Foto: Guy Ducker / Writers Rebel

Foto: Guy Ducker / Writers Rebel

(Intervenció de Zadie Smith a la manifestació The Big One, a Londres, dia 21 d’abril de 2023) Publicació original: Writers Rebel.

Hola. Avui us vull parlar d’un home que es diu Craig Mackinlay, diputat. Craig fa campanya en contra de les polítiques ecològiques més emblemàtiques i actualment se l’acusa de no declarar que dos dels seus empleats tenen vincles estrets amb Net Zero Watch, un grup de pressió que promou l’escepticisme climàtic i que opera des de les oficines d’aquí mateix, a Tufton Street. Però en realitat no és d’això que conec Craig. Vaig trobar el seu nom per primera vegada entre els signants d’una carta a The Telegraph. La van escriure alguns parlamentaris conservadors que es feien dir “El grup del sentit comú” i acusaven el National Trust** d’haver-se “maquillat amb el dogma cultural marxista, conegut col·loquialment com l’agenda woke”. Era una carta molt dramàtica, plena d’aquest tipus de llenguatge colorit, però li faltava un ingredient essencial: el “sentit comú”. Perquè la relació financera directa entre, per exemple, una propietat del National Trust com Stowe House, a Buckinghamshire, i la plantació de sucre del duc de Buckingham a Jamaica, per descomptat no és un “fet culturalment marxista”, ni tan sols un fet woke: és simplement un fet històric real. I els fets reals, fins i tot els dolorosos, són, per a mi, la definició mateixa del sentit comú. Ens permeten conèixer la veritat, perquè puguem viure en la realitat, més que no en l’engany. Són el sentit que tenim en comú. Sigui com sigui: jo sento el mateix desig de compartir un “sentit comú” quan penso en el planeta en conjunt. Però jo, com tothom pel que fa al clima, em menteixo a mi mateixa tot el temps. Com va dir G.K. Chesterton, “els homes sempre poden estar cecs a alguna cosa sempre que sigui prou gran”.

La veritat és que si em quedo aquí i envesteixo Tufton Street, mentre continuo caminant amb una ampolla de plàstic a la mà, aleshores no he pogut fer ni el gest més petit que ha de fer un ciutadà en una emergència climàtica. És fàcil acusar un home com Craig Mackinlay de desvergonyiment, però no som tots una mica desvergonyits a la nostra manera? Tot vivim en alguna forma de negació. O potser hi ha una diferència entre negar-se alguna cosa a un mateix i fomentar la negació en els altres? Perquè aquesta és la feina de la gent que treballa aquí, a Tufton Street. Es consideren “negacionistes del canvi climàtic”? Ho dubto. És una mica com quan Craig va signar aquella carta a The Telegraph: no estava negant res, realment, només estava sent pragmàtic. La visió del món d’aquella carta era: el que va passar, va passar. Per l’amor de Déu, no fem malbé un bon te amb pastes en una propietat del National Trust pensant realment en la història. I imagino que Craig i la majoria de la gent que treballa a Tufton Street tampoc es consideren ells mateixos uns negacionistes climàtics. Segur que Craig simplement es considera un conservador econòmic amb sentit comú. Un home preocupat per la salut de l’economia, que no veu per què ell i els seus amics haurien de perdre molts diners a curt termini pel bé d’un futur a llarg termini que no viuran de totes maneres, perquè, en algun moment, com tots els éssers humans, Craig Mackinlay morirà.

La gent es diu tota mena de coses. Els activistes no han de preocupar-se ni saber el tipus de coses que la gent es diu a si mateixa: la feina d’un activista és actuar. Però els novel·listes no poden evitar fer-se preguntes. En això som diferents. Els activistes s’enfaden molt, per exemple, amb els negacionistes (negadors de la història, de la ciència), però jo en realitat prefereixo els negacionistes a la mena de gent que trobeu a Tufton Street, a qui diria pragmàtics. La negació real té un fort aspecte freudià. És una mena de repulsió reprimida. Els que neguen l’Holocaust, per exemple, o que es neguen a enfrontar-se a la magnitud d’aquest sistema de capital racista anomenat esclavitud, totes aquestes persones segurament han de tenir almenys, en el fons, una comprensió real de l’horror, en cas contrari no tindrien necessitat de negació. Simplement, acceptarien l’assassinat i el benefici, i considerarien que són feina ben feta. I de tant en tant et trobes amb aquestes persones, nazis i sociòpates diversos, l’odi dels quals és pur. Sense diluir, sense dissimular.

