Bàssem An-Nabrís: “De dia soc a Barcelona, però de nit el cap se me’n va a Gaza”

Bàssem an-Nabrís va ser a Barcelona dins el programa Escriptor Acollit, de 2010 a 2012,  un programa del PEN Català compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. La persecució que ha patit és, en el seu cas, doble: la repressió israeliana i les amenaces del règim de Hamas a Gaza. Acabat el període, ha quedat a viure a Barcelona, i sent la vocació de donar a conèixer la ciutat i la cultura catalana al món àrab. Acaba de publicar La camisa blanca i altres contes, un petit volum de relats i microrelats, a la nova editorial Karwán.

Bàssem, a La camisa blanca i altres contes, gairebé tots aquests relats i microrelats, o petites estampes, són d’ambientació barcelonina. És Barcelona vista per un refugiat palestí. Em va sorprendre, perquè sembla que de la literatura d’un exiliat hem d’esperar més l’enyorança que no la mirada a la terra que l’acull.

Escric Barcelona perquè ara visc a Barcelona, i perquè vull escriure sobre Barcelona per donar-la a conèixer. Quan vaig arribar aquí, ara fa set anys, no sabia res de la cultura catalana. Al món àrab, la cultura espanyola és molt famosa, però no se sap gairebé res de Catalunya, de la seva llengua, de la seva cultura, de la seva literatura. I això és el que jo vull fer. Ara mateix, la meva feina és escriure sobre Catalunya per al Al-Araby Al-Jadeed, un diari que es llegeix a tot el món àrab. Hi escric sobre la situació política a Catalunya, sobre la seva vida, sobre la seva gent.

Però aquests relats s’han publicat en català i encara no han estat publicats en àrab, la llengua original i la llengua en què podries donar a conèixer Catalunya al món àrab.

Però això és per casualitat. Aquests relats formaran part d’un volum molt més gruixut, d’unes tres-centes pàgines, que es publicarà l’any vinent a Beirut, en àrab. La major part d’aquest llibre tindrà com a escenari Barcelona i Catalunya.

Els relats semblen estar escrits amb estimació cap a Barcelona.

Barcelona m’agrada. És una ciutat mediterrània, m’agrada el seu clima, m’agrada la seva gent. La trobo més propera a casa meva que una ciutat del nord d’Europa o dels Estats Units. Tinc companys d’exili que hi viuen i les troben ciutats sense vida. Si escric sobre Barcelona és perquè m’agrada: he viscut a Tel-Aviv o a El Caire i no n’escrit res, perquè no m’han agradat com Barcelona. Em sento afortunat de ser a Barcelona i li dono les gràcies.

El llibre té una secció, al final, amb mitja dotzena de textos de records de Gaza. No és ni una quarta part del llibre però conté alguns dels millors contes, al meu parer. I els més emotius, d’una emoció perfectament continguda.

Com no he d’enyorar la meva terra? Hi vaig viure fins als 52 anys, i ara fa set anys que no hi puc anar. Hi tenc la meva família. De dia visc a Barcelona, però de nit el cap se me’n va cap a Gaza.

En set anys no has aconseguit que la teva família es reunís amb tu?

No, fa anys que ho hem sol·licitat, però el govern de Rajoy no ha semblat tenir interès per facilitar l’entrada de refugiats.

Quina família hi tens?

Tota: la meva dona, els meus sis fills, excepte una filla que viu fora del país, i sis néts. Els meus tres fills homes tenen ara una edat molt difícil: vint-i-cinc, vint i setze anys, i em fan patir molt. D’ençà que a Gaza la situació s’ha tornat a posar tan violenta amb la repressió israeliana, cada divendres hi ha protestes i morts, morts de gent que no havia fet altra cosa que protestar. I jo cada divendres pateixo pels meus fills.

Fem una mica enrere, Bàssem. Tu arribes a Barcelona després de patir una doble persecució: la d’Israel i la del govern de Hamas a Gaza.

