Nedim Türfent

“Qui és aquest?”, puc sentir com dieu. No us vull agullonar la curiositat, deixeu-me que comenci per presentar-me. Si us ve de gust.

Sóc un periodista kurd de 33 anys que viu a l’est de Turquia. Vaig començar a fer periodisme l’estiu del 2012. Vaig començar a treballar com a redactor de notícies en anglès a l’agència de notícies Dicle, amb seu a Diyarbakır. Alguns em consideren un “poeta”, però aquest vestit em ve gros. Què és per a mi la poesia? Tot el que he escrit són uns quants poemes humils.

No ens desviem del tema: Gever (en turc Yüksekova), la ciutat on vaig néixer, es troba a la frontera entre l’Iran i l’Iraq. Així que en realitat vaig néixer i vaig créixer al Kurdistan. Potser ja ho sabeu: fins i tot la paraula “Kurdistan” està prohibida a Turquia! És una paraula força dolenta.

El Kurdistan es va dividir per primera vegada en dues parts amb el Tractat de Kasri Şirin signat el 17 de maig de 1639 entre l’Imperi Otomà i l’Imperi Safàvida. Després de la Primera Guerra Mundial, es va dividir en quatre parts amb el Tractat de Lausana signat el 24 de juliol de 1923. El seu territori va quedar dividit entre Turquia, l’Iran, l’Iraq i Síria.

Fa més d’un segle que els kurds lluiten per la seva llengua i identitat. Els kurds van ocupar el seu lloc a l’escenari de la història amb desenes de revoltes per la llibertat i per l’autogovern. Durant tot aquest procés, van ser sotmesos a una repressió sistemàtica, des de massacres fins a polítiques d’evacuació de pobles, des d’assassinats sense resoldre fins a polítiques d’assimilació. Imagineu-vos: estem a punt d’acabar el primer quart del segle XXI i els kurds encara no tenen dret a l’educació en la seva llengua materna a Turquia.

De tant en tant, s’han fet diferents intents per trobar una solució pacífica i democràtica al problema kurd. En els darrers anys n’hem vist un. Es van fer diversos passos, però malauradament el procés de pau es va acabar. El president Erdogan va dir el 2015: “He posat el procés de solució a la nevera”. “No hi ha cap problema kurd”, va dir. Amb el final del procés de solució, van començar les polítiques i pràctiques de seguretat. Hi va haver enfrontaments i guerres urbanes en algunes ciutats kurdes. Als nuclis de les ciutats es van declarar tocs de queda, que van durar mesos.

En vaig fer una notícia que va aixecar indignació entre la població. Tant l’oficina del governador com l’oficina del primer ministre van iniciar una investigació contra la policia. Després d’aquesta notícia, la policia va començar a amenaçar-me sistemàticament. Em van amenaçar de mort tant verbalment al carrer com a les xarxes socials. Vaig guanyar el Premi de Periodisme Musa Anter el mateix any amb la notícia “Veureu el poder dels turcs”.

Van passar els mesos, els conflictes van continuar. Malgrat totes les amenaces, vaig continuar fent periodisme. La policia em va tornar a amenaçar de mort a principis del 2016. Vam presentar una denúncia penal i vam portar el tema al Parlament. Però ni tan sols es van molestar a respondre. Vaig ser detingut a l’entrada de Van el 12 de maig de 2016. Em van sotmetre a tortures intenses durant la detenció. Van intentar portar-me a la presó. Van admetre que estava en custòdia policial, com a conseqüència de la pressió pública. El 13 de maig de 2016 em van arrestar sota l’acusació de ser “membre d’una organització terrorista armada”. Suposo que la meva “arma” era la ploma.

Van passar mesos de presó, però el procés judicial no va començar. La primera audiència es va celebrar després de 13 mesos. La fiscalia va portar prop de 20 testimonis per declarar contra mi. Però tots els testimonis van dir que jo era periodista. Van dir als jutges que la policia els torturava per declarar contra mi. Els testimonis dels testimonis van ser en va, a l’expedient només van quedar les notícies. Activitats periodístiques com fer fotos o entrevistes eren considerades delictives. Em van condemnar a vuit anys i nou mesos de presó. Sense cap prova concreta. La meva defensa en la meva llengua materna no va ser traduïda correctament. No vaig poder assistir físicament al jutjat ni una vegada. Hi vaig estar connectat per vídeo. Tot i les irregularitats del judici, es va dictar sentència. A més, els jutges van dir en justificació: “Nedim Türfent va ser castigat com a autor de notícies pertorbadores”. Tanmateix, fins i tot a les lleis de Turquia hi ha la frase “Les informacions periodístiques no constitueixen un delicte encara que siguin impactants i pertorbadores”. Vaig recórrer al Tribunal Constitucional. Vaig recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans. Encara no han respost. Vaig ser alliberat el 29 de novembre de 2022 després de sis anys i set mesos de presó.

Vaig començar a fer periodisme poc després de sortir. Vaig començar perquè els fets d’aquest país s’han de conèixer a tot arreu. S’han de conèixer perquè el nostre país pugui aconseguir la pau i la tranquil·litat. Crec que la responsabilitat més gran en aquest camí és dels periodistes. Per tant, hem de formar-nos un judici i dir la nostra paraula. Perquè el periodisme no és un delicte.

Avui dia, l’onada de detencions contra periodistes continua. Intenten espantar els periodistes, fer-los pensar “què em passarà si escric això”, fer-los pensar dues vegades mentre informen. Hem de demostrar que no ens intimiden, que no tenim por, sigui quin sigui el càstig. Potser el que diem no val gaire, potser no tenim megàfon i les nostres veus xoquen contra les parets i les portes. Tanmateix, continuar l’acte d’informar i escriure és el que la societat espera de nosaltres i és la nostra obligació professional.

Tots i cadascun de nosaltres sabem que si intentem donar una imatge històrica de la professió periodística al nostre país, no ens en sortirem. Tanmateix, els darrers anys han significat un gir completament diferent. Cal dir de l’actual govern el que li correspon. Al meu entendre, ningú pot rentar-li les mans. Gairebé no hi ha dia en què no ens trobem amb una vulneració de la llibertat de premsa. Tenen una regularitat inigualable i sense precedents en violacions de la llibertat d’expressió.

Gairebé trenta periodistes han estat detinguts durant l’últim mes. Sis d’ells han quedat arrestats. Per cert, aquesta gran operació no és la primera. L’any passat, setze dels nostres periodistes, treballadors de la premsa lliure, van ser detinguts a Diyarbakır, i nou més uns mesos després a Ankara. Vuit dels periodistes detinguts a Ankara van ser alliberats la setmana passada. Encara hi ha molts periodistes entre reixes i darrere murs. Incloent periodistes que van ser detinguts molt abans que aquests.

Bé, us heu preguntat mai per què els periodistes empresonats no reben l’atenció i el valor que es mereixen a l’agenda: perquè aquests periodistes habitualment són kurds. Perquè quan es tracta dels kurds en el periodisme, com en tots els camps, sorgeix en l’opinió pública un estat de “això què té a veure amb mi?”, un estat d’habituació, acceptació i incredulitat.

Fins i tot en suport i solidaritat, els kurds són discriminats. No oblidem els periodistes kurds empresonats. No portem aigua al molí del poder essent insensibles i indiferents.

Nedim Türfent  – 19 de maig de 2023

Membre d’honor del PEN Anglès i del PEN Melbourne

Editor de bianet.org