Andrew Caruana: “Ma mare va ser víctima de les lleis antidifamació”

Andrew Caruana és un dels fills de Daphne Caruana Galizia, la periodista maltesa que va destacar per la denúncia de casos de corrupció que afectaven el govern del seu país, i que va ser assassinada el 16 d’octubre de 2017 mitjançant l’explosió d’un cotxe bomba. El text que segueix és el discurs que va fer el passat 20 de juny en un acte sobre lleis antidifamació organitzat pel PEN Internacional al Consell de Drets Humans de Nacions Unides, a Ginebra.

Som aquí avui per parlar de les lleis antidifamació i com són utilitzades sovint per suprimir la llibertat d’expressió. Però, per què soc aquí jo avui? Va ser un cotxe bomba, no una llei antidifamació, el que va fer que ma mare deixés d’escriure. Però hi ha una història més llarga i potser menys coneguda i és que, abans de la seva mort, la vida de la mare ja havia esdevingut una trista caricatura del que hauria de ser la vida d’un periodista de qualsevol país, per no parlar d’un estat membre de la Unió Europea.

Quan els meus germans i jo vam parlar públicament per primera vegada després de la mort de la mare, al Consell d’Europa d’Estrasburg fa uns mesos, un parlamentari maltès del partit governant ens va demanar que confirméssim que la mare tenia llibertat per escriure abans de ser assassinada. El parlamentari confonia llibertat i coratge.

La mare va escriure tot i les amenaces a què s’enfrontava, només perquè tenia el coratge i la fortalesa necessaris per pagar el preu pel qual escrivia.

Parlem, doncs, del preu que va pagar i del preu que encara pagaria si no hagués estat assassinada per exercir la llibertat d’expressió.

A part de dos incendis provocats a casa nostra, de l’enverinament d’innombrables gossos i de l’assetjament habitual, a internet i fora d’internet, la mare va ser víctima tant de la difamació com de les lleis civils i penals contra la difamació.

Va ser demandada per difamació al voltant de seixanta vegades durant la seva vida. Va ser demandada un cop per setmana de mitjana durant l’últim any de la seva vida. La majoria d’aquests casos van ser interposats contra ella per funcionaris públics, inclòs el primer ministre i altres membres del govern: les mateixes persones a qui corresponia promoure un entorn favorable per als periodistes.

Encara tenia pendents quaranta-set d’aquests casos quan va ser assassinada, incloent-hi cinc casos penals. Els seus comptes bancaris encara estaven bloquejats després d’una petició presentada pel ministre d’Economia i un membre del seu equip, en el marc de quatre casos de difamació que havien presentat contra ella.

El meu pare i els meus germans i jo hem heretat trenta-quatre d’aquests casos i el meu pare continua portant endavant la millor defensa possible, tot i que l’acusada sigui morta.

Com va afectar tot això a la mare? Molt poques vegades va perdre un cas de difamació. La realitat és que pocs d’aquests casos de difamació estan tancats. Els objectius dels demandants no solen ser guanyar ni deixar nets els seus noms.

El que he vist en els casos presentats contra la mare i la meva família —el meu germà gran, Matthew, també ha estat demandat pel primer ministre— és que l’objectiu primordial és la venjança, no la justícia. Les tàctiques utilitzades pels seus advocats asseguren que els casos s’arrosseguen tant de temps com sigui possible, fins i tot més enllà de la tomba, amb el màxim preu possible preu en termes de temps perdut, despeses i impacte psicològic. El ministre d’Economia, per exemple, no ha comparegut als tribunals ni una sola vegada en disset mesos per defensar el seu nom en els casos que ell mateix havia presentat.

Aquests casos turmentaven la mare. Però els assumptes de difamació que realment l’amenaçaven eren les cartes que va rebre dels advocats especialitzats en difamació del despatx Mishcon de Reya, al Regne Unit, durant últims mesos de la seva vida. De sobte, es va enfrontar a la perspectiva de la ruïna financera, només per satisfer les reclamacions que es presentaven contra ella a Londres.

I després de la seva mort, la meva família va descobrir que va ser demandada per quaranta milions de dòlars a Arizona per part d’un home que des de llavors ha estat acusat d’impagament de multes i de blanqueig de diners als Estats Units.