Sí, primer vaig patir la repressió d’Israel. He estat en total cinc anys a les presons d’Israel. La primera vegada tenia setze anys i no havia fet altra cosa que protestar contra l’ocupació. Una altra vegada em van tancar perquè algú havia escrit en una paret uns versos meus, uns versos sense nom d’autor i que eren d’un poema que no parlava de política. He passat setmanes en una cel·la de dos metres per dos metres i m’han torturat.

I amb quines acusacions t’han portat a la presó?

Israel no necessita acusacions. És un règim feixista. Una democràcia potser per als seus ciutadans, però feixista amb els palestins. Jo he estat un esquerrà, un comunista, i els comunistes no hem fet servir mai la violència, només la crítica. I això per a Israel és molt perillós. A Israel li van molt millor els palestins que posen bombes.

I després has estat amenaçat per Hamas.

M’han amenaçat, m’han atacat i m’han intentat matar. Una vegada dos explosius van esclatar a la cuina de casa meva quan la meva mare, la meva filla i jo n’acabàvem de sortir. Hamas també és un règim feixista. L’islamisme polític és una forma de feixisme. A les nenes els fan portar el hijab des dels quatre anys. Tinc una néta de vuit anys que porta hijab.

Quan Hamas arriba al poder a Gaza és quan demanes ser un escriptor refugiat.

Sí, però quan em varen parlar de la possibilitat de venir a Barcelona feia quatre anys que havia sol·licitat ser acollit en alguna ciutat. Jo, Barcelona, la coneixia pel futbol. A Palestina, el Barça és molt més famós que Barcelona. I ara estic molt agraït a Barcelona.

La situació a Gaza no millora.

No, Israel no té cap interès a millorar la situació de Gaza. Gaza és una immensa presó de gairebé dos milions d’habitants, que viuen en la misèria. No hi ha menjar, només tenen electricitat una hora al dia, hi falta de tot. El 80% de la població que hi viu són refugiats. La meva família és d’un poble que es diu Najd, en unes terres que van ser robades pels israelians el 1948. És a 40 km de Khan Yunis, allà on viu ara la meva família, però no hi podem anar. Ara és una ciutat israelina que es diu Sderot.

Sou desplaçats del 48.

Sí, i hem caigut sota un règim tan perillós com l’islamisme de Hamas. Això, a la meva família, històricament és un absurd, perquè som d’origen cristià. Segles enrere, tota la meva família era cristiana. Després molts es van convertir a l’islam, com van fer molts de palestins a l’època de l’Imperi Otomà. Ara som meitat musulmans i meitat cristians. I a la meva família hi ha gent de Hamas. Les coses són així. I jo, que soc comunista.

Una coexistència de religions que és històrica a Palestina però que retrocedeix.

Retrocedeix moltíssim. També retrocedeix la diversitat cultural. La llengua de la meva àvia no era l’àrab sinó l’arameu. Però la meva mare ja el parlava poc. I jo el parlo menys que la meva mare. I els meus fills ja no el parlen gens. És com una llei de vida.

I parles hebreu?

El parlo i l’escric tan bé com l’àrab. Des dels nou anys he fet feina a Tel-Aviv i altres ciutats d’Israel. He viscut molt a Israel. He viscut anys fent ús de l’hebreu durant tot el dia. Però a l’hora de somiar, somiava en àrab. Per això no m’he plantejat mai fer servir l’hebreu per fer literatura, com han fet alguns escriptors palestins.

I ets un lector de literatura en hebreu?

Sí, admiro la literatura israeliana. I tenc amics que són escriptors israelians. Tots coneixeu els grans noms com Abraham Yehoshua, Amos Oz o David Grossman. És una gran literatura, en un país amb un règim feixista. Et recomano una poeta jove que es diu Tal Nitzan: és una molt bona poeta, és jove, i també m’agraden les seves posicions polítiques.

Bàssem, hem acabat parlant molt de política. Et deu passar sempre, no?

Esclar, i a mi m’agrada molt més la literatura que la política. Però al meu país és impossible no parlar de política, tot és política. La política té relació amb el dolor de les persones, i per a mi les paraules van lligades al dolor. Per a mi, sense dolor no hi hauria escriptura.