’independència. Els més joves que manen ara mateix tenen 80 anys. Hi ha una colla de “partits polítics” que juga un rol d’opositor sense una oposició real. És una mena de teatre gegantí. El règim juga a la democràcia i els països “amics” a creure’l sota una corrupció generalitzada a tots els nivells, on tothom s’aprofita de la situació.

C. A.: Recentment hem conegut de manera poc detallada unes accions de revolta protagonitzada per grups amazics al Marroc. Els nostres mitjans n’han informat poc i de manera discontínua. Ens podries fer cinc cèntims de la situació?
S. Z.: Et refereixes al moviment social i cultural del Rif. Nosaltres tampoc estem informats. És una regió aïllada pel règim on els mitjans de comunicació sobretot estrangers no hi són benvinguts. Aquesta regió està castigada des de la guerra d’Abdelkrim (Dda Mohand), de fet va ser una doble guerra contra el Makhzen i contra la presència colonial. Una guerra que Abdelkrim i el Rif va perdre després que els seus adversaris  utilitzessin armes químiques  de manera deslleial. Fou un genocidi, els morts eren tant civils com militars, sense distinció. Bombes químiques llançades des de l’aire. Fins avui el Rif viu amb les seqüeles tant físiques com polítiques d’aquesta guerra. Una guerra colonial oblidada, un país oblidat.

El moviment actual és pacífic, només demana una vida digne i una mica de respecte a la seva cultura. La mort de Mohsin Fikri ha despertat la ràbia, el dolor, la marginació, la misèria, la corrupció i el mal viure d’un país (el Rif) que, des de fa dècades, reivindica la pau i la dignitat, però el règim només sap respondre amb repressió i violència. El Zefzafi, actualment empresonat amb un centenar dels seus companys i companyes deia en un dels seus discursos :“viurem dignes o morirem dignes”. Cal que sàpiguen que els amazics de tot arreu i els pobles que al món lluiten per les llibertats estan amb ells.