El que va fer que aquests casos fossin tan horribles per a la mare i tan perillosos per a la democràcia maltesa és en gran comptaven amb el vistiplau l’estat. La mare va publicar correus electrònics filtrats que mostren que l’empresa que ven els passaports maltesos, Henley & Partners, va sol·licitar i va rebre l’aprovació del primer ministre maltès i del seu cap de gabinet abans d’amenaçar de demandar-la a Londres. Al mateix temps, el 90% dels casos que es van presentar contra ella a Malta, que incloïen la immobilització d’actius, provenien de ministres, funcionaris del govern o beneficiaris corruptes de grans contractes públics. Deu dies abans de la seva mort, la mare em va dir: “Estan intentant fregir-me viva”. Cap d’ells es va veure forçat a dimitir, cap va perdre els seus lucratius contractes i, per descomptat, cap va ser investigat per la policia. Això va significar, i significa encara, que els principals escàndols de corrupció de Malta els havien de demostrar la mare i la meva família davant els tribunals on se l’acusa de difamació, en lloc de ser investigats per la policia i ser objecte de processos penals.

Les comissions solen ser molt bones per identificar problemes. Intentaré ajudar a evitar aquesta trampa proposant una solució específica que la mare va suggerir en una entrevista amb l’Institut de Premsa Internacional l’any passat.

Per il·lustrar aquesta solució faré servir un dels exemples més atroços de l’abús de la legislació antidifamació que la mare va enfrontar: un beneficiari d’un contracte governamental corrupte per valor de 200 milions d’euros va demandar-la dinou vegades per una sola notícia sobre el negoci. Quan la meva mare va preguntar a aquest home per què dinou vegades quan els tribunals només poden dictar compensacions una vegada per la mateixa acusació, la seva resposta va ser “perquè puc”. La meva mare havia de pagar dinou vegades la tarifa del tribunal per respondre als casos i havia de contractar un advocat per combatre dinou casos. Els casos continuen i els arguments contra la meva mare són febles. Però, què passa si guanyem o els casos o l’altra part es retira? Podríem cobrir els nostres costos legals, però no hi haurà cap altra multa contra aquest govern per utilitzar els tribunals per assetjar una periodista i la seva família supervivent. I l’acusador conservarà el seu contracte de 200 milions d’euros. Per a ell, els costos són insignificants. Per canviar aquest càlcul, la meva mare va suggerir que els jutjats puguin obligar a indemnitzar les víctimes de casos frívols i vexants. No és el cost de pagar una indemnització el que impedirà aquests abusos sinó el fet que les acusacions vergonyoses, en comptes posar entrebancs a un periodista, puguin enfortir-lo econòmicament.

En lloc d’això, el que va passar en el cas de la mare (l’estrès, els costos i l’aïllament que va patir) no només va servir per fer-li mal, sinó per dissuadir els altres, especialment les dones, de seguir les seves passes. En paraules pròpies, el govern de Malta i els seus col·laboradors van aconseguir transformar-la d’un model positiu a un model negatiu. Un exemple del destí que espera a qui gosi aprofundir massa o exercir la crítica amb massa eficàcia.

Ara bé, no seria sincer si no parlés dels canvis a la legislació sobre mitjans de comunicació que hi ha hagut a Malta després que la mare fos assassinada. Alguns dels instruments que es van fer servir per turmentar-la, com la legislació penal antidifamació o la immobilització d’actius, ja no són possibles.

Però si cal l’assassinat de la periodista més influent de Malta per aconseguir aquesta reforma modesta i inadequada, és una victòria que cap de nosaltres no ens podem permetre.

La realitat és que l’assassinat de la mare la va salvar d’una altra mena de mort: una mort per mil ferides infligides per les figures més poderoses de Malta utilitzant lleis creades per a protegir la reputació dels innocents enfront dels atacs dels poderosos.

Hauria estat una mort molt menys horrible, però podria haver estat igual de definitiva.

Gràcies.

Més informació:
– Text del discurs en anglès
– Comunicat del PEN Internacional i altres entitats després de l’assassinat de Daphne Caruana Galizia
-Cerca de notícies sobre Daphne Caruana a The Guardian

Traducció de Miquel Àngel Llauger