Conversem amb Ali Lmrabet a les oficines del PEN Català poc abans de l’atorgament del premi Veu Lliure el 15 de novembre al Casal Can Alcover, de Palma. L’entitat reconeix així el seu compromís amb la defensa de la llibertat d’expressió al Marroc. 
Després de deixar el món diplomàtic de les ambaixades a Amèrica Llatina, per haver denunciat corrupció, Ali Lmrabet comença a fer col·laboracions en diaris. Amb la mort de Hassan II l’any 1999 i l’arribada de Mohamed VI, la societat marroquina va pensar que arribava la democràcia al seu país. En aquell moment, Lmrabet és nomenat cap de redacció de la coneguda revista Le Journal, fins que acaba dimitint després de la publicació de l’article “Els homes passen, però el sistema roman” al diari Courrier International. Finalment la revista va ser prohibida l’any 2000.

Vas escriure en diaris i revistes coneguts com La Vie Économique o Le Journal, fins que decideixes fundar la teva revista. En aquell moment, el 2000, com et planteges tirar endavant un nou projecte?
Decideixo engegar un projecte propi l’any 2000, sota el nom de Demain, però de seguida és prohibit pel primer ministre socialista Abderrahman Yusufi. El règim no deixa d’actuar i un periodista pròxim al ministre socialista Yusufi diu en una entrevista a la televisió que una revista com la meva vivia de la publicitat i, que si paraven de donar-nos publicitat, moriríem per falta de finançament.

Les teves revistes Demain magazine i Doumane  de seguida tenen molt d’èxit. Quins creus que van ser els factors de l’èxit? Qui eren els lectors de les teves revistes?
Demain magazine (2001-2003) era un magazine, un tabloide, un diari de petit format, feta amb un paper més barat, important quan es vol tirar endavant un projecte que arribi a tothom amb un preu assequible. La revista aportava informació, però estava acompanyada de dibuixos i caricatures. Segueix el model de la revista francesa Le Canard enchaîné, però les caricatures s’assemblaven a les d’El Jueves.

Tornen les prohibicions. L’èxit de Demain magazine no es pot permetre (arriba a un tiratge de 60.000 exemplars) i la revista és prohibida. Decideixo fundar la seva versió en àrab, Doumane, el 2002 també pensant en aquells lectors que no llegeixen francès. L’èxit és immediat. Les dues revistes conviuen durant 7 mesos.

El 2003 reps l’acusació d’atemptat contra la monarquia. Quines eren les acusacions? Com ho afrontes?
Arran de la publicació d’una caricatura sobre el pressupost reial on es veien 3 mans recollint diners, vaig ser acusat d’atemptat contra la monarquia, atemptat contra la integritat territorial, per parlar del “Sàhara Occidental” i no del “Sàhara marroquí” com volia el règim, i falta de respecte al rei. El mes de maig del mateix any se celebra un judici i se’m condemna a 4 anys de presó, després de l’apel·lació a 3 anys (el fiscal en demanava 20). M’envien a la presó de Salé, prop de Rabat, una presó d’alta seguretat.

Des de Barcelona, la teva companya, crea el Comitè de Suport a Ali Lmrabet. Com va ser rebuda la pressió internacional pel règim?
De seguida, Laura Feliu va crear el Comitè de Suport a Ali Lmrabet amb tot un seguit d’iniciatives a nivell, sobretot, polític i periodístic. Durant l’empresonament vaig fer dues vagues de fam. Vaig comptar amb el suport de coneguts periodistes com Luis del Olmo, amb qui col·laborava, des de feia un temps, al seu programa de ràdio. Coneixia periodistes d’aquí, perquè havia estat el representant de Reporters Sense Fronteres al Marroc.

No vas voler acceptar l’indult.  Explica’ns com va anar?
Em van indultar el gener de 2004, després d’haver rebutjat l’indult (el règim s’havia posat en contacte amb familiars meus per convèncer-me). Finalment, el règim decideix indultar 30 persones i  m’hi van incloure, perquè no diguessin que m’havien indultat només a mi a causa de els pressions internacionals.

Després de la presó, treballes per al diari El Mundo (2004-2008), era diferent escriure des de fora del Marroc?
El diari El Mundo m’encarrega el 2005 un reportatge sobre els camps de refugiats dels sahrauís de Tinduf i faig fer una entrevista al difunt president de la RASD del Front Polisari, Mohamed Abdelaziz. Després d’aquest reportatge, se’m va prohibir exercir el periodisme al Marroc durant 10 anys per haver declarat a un periodista marroquí que els refugiats dels campaments de refugiats de Tinduf són, òbviament, refugiats. Així els defineix l’ONU.

En els últims anys, intentes engegar iniciatives com una pàgina a internet i també pateixes censura.
El 2015, després de la fi de la prohibició de 10 anys, vaig voler engegar un nou projecte, però el règim sempre busca impediments. Amb la prohibició de renovar-me el DNI, document imprescindible per a qualsevol iniciativa, no podia engegar cap nou projecte. Fins i tot em vaig trobar amb comissaries que tancaven quan hi anava per renovar el document.
No he pogut treballar mai més en el meu país, malgrat nombroses ofertes de feina, ja que els periodistes d’allà reben pressions. En el meu país, no puc treballar ni de porter, i ho dic amb molt de respecte cap a  les ordenances, perquè el meu pare va ser porter de l’administració marroquina. El 2011 vaig engegar el projecte de Demain online amb 173.000 visites en un dia. Hi havia dies que també l’havia de suspendre per atacs informàtics.

Quina és la situació actual de la premsa al Marroc?
Taoufik Bouachrin, director del diari Ajbar Al Yaoun, ha estat condemnat a 15 anys, amb acusacions de violacions, tràfic de dones blanques, etc. En realitat, per fer la seva feina sense traves, com ho vam poder verificar durant el judici…
Hajar Raisouni va ser acusada d’haver avortat de la seva parella. Han falsificat fins i tot l’informe que el metge havia fet dient que no era cert. En un país amb 800 avortaments il·legals al dia!
Hamid Mahdaoui va ser condemnat a 3 anys de presó per cobrir les revoltes del Rif.

Què diries a aquells que creuen que el Marroc ha fet passes cap a una transició democràtica?
Ho segueixen dient diverses personalitats estrangeres des de la independència del Marroc el 1956. Uns, per interessos espuris de l’Estat; altres, pel plaer de ser ben vistos per una dictadura oriental com la marroquina, que sap recompensar els seus defensors. Expresidents francesos de la República passen les seves vacances al sud del Marroc, a la vista de tot el món, i no paguen ni un sol euro. Expresidents socialistes, allotjats a les suites dels millors hotels de luxe, sempre a càrrec de la hisenda marroquina, etc.
Hi ha també escàndols sexuals a Marràqueix que el regim marroquí va tapar al Marroc, però no ho va poder fer-ho a França i que implica diverses personalitats franceses, de la dreta i de l’esquerra. Tot això, no ho dic jo, ho afirmen informacions publicades que qualsevol persona pot trobar en un web amb tot luxe de detalls i proves.

Text: Helena Pol, vocal del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català