Crec que hi ha una divisió semblant dins del negacionisme climàtic. Sens dubte, coneixeu el que és purament sociòpata i ideològic. Els col·legues de la banca tecnocràtica, que saben que el canvi climàtic és real, però confien que el mercat i la tecnologia ho resoldran, perquè la riquesa, en la seva ment, sempre solucionarà els problemes que crea ella mateixa, o els que creuen que qualsevol que interfereixi en aquest procés és, per definició, un comunista ressentit que intenta afeblir l’economia. O aquells nois alegres de la realpolitik que masteguen les xifres i argumenten que el canvi climàtic crearà “només” una reducció del 20% del PIB, la major part de la qual serà absorbida per Àfrica, aquesta col·lecció de “països de merda” de què va parlar l’expresident nord-americà amb tanta simpatia. Alguns d’aquests tipus fan feina a Tufton Street, sens dubte, però no crec que estiguin generalitzats entre la població general. Tinc la sensació que la major part del negacionisme climàtic entre la gent del carrer és realment sincer. Perquè la veritat és massa terrible per contemplar-la: molts matins em llevo jo mateix en un estat de negació. Entenc per què tanta gent voldria fugir tant de l’amenaça d’extinció com de la intolerable idea que ens hem construït aquest futur trist nosaltres mateixos, col·lectivament, amb les nostres pròpies mans humanes tacades, mentre agafem les nostres petites ampolles d’aigua de plàstic. Qui no voldria negar això?

Però aquí, a Tufton Street, com dic, no hi trobes molts negacionistes sincers ni massa sociòpates plens d’odi. A Tufton Street hi trobem conservadors econòmics assenyats, lúcids i de sentit comú. La mena de persones amb quatre fills a escoles de 40.000 lliures el trimestre, gent que espera traslladar-se d’Islington a Notting Hill i que s’ha acostumat a les vacances al Carib tant al febrer com a l’abril, i potser també per Nadal, i que somien veure, d’aquí a uns anys, el seu nom a la porta d’alguna ala de la seva antiga universitat, i fins i tot, qui sap –un dia– tenir algun tipus de iot de vela de bona mida. No són tan grans com els somnis dels multimilionaris, però són lluny de la visió econòmica estreta del vostre diputat ordinari, que viu limitat per un sou comparativament miserable. La gent de Tufton Street té somnis més grans. En algun lloc entre els somnis d’un banquer i els de Rishi Sunak, diguem-ne. I el que és molt incòmode per als seus somnis és tota aquesta avorrida “histèria climàtica”. Tots aquests molestos periodistes d’esquerres que insisteixen en el nivell del mar. Tots aquests científics que repeteixen fets incòmodes. Tots aquests actors culturalment marxistes i escriptors woke que fan discursos com si ocupessin una posició moralment superior, i que ni tan sols agafen mai un avió a Jamaica ni compren una ampolla d’aigua de plàstic. Però el més pertorbador i la més gran amenaça existencial sou tots vosaltres, els joves que sou carrer, que porteu rètols melodramàtics sobre el vostre futur i la fi del món. Perquè alguns dels homes i dones de Tufton Street tenen fills, i realment no volen que els fills facin càlculs, i després mirin els pares com si fossin els dolents… Una cosa que sabem els novel·listes és que no hi ha ningú que realment es consideri el dolent, i menys encara el pragmàtic. El pragmàtic sempre fa el que faria qualsevol persona raonable, si estigués a la seva pell. Simplement, intenta mantenir la família amb l’estil a què s’ha acostumat. Només amb l’esperança de fer una mica de diners mentre brilla el sol. Al llarg dels anys, persones tan aparentment raonables han fet fortuna per a les seves famílies amb el treball forçat, la pagesia sotmesa, els treballadors del ferro i el carbó, el cotó de les fàbriques, el cobalt extret pels nens, i per què s’ha d’aturar aquest tren de diners fàcils, per als residents de Tufton Street? De la mateixa manera que els joves amb prou feines poden creure que la seva joventut hagi de coincidir amb l’amenaça d’extinció, els grups de pressió de Tufton Street se senten profundament agreujats quan descobreixen que els seus plans per duplicar la seva cartera estan amenaçats per un munt de marxistes culturals que gemeguen sobre la temperatura i els mars i els episodis climàtics extrems.

És prou difícil lluitar contra el tipus de negació sincera que sorgeix de tants cors. És prou dur combatre ideòlegs i sociòpates. Però el que ho fa desmesuradament més difícil és quan un grup de conservadors econòmics cobdiciosos, enganyosos, despectius, cínics i amb l’ull posat en les oportunitats de guanyar doblers decideix inundar i manipular un sistema polític amb diners per fer lobby, per assegurar-se els seus propis mitjans de vida, plenament conscients que ho fan a costa dels mitjans de subsistència –i de les vides reals– de milions de persones.

El Mal no és una paraula que utilitzi sovint, ni a la lleugera, però crec que el tipus de pragmatisme que es practica en aquest carrer entra dins d’aquesta categoria. Ningú no és negacionista a Tufton Street. Tot al contrari. Saben que la ciència és real. Saben de qui són els diners que agafen. No s’estan mentint a ells mateixos. Ens estan mentint. A través de polítics sorgits de les urnes com Craig Mackinlay. Cal aturar-los. Gràcies.

©Zadie Smith 2023

* Tufton Street és un carrer de Londres, al barri de Westminster. S’hi troben les seus de molts de grups de lobby i think-tanks d’ideologia neoliberal, cosa que ha fet que el nom del carrer es faci servir com a sinònim per referir-se a aquests grups.

** El National Trust és una organització no governamental britànica, més que centenària i amb prop de sis milions de socis, que treballa per la preservació del patrimoni cultural i natural del Regne Unit.

Podeu llegir l’article original en anglès aquí i veure el video de la intervenció aquí.